Des de la terrassa de l'Scottish National Museum, al bell mig de la ciutat vella i mirant cap al Castell d’Edimburg, és difícil no pensar en Catalunya. Primer, perquè a casa també tenim un Museu d’Història Nacional, que també va, dels primitius, a l'actualitat, si bé el nostre s'ha atrevit a tocar temes polítics espinosos, com la Transició o el referèndum del 2017: al museu escocès no s’hi fa cap referència, perquè han interpretat que els objectes "parlen per si mateixos". A banda d'això, són museus bastant semblants: ei, existim. Us posem una entrada barata, de fet, gratuïta, però existim. Abans de conduir cap als castells de les Highlands, aprengueu alguna cosa.
Hi ha altres detalls que es repeteixen amb obstinació. Al castell hi oneja la Union Jack; però en alguna altra torre ho fa la creu de Sant Andreu, blanca sobre fons blau, recordant que Escòcia és, i que ja era, abans que res. Aquest combat d’estendards (tan habitual a moltes finestres dels nostres pobles entre la senyera, l’estelada i la bandera espanyola) aquí pren forma en la textura mateixa del paisatge urbà. El conflicte de sobiranies s’ha fet visual, gràfic, estètic. I això, tanmateix, no atura la vida: les banderes conviuen, s’ignoren o es miren de reüll, com les ànimes dividides d’una mateixa història.
Les sales del museu dediquen espai a la cultura pròpia, a la ciència escocesa, als poetes del país, però també expliquen, amb certa resignació, l’encaix dins del Regne Unit. No s’hi amaga el passat, però tampoc s’hi ven cap victòria. Escòcia ha tingut el seu referèndum (un de reconegut, acordat) i, encara que el va perdre per poc, l’exercici de dignitat que representa aquell 2014 continua viu a la memòria col·lectiva. Nosaltres, catalans, potser podem dir que no el vam poder pactar... però, com a mínim, nosaltres no el vam perdre. De fet, no crec que el perdem cap vegada que es pugui celebrar.
Escòcia és, i ja era, abans que res
Hi ha una altra gran diferència: la percepció de capitalitat. Mentre que a Escòcia la grandesa d’Edimburg impressiona, la vitalitat expansiva de Barcelona sembla d’un altre planeta. La capital catalana és clarament més poblada, més cosmopolita, més industrial, més caòtica, més mediterrània. Té una força que arrossega la resta del país, mentre que Escòcia s’explica més en clau dispersa, amb ciutats com Glasgow, Aberdeen o Dundee que contribueixen a la identitat nacional sense sotmetre’s a cap centre únic. En aquest sentit, Catalunya s’assembla més a una nació amb capital imperial; Escòcia, a un arxipèlag social amb un cor cultural antic (i preciós).
També hi ha una altra diferència fonamental: l’ús i la vivència de la llengua. El gaèlic escocès, tot i l’impuls institucional (i força present en algunes emissores de ràdio), s’ha convertit en un patrimoni amb pocs parlants reals i escassa presència quotidiana. El mateix podríem dir de l'scots, una varietat que oscil·la entre la llengua i el dialecte. Aquí és on el català es revela com un fenomen realment excepcional: és una llengua viva, d’ús escolar, administratiu, mediàtic i, encara avui, porta d’entrada a una catalanitat no arqueològica o nostàlgica. Això no ens fa millors ni pitjors, però sí que obliga a entendre que el conflicte català gira molt més al voltant d’una cultura que no ha estat absorbida per l’Estat. La nostra és una lluita política i, alhora, una guerra cultural.
Ara bé, ni Escòcia ni Catalunya poden ser reduïdes a cap eslògan identitari. Són nacions modernes, plurals, amb societats complexes i travessades per contradiccions. La lluita per la independència (o pel dret a decidir, o per la simple dignitat institucional) conviu amb una part de la població que no la vol, o que senzillament no se’n sent interpel·lada. Aquí, com allà, hi ha unionistes convençuts, federalistes escèptics, indiferents polítics, nous escocesos o nous catalans que porten altres batalles a dins. La simplificació és l’enemic més gran del sobiranisme, i alhora la temptació constant del discurs polític. Així estem, com es pot veure, cada dia. Només podem fer que gestionar les circumstàncies com vinguin i fer-ho de manera intel·ligent. Fins al 2017 ho vam fer. Ara donem símptomes del perill contrari.