La jornada del 27 d’octubre va culminar la primera fase del conflicte entre l’independentisme (amb l’aparent proclamació de la independència) i l’Estat espanyol (amb l’aprovació del 155 per part del Senat i la seva concreció per part del Consell de Ministres). De sobte, una estranya tranquil·litat s’ha instal·lat a la societat catalana. La por als desordres i al corralito ha desaparegut, la DUI no ha tingut resultats pràctics i l’aplicació del 155 no ha trobat resistència per part de ningú. La Fiscalia i l’Audiència Nacional s’han posat en marxa, augurant immediates detencions, i el president Puigdemont i part del seu Govern previsiblement s’atrinxeraran a Bèlgica durant molt de temps; malgrat la celeritat de la maquinària estatal, la batalla judicial serà llarga. Mentrestant, els terminis per a unes eleccions autonòmiques que l’unionisme – ara sí – considera plebiscitàries, avança implacable. En aquestes circumstàncies, molts independentistes es pregunten què toca fer ara.

Crec que quatre coses: valorar el que s’ha fet bé, fer autocrítica del que s’hagués hagut de fer millor, evitar la divisió i eixamplar la base social.

Valorar el que s’ha fet bé

En aquests últims anys, l’independentisme ha fet un pas de gegant. El que semblava una utopia ara és no sols probable sinó gairebé inevitable.

Més de dos milions de persones en edat de votar han manifestat de manera consistent que la seva opció és la independència, i, el que és més important, centenars de milers de persones van posar de manifest el dia 1-O que estaven disposades a arriscar la seva integritat física per defensar els símbols de la democràcia –els punts de votació, les urnes i les paperetes– i, per tant, el seu dret a participar en la decisió del seu futur. Molt pocs països compten amb aquest actiu.

En tot moment, l’acció independentista s’ha caracteritzat per tres valors: no-violència i civisme, àmplia unitat (des de l’esquerra “anticapitalista” fins a el centre-dreta) i disciplina.

Finalment, la causa catalana s’ha internacionalitzat. Tothom a Europa i arreu del món sap que a Espanya hi ha un problema polític colossal, i que l’Estat espanyol està disposat a reprimir la dissidència a la força, i que si no ho fa es deu a la pressió internacional, però que una solució política li haurà de ser imposada des de fora, perquè no l’està construint.

Suport popular, simpatia internacional i organització són les bases d’una eventual victòria. No tenim ni prou suport popular (parlem d’un escàs 50%) ni prou simpatia internacional (és només de fa un mes que el conflicte s’ha internacionalitzat), però les bases hi són.

Fer autocrítica del que s’hagués hagut de fer millor

És obvi que algunes coses s’haguessin pogut fer millor. Entre altres coses, no sé si l’aprovació de la llei del referèndum hagués pogut fer-se amb més respecte per les formes i per l’oposició, però segur que ens haguéssim pogut estalviar la llei de transitorietat, que no ha tingut cap utilitat pràctica, però l’aprovació de la qual va afegir sal a la ferida de la jornada del 6 de setembre. Tanmateix, és inevitable cometre errors d’aquesta mena i tampoc no em posaria pedres al fetge.

En canvi, sí que crec que hem de fer una profunda autocrítica de la fantasia d’una independència ràpida i sense costos, que entre tots hem permès que s’instal·lés entre molta gent; aquesta gent que s’ha passat el mes d’octubre exigint la DUI i que després ha quedat sorpresa de la seva manca d’efectes.

Durant dos anys s’ha construït una ficció, la d’unes estructures d’estat que, arribat el moment, permetrien el control del territori sense majors dificultats. El sofisma ha estat Estructures d’estat + DUI = Independència.

A l’hora de la veritat, el que ha fallat no han estat les estructures d’estat: res de significatiu no hagués passat dilluns si la Generalitat tingués una agència tributària més robusta o una agència de gestió de la Seguretat Social.

Ara no es tracta de trobar culpables, del que es tracta és de parlar clar a la població: la independència no arribarà sinó després d’un procés necessàriament llarg en què es demostri –a les urnes– que la independència és l’opció majoritària i que ho és d’una manera consistent –en una i altra contesa electoral. Aquell dia no caldrà disposar d’estructures d’estat, perquè la independència serà acordada i tutelada per la comunitat internacional.

La independència no serà el resultat d’un esprint, sinó d’una marató. No de dècades, però tampoc de mesos.

Evitar la divisió

En aquest moment –i sempre– el major perill és la fractura. Units ho podem tot, separats, mol poca cosa.

Alguna conversa telefònica interceptada per la policia i ara feta pública posa de manifest la desconfiança entre els membres del Govern de diferents partits. Això era inevitable però, a l’hora de la veritat, no ha fet gaire mal, excepte el de justificar la mistificació dels missatges que s’adreçaven a la població, tota vegada que ningú no volia aparèixer com a derrotista.

El que seria gravíssim és la criminalització dels propers. Ho hem vist amb els socialistes i ara ho veiem amb en Santi Vila. Val la pena que dediquem una mica d’atenció a aquest segon.

Sembla que Santi Vila ha quedat al marge de la petició de presó preventiva per part de la Fiscalia. Es tracta d’una maniobra que només persegueix aïllar l’independentisme de la resta de l’espectre polític, el mateix que s’havia fet exceptuant en Nuet de la querella contra els membres de la Mesa del Parlament. En realitat, no hi ha cap motiu per exceptuar en Santi Vila de les mesures que es demanin contra els seus companys del Govern, tota vegada que cap dels suposats delictes de què se’ls acusa va ser comès després de la seva dimissió. Això és pot mirar de diverses maneres, però em sembla que no podem oblidar que en Santi Vila –a diferència de tants independentistes que ara el bescanten– és una persona que ha arriscat anar a la presó una llarga temporada per defensar el dret dels catalans a expressar-se a les urnes.

Políticament, l’independentisme té uns amics naturals i té uns enemics naturals. Amb els segons –els nacionalistes espanyols– no hi té res a fer, però amb tots els que defensin el dret a decidir hi té molt a fer. Cuidem, doncs, tot aquells, com els comuns o com en Santi Vila, que defensen aquest dret. Sense ells serem molt purs, però no arribarem gaire lluny.

Eixamplar la base social

A partir d’ara, totes les eleccions seran referendàries, i, per triomfar, l’independentisme les ha de guanyar de manera consistent. Per això, cal que bastant més de dos milions de persones li donin suport.

La fórmula és senzilla: es tracta d’ocupar les institucions i demostrar que els independentistes governen de manera competent, inclusiva i honrada. No és fàcil i no pot ser ràpid, però és possible.

A curt termini, això significa aparcar diferències, oblidar fantasies, construir equips i sortir a guanyar les eleccions del 21-D.