Mesures… i mesures!

Una de les coses que més em va sorprendre quan vaig anar a viure al Regne Unit és que mesuren el món de forma diferent de com ho fem nosaltres. Tot i que coneixen el sistema mètric decimal, l’usen molt poc (per no dir gens) a la vida diària. Prefereixen fer servir mesures com la polzada (inch), el peu (foot/feet) o les pedres (stones) per mesurar longituds i pesos. La conseqüència immediata de la meva immersió a la vida diària britànica és que havia de fer la conversió de mesures al sistema mètric decimal si volia saber de quina mida havia de comprar les estovalles, quina alçada tenia una persona i quant pesava un nadó que havia tingut una companya de feina… El sistema de mesures és el nostre marc de referències sobre la realitat en què vivim i és, incontestablement, un senyal de la nostra habilitat cognitiva. Necessitem mesurar el món per poder-hi viure.

Tot i que les mesures del Regne Unit ens semblin alienes, de fet, estan estandarditzades i tenen sempre el mateix valor, així que no són tan diferents i podem fer una translació directa al sistema que ens és més conegut. Tanmateix, el nom de polsada i peu ens indica que inicialment les mesures estaven basades en una mesura corporal. Els humans usem el nostre cos per mesurar des d’èpoques ancestrals i les mesures basades en distàncies d’elements del nostre cos les trobem a moltes cultures, incloent-hi la nostra. Quantes vegades no hem mesurat una taula a casa amb la mà estesa i heu dit "aquesta taula fa 4 pams"? O diem que has de posar un “pessic” de sal en una recepta? O parlem d’agafar un grapat de cireres? I tots entenem que no és una mesura extrapolable a tothom (cada mà és una mica diferent en longitud i volum), però la mesura és relativament exacta, ja que ens dona un rang de mides que ens guia dins les nostres activitats, que no cal que siguin exactes, però sí precises.

La capacitat i l’interès a mesurar és inherent a l’evolució dels humans. Només els humans prenem mesures de qualsevol paràmetre o entitat que pugui ser mesurable fent la comparació amb un referent, de manera que no només ens orienta, sinó que, a més, ho podem comunicar als altres humans de manera que els serveix d’orientació. Per caçar i menjar, per caminar o traslladar-nos, per trobar un tresor o l’entrada d’una cova oculta, necessitem mesures, siguin el nombre de passes o els dies de camí.

El sistema de mesures és el nostre marc de referències sobre la realitat en què vivim i és, incontestablement, un senyal de la nostra habilitat cognitiva. Necessitem mesurar el món per poder-hi viure

A pesar que una escala basada en dotzenes seria més fàcil numèricament (ja que és divisible per 2, 3, 4 i 6), és evident que usem l’escala mètrica decimal perquè tenim 10 dígits. Des de ben petits, ens és més fàcil comptar si ho fem amb els dits i, fins i tot d’adults, els utilitzem per emfatitzar l’enumeració de qüestions importants quan parlem en públic. El nostre cos està tan integrat en el nostre coneixement del món que quan parlem de mides corporals, tant fa que sigui un pam com un colze, tots ens entenem. Però ens podem preguntar: com de comú és a les diferents cultures del món utilitzar els elements del cos per mesurar? Aquesta pregunta l’han intentat respondre uns investigadors que acaben de publicar a Science la seva anàlisi sobre 186 cultures diferents, i demostren que les mesures basades en el cos humà estan generalitzades en moltes cultures. Tenint en compte que el cos humà i el cervell i habilitats cognitives han variat molt poc en els últims centenars de milers d’anys, aquesta és una conclusió esperable. Però els investigadors han anat més enllà, i han fet un recull de les diferents mesures i quines són les més usades (per tant, quines són més útils). De totes les mesures corporals, les més emprades són l’envergadura (distància entre els braços i dits totalment estesos, talment com es fa servir en les aus), el pam (el nostre pam), el cúbit (la distància entre la punta del dit més llarg de la mà i el colze), el braç (des de la punta dels dits fins a l’espatlla), cadascuna d’aquestes mesures s’empren de forma habitual en aproximadament un 20% de les cultures estudiades, per contra, el pessic només és usat en un 3,2% de les cultures (probablement és una mesura bastant restringida a la cuina).

