Divendres, 24 de febrer, escrivia el company Celestino Sánchez que a migdia ens havia deixat Miguel Tomàs, un amic, un camarada, que es va reinventar en totes les lluites socials i polítiques, però que sols “es va considerar i va ser un comunista”.

La trista notícia em va fer pensar, com tantes altres vegades, que no sols els polítics, escriptors i artistes de renom mereixen tenir titular a les notícies i omplir un lloc en el nostre record. També cal tenir presents i aprendre dels que, com Miguel Tomàs i Romero, mai varen cedir a les injustícies ni a la por, i que en tants moments de la seva vida varen demostrar una gran consciència social. Per aquelles i aquells, com en Miguel Tomàs, que varen ser pioners, en molts casos, de lluites encara no resoltes.

Potser als que som més grans ens va fer de taxista alguna vegada, quan tots érem molt joves, i ja volia millors condicions de treball per a un sector del qual va acabar sent referent. Des del seu sindicat, l’STAC, ens recorden que va iniciar el seu compromís el 1972, sota el franquisme, amb el lema “El taxi per a qui el treballa”. Més tard, va dirigir el Sindicat del Taxi de Catalunya (STAC) legalitzat el 1977, defensant la titularitat única de la llicència i l'exclusivitat a la feina. Va aconseguir estendre les seves idees de dignitat i humanització a la feina a tot l’Estat i també a Europa. Miguel Tomàs va lluitar contra l’explotació (i l’autoexplotació) en el seu sector, donant alternatives en moments de crisi, com ara “un taxi, un conductor”, “no al doble torn”, control de les llicències, reforma fiscal en la imposició i també en la venda de la llicència per malaltia o jubilació. Ara, en temps de noves mobilitzacions del sector i greus amenaces de les multinacionals del transport de persones, aquestes i altres qüestions poden semblar gairebé utòpiques…, però la trista paradoxa és que com més llunyanes semblen, més es consoliden, arreu, la despossessió i la inhumanitat.

No podem oblidar la trista facècia de la nostra sanitat de l'euro per recepta, per molts motius, però, sobretot, per l’exemple de Miguel Tomàs; per recordar cada vegada que ens calgui que s’ha de tenir la valentia de dir 'no'

Miguel Tomàs i Romero, que va ser també fundador de Iaioflautas i el primer insubmís —com es pot veure a les hemeroteques— de l’euro per recepta, un injust trirepagament que es varen inventar el president Mas, amb Boi Ruiz com a conseller de Salut i Mas-Colell com a conseller d’Economia. Les multes per no abonar la taxa de l’euro de la vergonya varen tenir en el seu moment un únic cap de turc: Miguel Tomàs, el iaioflauta valent, que va explicar el primer dia del no, i a la farmàcia del president del Col·legi de Farmacèutics, que s’estava posant en perill un model de sanitat pública que havia costat molts sacrificis a diverses generacions. Que la recaptació de l’euro per recepta era una mesura especialment injusta per a la ciutadania de menys recursos i posava en perill la continuïtat d’alguns tractaments de persones especialment vulnerables. Tot plegat, un disbarat d’afany recaptatori que es traduïa en un atemptat contra l’equitat en salut, sense que s’entrés ni per un instant a actuar sobre les veritables causes estructurals de la nostra sanitat pública. Res a veure amb el que necessitava i necessita encara la ciutadania i, per tant també, els farmacèutics i farmacèutiques posats a recaptadors, i molts altres col·lectius professionals i socials.  

miquel tomas euro recepta
Miguel Tomàs a la protesta d'insubmissió per l'euro per recepta

L’euro vergonyós per recepta va ser una prova més que la política que regia —i segueix regint, ara encara més agreujada— en el sistema sanitari es decantava per postures economicistes, amb evidents criteris mercantils i privatitzadors, ignorant els principis elementals de justícia social i de salut pública.

La notícia de la insubmissió encapçalada per Miguel Tomàs es va fer força fonedissa en els principals mitjans de comunicació. Sols caldria destacar, per contradictori, que l’Ara parlava de “70.000 dispensacions i cap incidència digna de menció”… Cap incidència en els dies de la recaptació forçosa, sols titulars per l'obediència apresa i el caixa-cobri. Poques setmanes després, el Tribunal Constitucional va prohibir la taxa que agreujava les desigualtats en salut, perquè, entre altres coses, ja la Comunitat de Madrid se sumava a l’atracament, i la insubmissió podia multiplicar-se. I el TC va saber fer més política que el nostre “govern dels millors” que presidia Artur Mas. 

No podem oblidar aquesta trista facècia de la nostra sanitat, per molts motius, però, sobretot, per l’exemple de Miguel Tomàs i Romero. Per recordar cada vegada que ens calgui que s’ha de tenir la valentia de dir no, i retornar als més que dignes exemples d’insubmissió ben entesa.

Fins sempre, company!