Hi ha un adagi de l’estètica cunyada segons el qual la música és el mirall espiritual més fidedigne d’una època. Seria bo que la dita no fos certa o que, si més no, hagués passat de llarg d’aquesta nostra tribu, perquè en cas contrari ens deixaria ben retratats. Escric això dies després de saber que —a la darrera cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell— s’ha prohibit la interpretació d’El meu avi, relligant perversament aquesta peça a la investigació del documental Murs de silenci (TV3), on el compositor Josep Lluís Ortega Monasterio quedava tacat com a membre actiu d’una xarxa de tràfic i explotació sexual que operà a Aragó i Catalunya dels anys setanta als noranta. Això ha estat motiu suficient perquè la comissió artística de la cantada (formada per membres dels grups actuants) i els regidors socialistes de Palafrugell decidissin enviar l’havanera a la paperera de la nostra història sonora.

L’alcaldessa de Palafrugell, Laura Millán, s’ha afanyat a dir que El meu avi només s’ha volgut retirar del concert en tant que peça de clausura del certamen, esquivant l’evident censura amb el fet que els grups podran tocar-la sense problema als posteriors concerts de taverna. L’aclariment és important en el cas que ens ocupa, perquè mostra encara un nivell més bèstia de prohibició; aquell segons el qual una obra musical ens avergonyeix quan hi ha les càmeres de TV3 però es pot interpretar sense problemes en petit comitè, talment com si es tractés del Horst Wessel Lied. Sembla mentida que calgui repetir això el juny de l’any 2025, però la interpretació d’una obra musical —o del gènere que s’escaigui— no implica l’aquiescència dels intèrprets i del públic a les peripècies ètiques del seu creador. Les experiències estètiques col·lectives com ara un concert no són reunions de catequistes morals.

És així com, per posar només alguns exemples prototípics, hom pot orgasmar i fascinar-se amb la música de Wagner, Strauss, Pfitzner, Schmidt, Respighi o Mascagni sense haver de comprar llur filofeixisme o aquella tendència tant d’abans consistent en menysprear els jueus. Qualsevol peça musical, i també sembla mentida que calgui dir-ho a aquestes alçades, és propietat del seu compositor... però també del seu públic. En aquest sentit, estic segur que les tietes sociovergents que es dirigiran a Calella amb moltes ganes de voleiar el mocador a ritme binari d’adagio, i així participar en un acte musicalment espantós on hom desafina amb gran entusiasme, no seran una colla d’apologetes del proxenetisme. Diria, en definitiva, que als socialistes de Palafrugell no els molesta pas la moral o la conducta d’Ortega Monasterio, sinó el fet que la gent hagi convertit la seva obra en un cant nacional.

Prego a les autoritats —i sobretot als músics!!!— empordaneses que fotin el puto favor d’allunyar-se de la tonteria i rectifiquin. De no ser el cas, demano que la cantin igual, sempre és bona cosa respondre als capsigranys amb un poc de música

Ja té collons, si em permeteu la grolleria, que la prohibició d’aquesta havanera només hagi indignat els diputats de Vox, els quals —com informà diligentment aquest nostre diari— van decidir passar-se a la llengua catalana que mai no xerren per defensar-ne la interpretació (amb aquests nois tot guarda un sentit doble, car Ortega Monasterio havia format part de l’exèrcit espanyol, i això posa molt calents els proxenetes de la política que Madrid té a Catalunya). Però, en aquest cas, els conservadors saben molt bé el que fan; perquè emprar una suposada defensa de la dignitat femenina a l’hora de mutilar la conclusió d’un concert ancestral no només ens fa sentir lluny de qualsevol cosa que defensi les dones, sinó que castra la tradició dels nostres ritus i alimenta la idea que el progressisme té un ideari malaltissament prohibitori. Tot això és el que s’ha d’agrair als cranis privilegiats gestors del meu estimat Empordà.

Silenciar mai no ha tingut cap guany, exceptuant la secta de gent que té ganes de silenciar encara més. Prego a les autoritats —i sobretot als músics!!!— empordanesos que fotin el puto favor d’allunyar-se de la tonteria i que rectifiquin, perquè encara hi som a temps. De no ser el cas, demano als meus compatriotes del bell país que la cantin igual, perquè sempre és bona cosa respondre als capsigranys amb un poc de música. Però si seguiu així, líders del país, la gent acabarà suplicant un nou Franco en versió nostrada. Quedeu avisats.