La interlocutòria del Tribunal Constitucional ha alterat la dinàmica que prevèiem per a les jornades d’investidura de demà i demà passat. Abans de la interlocutòria, calia preveure que la tarda del 30 els grups constitucionalistes manifestessin que la sessió d’investidura del diputat Carles Puigdemont no era legal sense la seva presència —tal com afirma l’informe dels lletrats del Parlament, entre altres opinions rellevants—, que la Mesa es dividís sobre la qüestió (amb els representants de JxCat i d’ERC donant suport a la tramitació i els de Cs i del PSC oposant-s’hi), que la Mesa decidís procedir per majoria, que s’organitzés una batussa a l’hemicicle, segurament amb pràctiques filibusteristes i potser abandonament d’escons, i, finalment, que es tramités d’urgència un recurs d’empara davant del Constitucional, que aquest resoldria amb la celeritat a què ens té acostumats quan es tracta d’aquest afer. El matí del 31, la Mesa del Parlament disposaria d’una resolució del TC que establiria que la investidura a distància és contrària a la llei i que amenaçaria els membres de la Mesa amb responsabilitats penals si tiraven endavant. La Mesa acordaria per unanimitat suspendre la sessió d’investidura i el president anunciaria que iniciava una nova ronda de consultes per determinar un altre candidat.

Després de la interlocutòria, la dinàmica serà la mateixa, però ens estalviarem la divisió de la Mesa, la batussa, el filibusterisme, l’abandonament d’escons i el recurs d’empara: si Carles Puigdemont no és a l’hemicicle en el moment d’iniciar-se la sessió, la Mesa decidirà per unanimitat que no pot procedir-se ni al debat ni a la votació. La interlocutòria és una vergonya jurídica, però tot això que ens ha estalviat.

Després de la interlocutòria del TC ens estalviarem la divisió de la Mesa, la batussa, el filibusterisme, l’abandonament d’escons i el recurs d’empara

En qualsevol cas, serem on hauríem estat: amb el president del Parlament consultant els grups parlamentaris a la recerca d’un altre candidat, la qual cosa planteja un dilema als dos grups amb capacitat de proposar-ne un de viable: o no proposar-ne cap o proposar-ne un d’alternatiu a Carles Puigdemont.

La primera alternativa —no proposar cap candidat alternatiu— és la concreció de la lògica de “Puigdemont o Puigdemont” que han estat defensant els representants de JxCat. Aquesta lògica porta a noves eleccions d’aquí a quatre mesos. Si l’independentisme torna a guanyar-les i si JxCat torna a ser el partit més votat dins d’aquest conjunt, ens tornarem a trobar —formalment— en la mateixa situació que ara. La segona alternativa —proposar un candidat alternatiu, previsiblement de JxCat— està més en la lògica del que ha estat defensant ERC, que ve a ser un “Puigdemont si pot ser”, i porta a constituir un govern independentista. Totes dues alternatives tenen, des de l’òptica independentista, avantatges i inconvenients.

L’opció “Puigdemont o Puigdemont” tindria l’avantatge de mantenir la pressió internacional sobre l’Estat espanyol i no normalitzar una situació anormal. Als mitjans internacionals se seguiria parlant de Catalunya, de l’independentisme, dels presos i de Puigdemont durant uns mesos més. Noves eleccions, a més, podrien donar lloc, per primera vegada, a una majoria en vots independentistes si l’electorat unionista no aconsegueix repetir l’extraordinària mobilització del 21-D. Els inconvenients tampoc no són menyspreables: en primer lloc, durant uns mesos més la Generalitat estaria governada per Madrid via 155; i en segon lloc, les eleccions es poden perdre i facilitar la formació d’un govern no independentista si resulta que qui es desmobilitza més és l’electorat independentista atesa la falta d’horitzó. Després de tot, la promesa del 21-D era el retorn de Puigdemont.

L’opció candidat alternatiu suposa recuperar la Generalitat, que és menys que una república, però que és una cosa tangible. Els inconvenients no són pocs, però. Per començar, posaria en risc la unitat independentista, atès que la CUP s’hi oposaria. Per altra banda, s’estaria “normalitzant la anormalitat”; és a dir, s’estaria reprenent l’acció de govern amb diputats a la presó i amb un expresident a l’exili. Per últim, Puigdemont seria ja definitivament un expresident.

