Pràcticament totes les portades de Sant Jordi han estat glorioses i unànimes declarant sense embuts que el millor Sant Jordi ha estat aquest del 2023. No ha fet una mala passada el temps i les vendes de llibres i roses i la gent al carrer han estat a l’engròs. Certament, la festa és preciosa —per a mi ho és sempre, se la qualifiqui de més o menys exitosa—, però no sé si la ponderació que s’està fent del dia és correcta. En tot cas, és l’adequada, però no és pas neutra.

I no ho dic perquè les aglomeracions, especialment les del metro, m’hagin semblat perilloses, sinó perquè hi ha hagut un afany plenament volgut i sobrealimentat de parlar de normalitat, de recuperació de la festa i de glossa de com aquesta manifestació cultural ens uneix. Fins al punt que, a tort i a dret, s’ha recomanat que hauria de ser universal o, si més no, exportar-se a tants llocs com es pugui.

No seré jo qui vagi en contra de Sant Jordi, la festa de les roses i els llibres, i no seré jo qui no vulgui que sigui universal —però, en tot cas, no ens entendríem en aquests termes—; però he vist massa alabança sobrevinguda, molta falsedat i molts missatges —de subliminars a directes, passant per tots els estadis de la veladura— que la rauxa ha passat. Que s’ha tancat un període, i no em refereixo al de la covid, sinó al del conflicte amb Espanya.

El discurs oficial és que estem en una nova etapa: la de ser els catalans i catalanes que accepta l’espanyolitat

El pitjor de tot és que aquest missatge no ha vingut només de tots les i els polítics espanyols que han sumat a la seva festa electoral la de Sant Jordi, sinó dels polítics i polítiques catalanes que han pujat al carro des de, o malgrat, les seves arrels oficialment independentistes. 

L’única nota discordant, la del Barça i la seva pancarta per la llengua —GRÀCIES—, perquè el discurs oficial és que estem en una nova etapa: la de ser els catalans i catalanes que accepta l’espanyolitat. Els catalans que no molesten i que tenen idees que llueixen de portes enfora. Hi ha una voluntat sorruda d’imposar aquest relat, alhora que no es dissimula la penitència que suposa anar contra natura!

És a dir, ocupar el carrer com per Sant Jordi, d’acord; però d’ocupar-lo per reclamar els nostres drets, ni pensar-hi! Doncs permeteu-me que us digui que no podria decidir quina manifestació ciutadana és més maca i/o millor: si reclamar drets i democràcia i lluitar, pacíficament, per aconseguir-los, o passejar entre llibres i roses. No és pas que hàgim de triar! Però sí que sé que sense les primeres —les discutides, les negades, les perseguides—, aviat, més d’hora que tard, el 23 d’abril serà San Jorge i de llibres en català no n’hi haurà per comprar; si és que queda algú que el sàpiga llegir.