La immensa majoria dels lectors d’aquesta columna no saben quin és el repertori oficial d’havaneres que avui es cantaran a la tradicional cantada de Calella de Palafrugell, però gairebé tots saben que la cançó El meu avi ha estat retirada del programa oficial. Gairebé tots els lectors d’aquesta columna saben que El meu avi és una havanera, segurament la més famosa de totes, però una bona part no sabia, fins fa poc, que l'autor n’és Josep Lluís Ortega Monasterio. La majoria dels lectors d’aquesta columna segurament tampoc no sabia que la cantada d’havaneres de Calella es fa sempre el primer dissabte del mes de juliol a la platja del Port Bo, és a dir, avui. Tot això són coses que la majoria de la gent ja sap perquè l’alcaldessa d’aquesta localitat de la Costa Brava ha generat un “efecte Streisand” de llibre.

Un “efecte Streisand” és, segons la Wikipedia, “el fenomen pel qual l'intent d'amagar o censurar una informació produeix l'efecte oposat, la qual cosa fa que el que s'intentava ocultar obtingui una difusió més gran”. L’origen de l’expressió va ser el següent. L’any 2003 la famosa cantant nord-americana Barbra Streisand va intentar retirar una fotografia de la seva mansió californiana d’una web que documentava bona part de la costa d’aquest Estat per denunciar l’erosió del litoral. L’artista va denunciar el fotògraf i el web que allotjava la imatge. El resultat va ser l’oposat: no només va perdre el judici i va haver de pagar totes les costes judicials, sinó que tot el món va saber com era i on era la seva mansió. Si abans de la polèmica aquella imatge s’havia descarregat només sis cops (dos dels quals a càrrec dels seus propis advocats), quan va esclatar el cas es va descarregar 420.000 vegades en un sol mes. Això és l’“efecte Streisand”. I és exactament el que ha passat a Calella.

Quan un tema es porta a l’extrem es cau en el ridícul

L’alcaldessa socialista d’aquesta localitat va fer decantar la balança a favor de la prohibició quan els grups d’havaneres que hi cantaran van quedar empatats entre els que la volien cantar i els que no. Podria haver pres la decisió contrària, però no ho va fer. Com saben, la polèmica rau en un documental de TV3 que relaciona el compositor amb un local on s’exercia la prostitució a Osca. El cas va ser jutjat en el seu dia i en va quedar demostrada la innocència. Però aquest fet concret no és l’objecte d’aquest article, perquè entre altres coses el tema torna a estar judicialitzat per una demanda de la família contra la televisió catalana; ja veurem com acaba. L'interessant, avui i aquests dies, és veure la reacció de la gent davant d’una decisió incomprensible i amb un fort contingut ideològic. Perquè l’alcaldessa podria haver validat que es cantés El meu avi, tal com s’ha fet durant el mig centenar d’edicions anteriors, argumentant que el cas està judicialitzat i, per tant, cal respectar la presumpció d’innocència fins que se sàpiga la sentència. No només seria la decisió més justa i racional, sinó que la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell es duria a terme amb tota normalitat i sense cap polèmica. Com sempre.

Ens trobem, per tant, davant d’un cas d’aplicació preventiva de la cultura de la cancel·lació, que no és altra cosa que la destrucció de la reputació i l’obra d’algú a qui es considera inadmissible per la raó que sigui. La conseqüència més evident és el boicot i la criminalització de la persona i la seva obra. Ho hem vist molts cops arreu del món, per exemple, quan una celebritat fa pública una opinió políticament incorrecta o un comentari fora de lloc. Una cosa és la crítica legítima i una altra és la censura a una trajectòria reconeguda. Una cosa és condemnar públicament un autor que ha comès un delicte flagrant i una altra és cremar la seva obra a la foguera. Molts d’aquests casos tenen a veure amb el factor temporal: no podem jutjar amb els ulls d’avui el comportament d’algú que va viure fa dècades, segles o mil·lennis. Per exemple, George Washington era un conegut propietari d’esclaus, però això no l’invalida com a heroi de la independència dels Estats Units. O Leni Riefenstahl, que als anys trenta va fer algunes de les millors pel·lícules que mai s’han fet, però treballava per la maquinària propagandística de l’Alemanya nazi. Els darrers anys, hem vist casos particularment esperpèntics, com els intents de censura contra l’obra de Roald Dahl o contra Tintín al Congo. Com sempre, quan un tema es porta a l’extrem es cau en el ridícul, i crec sincerament que és el que ha passat a Calella. La decisió sobre si El meu avi s’ha de cantar o no correspon únicament als grups d’havaneres i al seu públic, que ja s’encarregarà de cantar-la si considera que s’ha de cantar. No correspon a ningú més; ni a mi, ni a un jutge, ni a una alcaldessa, ni tan sols a la mateixa família del compositor. Perquè hi ha obres, i aquesta n’és una, que ja ni tan sols pertanyen al seu creador, sinó que pertanyen a tota una comunitat. I serà aquesta comunitat la que decidirà si aquesta obra és viva o no.