No tenim solució. Carmen Maura, catalanòfoba de manual i membre de la gran menjadora pàtria, la cort madrilenya, va rebre el Premi Honorífic del Festival de Sitges, aprofitant que presentava Vieja loca, pel·lícula produïda per Juan Antonio Bayona. Maura m’ha semblat sempre una actriu sobreactuada, però la vaig respectar fins que va concedir una entrevista a El Mundo. A l’entrevista publicada el 17 de gener de 2019, quan els polítics del procés feia més d'un any que estaven a la presó, Maura va dir una frase que va merèixer un destacat a la peça periodística: “me pone negra dar dinero a los catalanes, que són los que menos lo necesitan”. I des de llavors, ha continuat apareixent a produccions catalanes, omplint els seus comptes bancaris de calés del Principat, mercè al caràcter mesell dels professionals catalans del sector.
Imaginem que Maura fos catalana i fes unes declaracions semblants però adreçades als madrilenys, als andalusos o a l’Espanya en general. Evidentment, les seves aspiracions, la de ser contractada, premiada, idolatrada com a glòria nacional, es convertirien en una quimera, i difícilment acabaria reverenciada a una gala com la dels Goya, molt donada a la idolatria artificiosa. Però amb això dels catalans, tot s’hi val, perquè quan diu “catalanes”, el to està curull de catalanofòbia arrossegada al llarg dels segles, com un riu ple de merda que quan desemboca al mar deixa l’aigua plena de sediments d’odi. Maura, com Sacristán, o Echanove, un altre cortesà que s’ha menjat el país en una sèrie gastronòmica pagada, percentualment, amb impostos dels catalans, van aprofitar el procés per mostrar la seva catalanofòbia heretada i cultivada amb la bilis del colon. Històricament, o histèricament, el que uneix els progres i els conservadors espanyols és la seva visió centralista de la seva nació i accepten les altres nacionalitats pàtries amb el paternalisme dels predadors. Un exemple és Ione Belarra, la lideressa de Podemos, una navarresa adoptada a Madrid que dia sí, dia també, és incapaç d’amagar la seva catalanofòbia, sigui assenyalant els Mossos com a cos racista, sigui posant bastons a les rodes a l’ampliació de l’aeroport del Prat per qüestions, diu, de sostenibilitat mediambiental. De Barajas no en parla mai, segurament, perquè se n’aprofita, com a bona membre d’una Cort interessada a connectar Madrid al cel. De les inversions —un 40% del pressupost total executat a Catalunya, comparat amb el 180% a Madrid— calla, perquè alçar la veu té conseqüències.
Donar un premi a Carmen Maura en un festival català és la prova del vassallatge d’un sector que, com els bons catalans que volen fer carrera a Madrid, negarien els seus orígens i la seva identitat per poder passejar pels barris de la Cort amb honors de renegats però simpàtics. I és impresentable que per poder tenir feina, hom hagi de convertir els seus orígens i la seva identitat en una xacra pel què diran.
Donar un premi a Catalunya a una catalanòfoba com Maura diu més del caràcter mesell d’un sector que dels mèrits de l’actriu. Jo, un senzill nepo baby-boomer, protesto amb l’humil gest de no veure cap de les produccions en què apareix aquesta actriu. En general, no em perdo gran cosa.
Als catalanòfobs se’ls ha de castigar amb l’ostracisme. Ull per ull, dent per dent.
Si jo hagués sigut un bon català, mesell i simpàtic, la meva carrera a Madrid hauria esdevingut més triomfant, copiant aquell lema que el nuñisme —el de Núñez i els “sangus”— va voler implantar per esborrar el caràcter polític i identitari del 'més que un club'. Vull dir que si jo hagués abaixat la closca demanant perdó per ser català, el marit d’una agent literària no s’hauria atrevit a dir-me per WhatsApp “miserable y mediocre” quan vaig publicar l’article “En el nom de la mare”. Durant els meus anys a Madrid, aquest señorito de províncies establert a la Cort, amb ànima d’estómac agraït, sempre em va tractar displicentment per no reverenciar-lo a ell i als seus valors, i perquè em considerava un fill descarrilat d’un autor al qual considerava, equivocadament, d’una espanyolitat com la seva pel fet d’escriure en castellà i del qual sempre m’explicava la mateixa anècdota. La de quan es varen trobar a finals del segle XX i mon pare li va preguntar com era això de ser avi. El meu fill Daniel va néixer el 9 de juliol del 2000. I és en la sorpresa, en el fet que, sent fill d’un autor de les lletres espanyoles i que jo fos militant de l’independentisme per culpa de persones com el señorito, on rau la qüestió de la mediocritat. Per poder treballar i col·leccionar premis i copets a l’esquena dels amiguetes, hom ha de moure’s per la cort amb l’ànima d’un estómac agraït. Com diu Antonio Baños, Espanya estima la diversitat, però odia la diferència. I tots aquests, de la Maura a en Sacristán, de l’Echanove a la Belarra, passant pel señorito, estimen la diversitat com a souvenir, no com a riquesa.
La culpa, però, no la tenen aquests cortesans que formen part de l’engranatge d’un sistema construït al voltant d’una monarquia que els alleta a canvi de servilisme remunerat. La responsabilitat és la dels catalans que contracten gent que ens menysprea mitjançant la superioritat del vencedor de la història en majúscula. A tots aquests catalanòfobs se’ls hauria de negar el pa i l’aigua, però de tan mesells, estem perdent el dret a protestar per por de ser uns pàries d’aquest país tan mal fet, Espanya, que impedeix, per exemple, que un corredor de motos ondegi la bandera catalana per por de perdre l’espònsor que li permetrà competir amb garanties el pròxim mundial de motos GP.
“Mira si en som de bons, els catalans, que li hem donat un premi a Carmen Maura”, poden dir els responsables del Festival de Sitges. La pregunta és la raó per la qual ens agrada agradar tant mitjançant una servitud vergonyosa. És com moure’s per la vida demanant disculpes constantment per satisfer la necessitat de servatge de l’altre a costa de la nostra salut mental, i jo ja n’estic fins als pebrots, encara que acabi jugant al solitari o parlant sol. Prefereixo ser un miserable i un mediocre que un mesell. Als catalanòfobs se’ls ha de castigar amb l’ostracisme. Ull per ull, dent per dent.