Escric aquest article dijous al matí, unes hores abans del primer partit de la temporada al Camp Nou. Quan el llegiu, el partit ja haurà passat. Ho faig així perquè a l'hora límit per enviar l'article no seré davant l'ordinador. Seré al camp.
El primer partit de la temporada per a mi és un dels millors dies de l'any. Encara hi ha llum d'estiu, les vacances no semblen del tot acabades i Barcelona conserva aquella estranya sensació que setembre encara queda una mica lluny. M'agrada arribar-hi amb temps. Sense presses. Caminar pels voltants, veure les samarretes, les famílies, els grups d'amics que es retroben. I entrar d'hora, quan encara queden moltes cadires buides i tot està a punt de començar. Aquests anys encara més. Les obres avancen i cada partit permet descobrir una part nova de l'estadi. Mirar com es va omplint lentament, tornar a veure el verd de la gespa i sentir aquella remor que va creixent fins que apareixen els jugadors.
El primer partit també té alguna cosa de Nadal culer. Volem veure els fitxatges, descobrir com juguen els nous, imaginar-nos la temporada que comença. Durant unes hores, abans que la pilota posi cadascú al seu lloc, tot torna a ser possible. Però el millor no és això. El millor són les coses senzilles. Les que es repeteixen any rere any i et fan sentir a casa entre milers de persones que potser no coneixes de res, però amb qui comparteixes alguna cosa difícil d'explicar.
Algunes coses canvien, però els bàsics perduren. Perquè el Barça mai no ha estat només onze jugadors perseguint una pilota. Ha estat també un espai de catalanitat, de catalanisme i de llibertat
Ara hi vaig amb la família, com de jove hi anava amb els tiets. Han desaparegut l'olor dels cigars i aquella advertència imprescindible abans de sortir de casa: "no deixis que ho paguin tot els tiets!". Algunes coses canvien. Però n'hi ha d'altres que continuen exactament igual. Aquesta vegada, igual que abans, també hi ha hagut un "agafa la bandera" abans de marxar. Pot semblar un detall menor. Per mi no ho és. Forma part del ritual. Forma part de tornar al Barça. De petit en portava una de blaugrana i catalana. La meva mare havia cosit les dues banderes perquè jo no hagués de triar. Potser sense saber-ho —o sabent-ho molt— havia resumit perfectament una manera d'entendre el club que molts hem heretat. Avui la bandera és una estelada. Algunes coses canvien, però els bàsics perduren. Perquè el Barça mai no ha estat només onze jugadors perseguint una pilota. Ha estat també un espai de catalanitat, de catalanisme i de llibertat.
Ho ha estat quan expressar-ho era difícil i ho continua sent quan alguns voldrien que aquesta dimensió desaparegués. No se'n sortiran els que voldrien un Barça deslligat del país que el va crear i que l'ha fet ser com és. Defensar el dret d'un culer a portar una estelada no és discutir de futbol, evidentment. És defensar una cosa molt més elemental: que ningú no et pugui arrencar de les mans una bandera perquè no li agrada allò que representa. Això també és el Barça. El manifest dels 125 anys ho va resumir amb tres paraules magnífiques: "Volem la pilota". La volem per jugar, naturalment. Però també perquè tenir la pilota significa manar, decidir, prendre la iniciativa i no resignar-se que els altres decideixin per tu.
Aquesta nit tornaré a entrar al Camp Nou amb aquesta sensació de final d'estiu i principi de tot. Miraré com s'omple l'estadi, el verd, els nous jugadors, la família al costat i la bandera. Les coses importants acostumen a ser senzilles. Primer partit de la temporada. Un dels millors dies de l'any. Canvien els jugadors, canvia l'estadi i canviem nosaltres. Però hi ha coses que continuen allà. Agafa la bandera. Anem al camp. Visca el Barça i visca Catalunya.