Si fa uns dies vaig assegurar que Xavier Trias no seria alcalde de Barcelona i ell es va mostrar altiu i maleducat amb mi en una entrevista a la ràdio francesa Equinox, avui els pronostico que Gabriel Rufián tampoc no serà alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Les raons són diferents, però l’efecte és el mateix. Rufián és un polític populista, a diferència de Trias, que és senzillament un personatge classista. Per això l’acció política del republicà mostra de què està fet el seu pensament. Tots vostès deuen recordar els “xous” de Rufián al Congrés espanyol, però és difícil que sàpiguen explicar què defensava mentre sostenia, per exemple, una impressora. La performance anava de l’1-O i de si hi hauria o no paperetes: “Aquí tenen el cos del delicte. […] Jo ja tinc la meva papereta”, va etzibar a Rajoy mentre assegurava que la seva impressora no servia per imprimir bitllets de cinc-cents euros. La demagògia sempre ha de ser plàstica i exagerada perquè funcioni. Després de l’1-O es va disfressar amb una samarreta amb la cara dels presos polítics i va brandar unes manilles tot exclamant: “Tant de bo M. Rajoy acabi emmanillat”. En aquells temps els republicans es presentaven com els més “purs” i els més “independentistes” de tots. No havien abraçat la “normalitat”.
Rufián carrega sempre cap al mateix costat, perquè l’eix nacional, per dir-ho en termes demoscòpics, li pesa poc
No he vist que ara Rufián, aliat del PSOE a Madrid, s’hagi presentat al Congrés amb uns sostenidors en una mà i un got llarg de whisky a l’altra per retreure a Pedro Sánchez, i als socialistes en general, l’afer del diputat canari Juan Bernardo Fuentes Curbelo, més conegut com a Tito Berni. Esquerra ja no està per la “comèdia” rufianesca. A més, Rufián carrega sempre cap al mateix costat, perquè l’eix nacional, per dir-ho en termes demoscòpics, li pesa poc. Si el tingués en compte, suposo que recordaria que l’aplicació del 155 per suspendre l’autonomia catalana va proposar-la el PP i van aprovar-la conjuntament amb el Fòrum Astúries, la UPN, Ciutadans i, per descomptat, perquè era imprescindible, amb el concurs del PSOE. Que José Montilla sortís de l’hemicicle del Senat en el moment de la votació per evitar quedar retratat, ha servit al republicà per exonerar el socialista de qualsevol responsabilitat en un acte de repressió espanyolista. Com en altres èpoques, els republicans van a la deriva i a Madrid no poden actuar com si fossin el partit nacional català per antonomàsia perquè només són capaços de pactar amb l’esquerra espanyola. Esquerra no ocuparà mai el lloc que tenia en el passat CiU precisament per aquesta seva incapacitat de pactar a dreta i a esquerra segons convingui a Catalunya. Aquesta no és ara la qüestió. Tornem al mètode Rufián.
Gabriel Rufián ja està en campanya, tot i que sap que no serà alcalde. Per això no ha deixat l’escó de Madrid. Cal tenir assegurada la cadira en tot moment. Després de les eleccions tornarà a la seva ocupació habitual, que compagina amb les aparicions televisives. Potser ni tan sols es presenta a la constitució del nou Ajuntament. Tot dependrà de la composició final del consistori. Mentrestant, ell se situa en l’ull de l’huracà, com ha fet sempre, perquè creu que li dona rèdit. Probablement sigui així, però és un benefici personal, que afavoreix la seva notorietat, però políticament no beneficia en res el seu partit. És el “mètode Rufián” de propaganda. Per a ell és tan sols publicitat gratuïta que li fem els seus crítics. L’anunci, difós per la secció colomenca d’ERC, que Rufián havia arribat a un acord amb el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, per construir una segona residència pública de gent gran a Santa Coloma si són decisius en el pròxim mandat, és una estafa. En aquest cas s’ajunten les velles pràctiques de cacic d’un antic convergent, que viu de l’erari públic des que tenia poc més de vint anys (ara en té gairebé seixanta), i el populisme de Rufián. Tot plegat fa aquella olor forta que feien els tripijocs dels convergents, quan el difunt Fèlix Millet campava a la regalada i el conseller Antoni Comas obria oficines de Benestar als barris per comprar voluntats. Coses de l’autonomisme.