Ara bé, com és que, encara que el món globalitzat té el sistema mètric decimal com a mesura global, a cada població i comunitat es continuen fent servir les mesures corporals per a les qüestions del dia a dia? La resposta, potser una mica sorprenent (o no tant, si ho pensem bé), és perquè encara ens són molt útils per a les feines personalitzades. Els investigadors han fet un recull dels contexts en què les diferents cultures fan servir les mides corporals en lloc de les estàndard, i totes tenen a veure amb la realitat diària. Una de les principals raons és l’ergonomia. Moltes eines són ergonòmiques i han de referir-se respecte a la part humana que l’ha de fer servir. Per exemple, jo em queixo que en aquest món global la majoria de les tisores de cuina no estan pensades per a la meva mà (són massa grans i no puc fer bé la palanca necessària per tallar), mentre que si vaig a una ganiveteria, trobo totes les mides possibles de tisores de cosir, perfectament pensades per a moltes mans diferents. No miro pas la longitud de les fulles de la tisora, la mesura és la meva mà, quina em va bé, i quina no. Si aneu a esquiar, la norma bàsica és que t’han de donar aproximadament els esquís amb la mesura de la vostra alçada i modificar-ho una mica segons la vostra perícia, perquè a la canalla no els pots donar els mateixos esquís que als adults, i a una persona inexperta li has de donar uns esquís que pugui controlar, i al final, es tracta d’adaptar l’eina a les mides corporals de qui l’ha de fer servir. I encara que potser no sou aficionats al tir amb arc, el millor tractat d’arqueria d’arcs llargs —escrit en temps d’Eduard IV d’Anglaterra— donava com a mida perfecta l’alçada de la persona més el seu fistmele (el puny amb el polze estès). Un arc havia de ser extensió de l’humà i, per tant, havia de ser totalment personalitzat. En les cultures que fan servir el caiac (com els inuits de Groenlàndia), es donen instruccions precises de com s’ha de construir usant les mesures del cos de la persona que l’ha de conduir de forma eficient.

Una segona raó és per la seva utilitat en moviment, com ara les mesures de les xarxes o les cordes, que depenen de qui les ha de moure o plegar. La tercera raó és bastant òbvia, la comoditat i accessibilitat: no sempre tenim un metro desplegable al costat per prendre mesures a casa; llavors, per exemple, fem servir el nostre pam. Una altra raó és l’adaptació a circumstàncies específiques i un context concret. Jo he sentit al meu avi dir que una determinada partida de terra feia “tants” jornals (és a dir, l’equivalent de la jornada de treball d’una persona, ja que abans es pagava per jornada), però tothom sabia que el jornal (la mesura) depenia del terreny, ja que no és el mateix el secà que un tros de terra a la muntanya; no és el mateix recollir raïm de forma manual a la plana, que en bancals a diferents altures. Els nadius de les illes Nicobar (entre l’Índia i Malàisia) van d’illa en illa en canoa i compten les distàncies depenent de quants cocos han de beure la seva llet (amb gran capacitat d’hidratació) per anar d’un lloc a un altre. Dins de cada comunitat, aquest coneixement és compartit i molt més eficient que la distància lineal mesurada en metres o les àrees mesurades en metres quadrats.

Com veieu, tot i tenir mesures estandarditzades que tots fem servir, perfectament idèntiques arreu del món i molt útils (és clar!), els humans encara fem servir mesures derivades del nostre cos per guiar-nos en les nostres tasques diàries, i aquests referents formen part de la nostra cultura. Seria bo de no perdre-les perquè porten milers d’anys acompanyant la nostra comunitat. A més, és un tipus de mesura que mai no ens faltarà, tinguem o no estris perfectes per mesurar. Seria molt interessant saber si, en el passat més llunyà encara, els nostres ancestres feien servir les mateixes mesures que les cultures actuals. No ho sabem pas, però és probable que cada comunitat i població fes servir aquelles mesures que els fossin més útils, segons les necessitats del seu dia a dia. La capacitat humana i la inventiva per mesurar el nostre món és increïble!