Resulta que, després de tot, la Diada no ha anat tan malament com era esperable, atesa la vergonyosa desunió d’acció entre les forces independentistes. Sembla que, finalment, la immensa majoria de les concepcions independentistes han convingut que independència sí, per descomptat, però unilateralisme no.

Aquest, però, va ser el clam de l’ANC: fixar com a data per a una nova DUI el segon semestre del 2023. Ara bé, tots els partits, en públic i en privat, indirectament i directament a la mateixa ANC, han dit que una DUI per d’aquí a poc més d’un any, res de res. Ara ja ningú, entre el front independentista, no es miraran els uns als altres de dalt a baix, tot etzibant una millor condició d’independentisme o tot proferint alguna injúria, sense base, com ara la de traïdor a la causa.

Sembla que després del desconcert, de l’estat de xoc propiciat per la buidor del setembre-octubre del 2017 i una implacable repressió, la majoria de forces parlamentàries que pretenen una separació d’Espanya han vist que, encara sense saber ben bé quin camí triar, no es poden repetir errors del passat i que no es pot anar, com s'hi va anar, de catxa a la DUI. Fins i tot la CUP, en boca d’Anna Gabriel, ha manifestat, reiterat més aviat, la seva discrepància a tornar a l'octubre de fa 5 anys amb la mateixa estratègia i els mateixos estris.

Sembla que la majoria de forces parlamentàries que pretenen una separació d’Espanya han vist que no es poden repetir errors del passat i que no es pot anar, com s'hi va anar, de catxa a la DUI

Ha ajudat molt a aquest nou escenari el fet que el sector de JuntsxCat que confon el món real amb Twitter hagi patit, en les eleccions territorials internes, un dur correctiu, correctiu tan gran que totes les seves candidatures han perdut eleccions, en la major part de casos per golejada. Enfrontar-se a l’establishment només amb el timeline pot valer per a unes eleccions a delegat de curs, però no per dirigir una organització política, com Junts, que és i ha de ser un element sistèmic i essencial de la Catalunya actual i futura.

Esquerra, ara, si realment l’agitació intracoalició cessa, haurà de dinamitzar el govern i demostrar a bastament la seva acció. La bona tela no es ven al bagul: cal treure-la a l'aparador i fer-ne publicitat. Traduït: una bona i penetrant comunicació política de la gestió duta a terme i dels objectius aconseguits. Però no només s’ha de fer una tasca de govern, cosa que ve descomptada quan es forma part d’un govern del qual a més s'ostenta la presidència. Cal també anar plantant les bases d’un nou projecte independentista, tranquil, però constant, des de les pròpies institucions.

A més, amb taula de diàleg, millor amb totes les potes, o sense, cal forçar decididament la desjudicialització de la repressió. Eines i vies n’hi ha un munt: no és qüestió, tanmateix, de fer-ne aquí l’inventari. La discreció és la precondició de qualsevol negociació seriosa. Es diguin amnistia, indults a dojo, reformes legislatives, incentivar l’arxivament de causes, especialment les menors o aquelles que ja duren molt, i el mateix estat de nervis que generen les investigacions ja constitueix materialment una pena en si, es diguin com es vulguin dir els mètodes, mesures o acords, ara sembla arribat el moment de passar al cobrament de la lletra de la investidura. Encara més si donar suport al govern espanyol porta més benestar o pal·liatius a la degradació econòmica que pateixen àmplies capes de la societat, de la catalana també.

Certament, l’abandó pel momentet de la DUI per part de les forces polítiques que donen suport al govern no implica deixar de ser independentista ni de paraula i d’obra. No suposa oblidar la gesta cívica de l'1-O. És una gratificació, potser menor, però necessària, trepitjar places i carrers amb la denominació de l’1-O.

Cadascú des de la seva sensibilitat sembla que ha arribat a la conclusió que l’objectiu continua sent la independència, però que cal donar-li temps, molt més que el cop anterior. Sembla que, al mateix temps, s’ha arribat a la conclusió que els ciutadans esperen de les seves institucions polítiques de benestar i seguretat. Si, a sobre, s’oblida la persecució de l’hegemonia i es posa l’afany en la bona governança, el pas serà de gegant.

Potser d’això sí que en serem capaços. Tant de bo.