Com a catalans, cal partir sempre de la base que cap govern espanyol no és bo per a Catalunya. Cap ni un. Ni de dretes ni d'esquerres, ni monàrquic ni republicà, ni del PP ni del PSOE, ni dictatorial ni constitucional. Els uns van més de cara i els altres dissimulen més, però el resultat no és pas gaire diferent. Les diferències són de matís, de formes, de detall, però no n'hi ha en allò estructural. El tracte sempre és invariablement colonial: extracció de la nostra riquesa, empobriment de les nostres classes mitjanes i populars, anorreament de la nostra llengua i cultura. Els uns i els altres demanen sempre l'adhesió dels catalans al projecte supremacista castellà d'homogeneïtzació d'Espanya. Els uns i els altres discrepen en tot excepte per aplicar l'article 155 quan aquí ens n'atipem i tirem pel dret. Per a la dreta i l'esquerra jacobines els catalans som i serem els jueus d'Espanya, uns insolidaris que volem arrambar tots els diners, l'ase dels cops, el poble al qual assenyalar i menysprear. Tots dos, dreta i esquerra, només cedeixen si ho necessiten, per força i no per grat. Són només les dues cares de la mateixa moneda, i a totes dues cares hi ha sempre un rei borbó. Tanmateix, l'aproximació als uns i els altres ha de ser diferent, per a nosaltres.
Aquesta campanya electoral, per a l'esquerra espanyola i catalana, té un únic objectiu: impedir un govern de la dreta i l'extrema dreta mitjançant l'acumulació de forces d'esquerres. Per a l'esquerra espanyola, és clar, és una estratègia lògica i intel·ligent; sumar forces amb les esquerres perifèriques, en la línia habitual de construir un front popular. Tanmateix, per a l'esquerra catalana, i sobretot per a l'esquerra catalanista, això no hauria de ser necessàriament així. Oposar-se a l'extrema dreta espanyola no ha de voler dir, necessàriament, fer pinya amb l'esquerra jacobina espanyola fins al punt de diluir-s'hi, de no diferenciar-se'n gaire. Hi ha una altra manera d'oposar-se a la dreta i l'extrema dreta espanyoles, i és tan simple i la tenim tan al davant dels nostres propis ulls que costa de veure. Com em va fer veure un bon amic amb un gran olfacte polític, ser plenament catalans és la millor manera d'oposar-se a aquesta amenaça. Perquè no hi ha res més oposat a l'extrema dreta espanyola que ser català. Perquè allò que l'extrema dreta menysprea més és la catalanitat estricta, i no pas la catalanitat d'esquerres.
Si els catalans volem aturar l'extrema dreta, allò que cal fer és enfortir i protegir Catalunya, no pas enfortir i protegir l'esquerra espanyola
Els presos i els exiliats polítics catalans, els d'ara i els de sempre, no ho eren per ser més o menys d'esquerres. Ho eren perquè eren catalans. Carles Puigdemont, Francesc Macià, Joan Sales o Pompeu Fabra van haver de tocar el dos perquè eren patriotes catalans. Lluís Companys, Carles Rahola, Francesc Ferrer i Guàrdia o Manuel Carrasco i Formiguera no van ser afusellats per la seva ideologia de dretes o d'esquerres; van ser afusellats per ser catalanistes. Fins i tot els catalans de dretes més o menys connivents amb la dictadura, com Francesc Cambó, es van haver d'exiliar. Vet aquí la realitat que alguns no volen veure i a d'altres els costa d'entendre. Ser català és allò substancial, mentre que la ideologia és allò complementari. És indiferent si s'és català de dretes o d'esquerres; per a l'extrema dreta n'hi ha prou amb ser català. Un catalanista, per definició, abjura de Vox. No es pot ser catalanista i votar Vox o el PP. No es pot voler el màxim reconeixement de la llengua catalana i votar Vox o el PP. No es pot voler el màxim autogovern per a Catalunya i votar Vox o el PP. Simplement, no es pot. I es pot voler tot això i no ser d'esquerres. No es pot ser únicament català i votar Vox o el PP; per tant, ser català és la manera més natural i menys política de ser antifeixista.
Per això, en aquestes eleccions concretes i també de manera general, la millor manera d'aturar l'extrema dreta espanyola no és fortificant el front d'esquerres espanyol, sinó fortificant Catalunya. El nostre país, la nostra gent, la nostra llengua, la nostra història són la millor trinxera contra l'extrema dreta. No cal ser comparses de l'esquerra espanyola, és a dir del PSOE, per fer front a l'extrema dreta, perquè sempre es tindrà una posició d'obediència i supeditació. Hem d'entendre, des de la nostra posició política nacional, que hi ha tres pols en aquesta guerra i en aquesta campanya electoral: la dreta espanyola, l'esquerra espanyola i Catalunya, que no pertany estrictament a cap bàndol. La guerra africana permanent entre uns i altres sempre té el mateix resultat: els catalans hi posem els morts, els presos i els exiliats. Per això, si l'esquerra catalana pren partit per l'esquerra espanyola i la dreta catalana pren partit per la dreta espanyola, tornarem on sempre hem estat: encadenats a la sínia fratricida entre castellans. Si els catalans volem aturar l'extrema dreta, el 29 de novembre o en qualsevol altre moment, allò que cal fer és enfortir i protegir Catalunya, no pas enfortir i protegir l'esquerra espanyola. Perquè si el marc mental i polític és la pugna entre la dreta i l'esquerra espanyoles, allò nostre, allò que interessa a Catalunya, sempre serà secundari i supeditat a la guerra principal. Doncs no. Prou.