Si obrim el pla i deixem de fixar-nos en els rostres dels protagonistes, veurem que ara, a Catalunya, i per conseqüència a Espanya, la qüestió no va només de pressupostos. No es tracta només de l’aprovació dels comptes públics d’ingressos i despeses pel proper exercici. Es tracta d’un gran debat de fons de tota la legislatura, un Macguffin en tota regla: el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

Sembla que pel PSOE, amb reconèixer verbalment que hi ha un conflicte polític entre Catalunya i Espanya, com si fos un conjur, amb esmentar-ho, el conflicte està resolt. Això és, però, molt més complicat que l’apòzema de Panoràmix. És un conflicte d’arrels polítiques que té Espanya i només Espanya. Només constitucionalment, és a dir, per la via de la negociació, que és l'única via democràtica, es pot resoldre.

Dit això, els pressupostos, sense deixar de reconèixer la seva essencialitat per a la ciutadania, són políticament més importants per a Sánchez que per la Generalitat. Els pressupostos, aquí i allà, es poden prorrogar i després fer mil maniobres legals per anar modificant i ampliant crèdits, quan no posar en marxa polítiques per decret llei, més difícils de revocar políticament que el que sembla albirar l’aritmètica parlamentària. Si per decret llei es perllonga la gratuïtat del transport públic, per exemple, a veure qui és el formós que no ho convalida a la cambra legislativa. El tema, sent, reitero, essencial, l’aprovació dels comptes públics a Barcelona i a Madrid, la cosa és molt més peluda a Madrid.

Recordin la votació de la reforma laboral —reforma que, per cert, havia de ser l’apocalipsi, oi?— on ERC es va abstenir. Gràcies a l’inestimable ajut d’un diputat maldestre del PP, Casero, es va guanyar —per cert: on és el recurs al TC del PP?—. Va ser, com tothom recorda, una sessió parlamentària d’infart.

Ara va molt més enllà d’una votació per pressupostària que sigui. Va del final de la legislatura amb estabilitat i fixant el llegat de Sánchez que no ho ha tingut gens fàcil per governar, pandèmia inclosa, amb la Tercera Cámara, el TC, en contra arbitràriament. A Sánchez li va molt més que els pressupostos i mira que en són d’importants.

Si Sánchez vol acabar com a ell li agradaria la legislatura, ha de fer un esforç per alleugerar de veritat el conflicte Catalunya-Espanya amb tres eixos imprescindibles: un pla amb força de llei per recuperar les inversions perdudes, posar les bases d’un diàleg digne de tal nom, i un referèndum pactat.

Si Sánchez vol acabar com a ell li agradaria la legislatura, ha de fer un esforç, per a ell titànic, però possible, d’alleugerar de veritat el conflicte Catalunya-Espanya. Dic alleugerar, no resoldre, que això porta ja tres segles. Per alleugerar-ho calen tres eixos imprescindibles. Anem de més fàcil —és un dir— a més difícil. El primer és un increment real d’inversions. Real vol dir: un pla amb força de llei per recuperar les inversions perdudes (els pagaments titulars —privats— de les autopistes caducades no poden computar!) i garantir que aquestes s’executen. Si es pot fer a Madrid o a Cantàbria, poso per cas, també es podrà fer aquí. A part de la voluntat política, la incompetència acostuma a ser indòmita i només sacsejant l’arbre alguns despertaran. El segon, posar les bases d’un diàleg digne de tal nom. El pròleg d’aquest pas és la desjudicialització de la política. Cal començar arxivar a dojo causes i oblidar la represàlia judicial, represaliats per causa política, no per haver caigut en la corrupció. Cal, doncs, inactivar les acusacions públiques; de les privades, minses, ja es podran ocupar els responsables més tard. Amb represaliats el diàleg és pràcticament impossible: uns estan ressentits i els altres els veuen com a facinerosos. Per tant, fora estigmes. Aquesta pota té dues parts. La primera, l'expressa desjudicialització de la política. La segona, més complexa, la de l’amnistia.

No entro ara en debats jurídics sobre si l'amnistia cap dins de la Constitució o no. Una gran part de juristes entenem que hi cap. Aquest no és el problema. El problema material és l’amenaça penal, real, present i futura. Una reforma penal pot ser l’alternativa més simple a la qüestió: despenalitzem del tot la sedició, reordenem i constitucionalitzem els delictes de desordres públics —com va fer el 1970 Alemanya, per exemple, i a la vista d’una tardor i hiverns calents—, donem a la malversació una regulació decent, tot superant la tribulació actual, i reformem els delictes de desobediència, reconduint-los als llurs justos termes.

El tercer eix és —obvi resulta dir-ho— el referèndum pactat. Només es pot arribar aquest referèndum pactat amb les altres potes sòlidament fixades perquè aguanti el tauler d’un nou marc institucional. Ara per ara, mal fa de dir-ho, com no creiem en els miracles, no hi ha espai temporal ni polític. Una nova victòria del PSOE, depenent com ara, entre d’altres, de sobiranistes bascos i catalans, sí que permetria encetar el camí per aquesta nova etapa, la del referèndum pactat.

Ara és una qüestió d’alta intel·ligència política plantar els dos primers pals de la nova base. Els pressupostos, ben jugats, són el piló per clavar-los.