Vaig escoltar atentament l’entrevista que va fer l’Ustrell a Juan José Aizcorbe, home de conviccions reaccionàries des de la joventut. Amb l’accent català distintiu d’un xava de Pedralbes, el candidat de Vox a Catalunya a les eleccions generals va exposar —amb la seguretat dels que sempre tenen la paella pel mànec, sigui en democràcia o en sistemes totalitaris— un programari polític que, en cas de dur-se a terme, significarà un retrocés que ens tornarà a situar en els temps anteriors a la Transició. I just acabar l’entrevista, vaig fer un viatge al passat fins a situar-me en un bar de Londres anomenat The Dome. Jo tenia vint anys, Barcelona estava a punt de ser designada ciutat olímpica i a mi em varen batejar com El Polaco Loco.

Asseguts al voltant d’una taula, vaig reconèixer un grup d’estudiants de l’acadèmia d’anglès que, en veure’m, van convidar-me a seure. Eren molt simpàtics, eren de Madrid, i anaven clenxinats amb gomina com els pijos de la Castellana. Tot xerrant, vam començar a sentir-nos còmodes, i amb la comoditat vàrem iniciar una amistat que es va mantenir al llarg de la nostra estada a Londres. La veritat és que, des de l’inici, vaig tenir una curiositat gairebé antropològica per aquells exemplars tan allunyats de la meva realitat. De molt joves, havien militat a Fuerza Joven, però ara, a punt d’acabar la carrera d’econòmiques, s’havien afiliat a Alianza Popular, formació que els permetia operar per la novella democràcia amb honors de demòcrates de tota la vida. Quan vaig explicar als pares els detalls de la gent amb qui em feia a Londres, es varen esparverar, però a mi, curiós de mena, em va fer gràcia gaudir de l’amistat de dues relíquies ideològiques. Una de les anècdotes que explicaven, entre somriures, era de quan militaven a Fuerza Joven. En una de les manifestacions de braç alçat en què varen participar, un dels seus amics va treure una arma i va matar d’un tret el forner comunista del poble. Evidentment, de tant en tant xocàvem, i de tant en tant treien a passejar la seva ideologia d’entranyes totalitàries i violentes, com aquell dia que un dels dos em va fotre un calbot mentre miràvem per la tele d’un bar un partit europeu del Real Madrid. Va ser quan vaig celebrar un gol de l’equip contrari i ell em va dir que no es podia anar contra un equip d’Espanya. Va ser interessant i un curs accelerat de com les gastaven aquells ultres reconvertits en demòcrates per mera supervivència, falsaris que —com a bons tancredians— tenien la seguretat de canviar-ho tot perquè tot continues igual. Fa molts anys que no en sé res d’ells, però no m’estranyaria, ara que la democràcia ja és seva, que hagin estripat el carnet del PP i militin a Vox. No deia en Raimon que qui perd els orígens perd la identitat? Doncs si no vols caldo, dues tasses.

Quan hom escolta una entrevista periodística amb Aizcorbe com a contrincant, l’oient ha de tenir la memòria democràtica en alerta per no caure en el parany blanquejador d’un totalitari

El més curiós del cas és que una noia que es va incorporar al grup —sevillana i de la qual em vaig enamorar com un beneït— provenia d’una família socialista i la seva visió del món era més aviat progressista. Una militància a prova de colpistes, o això vaig pensar jo, arrossegat per la nostàlgia de la joventut perduda. Quan fa set anys la vaig tornar a trobar a Sevilla, el seu pare —ja jubilat— havia estripat el carnet del PSOE i era un fervent partidari de Vox; a diferència d’ella, que votava el PP. L’origen de la metamorfosi ideològica estava en el procés català. El resum de tot plegat és que haurien de donar-nos les gràcies, a nosaltres, els catalanets, per haver-los ajudat a trobar el sentit d’unes vides tan prosaiques.

Aizcorbe no és gaire més gran que jo, però, a diferència d’aquells companys de tertúlies al The Dome, va continuar vinculat a partits ultres fins a la dècada dels noranta, senyal que les seves conviccions antidemocràtiques prevalien impermeables a l’instint de supervivència dels reconvertits en demòcrates de tota la vida.  A les eleccions generals del 1982, es va presentar per les llistes de Fuerza Nueva. Va tornar a presentar-se integrat al Frente Nacional l’any 1989. Més tard, va ser dirigent de Juntas Españolas. I el va salvar de la inanició política un altre tipus simpàtic, el tèrbol Vidal Quadras, integrant-lo a un PP liderat per l’ínclit Aznar. D’això ja fa trenta anys i, des de llavors, en Juan José i l’Alejo s’han convertit en cul i merda fins a la victòria final, significada en Vox. Per qüestions que ara no venen al cas, Vidal Quadras ha quedat fora de joc, però Aizcorbe continua jugant a un joc de cartes democràtic a l’epicentre d’una democràcia en la qual no creu.

Quan hom escolta una entrevista periodística amb Aizcorbe com a contrincant, l’oient ha de tenir la memòria democràtica en alerta per no caure en el parany blanquejador d’un totalitari. Ell pot ser molt simpàtic, però la seva ideologia es violenta i, empíricament, la que més morts ha causat en un país que va perdre l’oportunitat d’erradicar-la quan va ser aprovada la llei de l’amnistia de l’any 1977. Sense la Ley 46/1977, Aizcorbe no hauria tingut partits com Fuerza Nueva, Frente Nacional o Juntas Españolas on militar i perdurar políticament, i un partit com el PP no hauria admès mai com a militant un tipus com aquest, convertit ara en un alt càrrec de Vox. Sense la Ley 46/1977, Vox no existiria o, si existís, seria considerat un tumor maligne d’obligada extirpació. Un problema semblant al que passa amb les termites. O les erradiques aviat, o se’t mengen els fonaments de la casa.