Com ha anat la cosa? En quin moment Catalunya ha passat de ser una terra d’idees avançades i debats profunds, a ser un territori farcit de dogmes intransigents, segrestat per la imposició de la correcció política i, sobretot, dominat per una casta de censors que han degradat les idees de progrés a la pura categoria de consigna? Cada vegada és més difícil aconseguir debats profunds o contrast d’opinions, perquè els corrents més intolerants de les han imposat línies de pensament únic que són, en la pràctica, un exercici delirant de censura. És la pràctica d’un pensament eixam, on les abelles reina del progressisme més tronat controlen el relat públic, simplificant-lo fins a la denigració. Un relat públic que, pel camí de forçar determinats esquemes mentals, expulsa persones, idees i obres que estan fora del catecisme woke. Parlem clar: a Catalunya hi ha debats que no es poden fer; hi ha idees que són criminalitzades; i hi ha persones que tenen vetada l’opinió. No només no vivim en un moment millor per a la llibertat de pensament, sinó que vivim en un dels pitjors moments de la llibertat de pensament, si més no des de la transició. I és fonamentalment l’esquerra la que ha degradat aquesta capacitat de pensar lliurement.

En aquest article em refereixo a la darrera polèmica, tal vegada la més patètica de les moltes que estem patint. Es tracta de la decisió de la il·lustre il·lustrada senyora alcaldessa de Palafrugell de vetar —ella en diu “treure del catàleg”— la cançó El meu avi, que des de fa 58 anys tancava l’emblemàtica cantada d’havaneres, amb tots els grups entonant-la. No cal dir que la censura s’ha vestit amb certa ambigüitat calculada, embolcallada amb la peregrina intenció que reprodueixo literalment: la decisió es pren perquè “altres clàssics puguin rebre l’honor de la cantada d’havaneres de Calella, per la repercussió social que suposa”. Bla, bla i patapam, plenament conscient que està fent un acte de censura i ho fa sota la premissa d’una moralina ideològica. O la senyora Laura Millán ens considera tan idiotes com per no vincular la desaparició de El meu avi amb el polèmic documental que va fer TV3 el novembre passat, que relacionava l’autor de l’havanera, el senyor Ortega Monasterio, amb una xarxa de prostitució? Ans al contrari, és evident que sap per què ho fa, i que la seva motivació és ideològica.

I de motivacions ideològiques cal parlar perquè, obsedida per la correcció política i el prurit feminista de pa sucat amb oli que venen als eslògans electorals socialistes, la batllessa ha patinat considerablement. D’entrada, és una burla a la tradició popular catalana censurar una havanera que ja forma part del nostre llegat, i que ha estat cantada i estimada per moltes generacions des del remot 1968 en què va ser composta. El meu avi pertany per mèrits propis a tots els catalans, com passa amb totes les obres que adquireixen una categoria col·lectiva, més enllà dels seus mateixos autors. I aquest és un punt important, perquè la decisió de la censura representa un menyspreu a aquest llegat que ja ens pertany a tots. Si afegim que Ortega Monasterio va gosar fer una cançó que deia “Visca Catalunya” i “Visca el català” en temps de la dictadura franquista, la dimensió popular de l’havanera s’engrandeix. L’Ajuntament de Palafrugell, doncs, no només ha menyspreat la cultura popular —El meu avi ja és cultura popular—, sinó també el caràcter de reivindicació catalanista que representava. En aquest sentit, no deixa de ser surrealista que El meu avi passés la censura del franquisme el 1968, i pateixi la censura d’un ajuntament socialista el 2025.

El meu avi pertany per mèrits propis a tots els catalans, com passa amb totes les obres que adquireixen una categoria col·lectiva, més enllà dels seus mateixos autors. La decisió de la censura representa un menyspreu a aquest llegat que ja ens pertany a tots

A banda d’aquesta constatació, hi ha un altre motiu que no és menor: qui és qui per censurar una obra en funció de la vida de l'autor? Censurem les pintures de Picasso, malgrat que el pintor fos un maltractador? Revisem les vides de tots els referents musicals, artístics, literaris, per saber què podem llegir, cantar, mirar? Muntarem una mena de santa inquisició wokista per veure què ens està permès? Deliri sobre deliri.

Finalment, hi ha una qüestió que no és menor. Amb aquesta decisió l’Ajuntament valida la denúncia d’un documental que està judicialitzat, que la família d’Ortega Monasterio considera que està ple de “manipulacions i falsedats”. És a dir, dona per bones les acusacions contra l’autor que inicialment va partir d’una cacera de bruixes contra la seva persona per pertànyer a la Unió Militar Democràtica. La cosa empitjora quan es recorda que aquestes acusacions de pertànyer a una xarxa de prostitució varen ser rebutjades en dues sentències firmes el 84 i el 85, on es va declarar innocent Josep Lluís Ortega Monasterio. Òbviament, la justícia tornarà a dir la seva, atès que la denúncia de la família contra el documental s’ha admès a tràmit, i això és motiu suficient perquè ningú prengui partit en la polèmica. Però sembla que la senyora Millán se sent alcaldessa i jutge. I censora...

Tot plegat una bestiesa monumental que ens dona la mesura de la ximpleria col·lectiva que estem vivint els darrers anys. Ara li toca a El meu avi. Demà què serà, l’estigmatització de Floquet de Neu perquè era massa blanc i atemptava contra la diversitat ètnica dels goril·les? Sincerament, tots aquests de la censura ideològica políticament correcta, vagin a pastar fang!