Ciutadans prefereix la primera opció. El seu missatge és que l’independentisme és incompatible amb l’ordre i, per tant, necessita que el sidral continuï fins que l’electorat s’afarti definitivament i li posi la Generalitat a les mans. Ciutadans necessita que la anormalitat es perllongui.

Rajoy prefereix la segona opció. És un conservador i vol tornar a terreny conegut al més aviat possible. A més, necessita els vots del PNB per aprovar els pressupostos i tractar de resistir al govern fins les municipals de 2019, i els vots del PNB no arribaran fins que s’aixequi el 155. Rajoy necessita que la anormalitat acabi al més aviat possible.

Rajoy no vol allargar l’agonia i Ciutadans l’allargaria tant com fos possible, però què li convé a l’independentisme? La resposta depèn del diagnòstic. Si creiem que el mur a què s’enfronta l’independentisme és l’Estat espanyol, el que li convé és la primera opció.

L’opció “Puigdemont o Puigdemont” tindria l’avantatge de mantenir la pressió internacional sobre l’Estat espanyol i no normalitzar una situació anormal

No oblidem que l’origen del problema a què s’enfronta el Parlament no és altre que una decisió arbitrària de l’Estat: empresonar unes persones acusant-les de delictes que, en opinió dels experts imparcials, són imaginaris. És per aquest motiu i no per cap altre que Puigdemont no pot participar a la sessió d’investidura. Si l’independentisme creu que el que el separa del triomf és l’Estat, ha de fer el possible per explotar aquesta arbitrarietat obligant-lo a aprofundir-la i exhibint-la internacionalment fins aconseguir obligar-lo a seure en una taula a negociar l’alliberament dels presos, l’aixecament de les acusacions i un referèndum. Es tracta d’una tasca titànica i és evident que un Puigdemont a l’exili, fent declaracions, presentant-se a eleccions i guanyant-les constitueix una eina insuperable. ETA no havia posat tant contra les cordes l’Estat com ho està fent aquest home que arrossega una maleta pels aeroports europeus.

Ara bé, si creiem que el mur a què s’enfronta l’independentisme no és la força de l’Estat, sinó la debilitat dels suports propis, aleshores el que li convé és la segona opció.

La monarquia borbònica no va caure per l’acció dels exiliats, sinó perquè els republicans, guanyant unes eleccions municipals, van posar de manifest que l’opinió pública havia abandonat el règim.

El suport a l’independentisme és alt, altíssim, però no és suficient. Els resultats del referèndum del 1-O van ser extraordinaris, però amb 2.044.038 vots favorables no es té un mandat democràtic per proclamar una independència. De fet, les eleccions del 21-D van posar de manifest que 2.079.340 vots representen menys del 50% dels vots vàlids quan la mobilització és alta.

El que ha de fer l’independentisme si vol avançar és ocupar la Generalitat i preparar-se per a les municipals

El repte de l’independentisme és convèncer una majoria clara de catalans que té un projecte inclusiu molt superior al que representa l’statu quo en les seves múltiples variants (conservadors, involucionistes i reformistes). Un cop tingui aquest suport —i el consegüent mandat democràtic—, la resta, inclòs el suport internacional, li vindrà donat com a afegitó.

A Catalunya hi ha independentistes, antiindependentistes i personal que pot decantar-se per un costat o per l’altre. Puigdemont i la confrontació poden fer alguna cosa per decantar els tercers en un sentit o en un altre, però em sembla que no hi ha dubte que l’acció més eficaç per aconseguir-ho es fa des de les institucions: governant. Obsessionar-se en l’oposició de l’Estat constitueix un error. El que ha de fer l’independentisme si vol avançar és ocupar la Generalitat i preparar-se per a les municipals i particularment per recuperar l’Ajuntament de Barcelona. Ja sabem que la Generalitat és menys que el que voldríem, però és una eina i, com diu Francesc-Marc Álvaro, l’Estat té moltes eines i l’independentisme no gaires.

Els budells poden demanar confrontació, però si es vol guanyar una confrontació desigual no es pot fer cas dels budells, sinó del cap. I el cap aconsella no posar en perill l’èxit del 21-D i ocupar posicions.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Miquel Puig
OPINIÓ I ara què? Miquel Puig
Miquel Puig
Opinió República i republicans Miquel Puig