La vigília de Tots Sants deL 1938, Orson Welles va radiar un simulacre de noticiari, inspirat en la novel·la d’H.G. Wells La guerra dels mons. Es va interrompre la programació habitual per explicar que una nau marciana havia aterrat a Grovers Mill, Nova Jersey. L'emissió va ser prou realista per espantar molts oients —no tots— i fer-los creure que realment allò estava passant, malgrat que es va dir des de bon principi que no era real i, fins i tot, hi posaven publicitat. I diria que, en principi, si els extraterrestres envaeixen la terra amb màquines gegants i gasos verinosos, gaire no es preocuparien a les emissores per posar falques.

Després s’ha dit que el suposat pànic va ser exagerat pels diaris de l'època per desacreditar la ràdio i no perdre mercat. Però ni aleshores ni ara el vídeo no ha matat l’estrella de la ràdio. En el cas de La guerra dels mons, era una ficció. Però sempre, sempre, sempre, qualsevol guerra dels mons, s’ha explicat a la ràdio. Sigui una pandèmia mundial, el 23F o, fins i tot, la caiguda de l'URSS, que Mikhaïl Gorbatxov asseguren que va continuar escoltant a Ràdio Liberty —que emetia des de Pals— mentre estava tancat en una habitació.

Ara hem recuperat el transistor que teníem en un calaix i dilluns vam estar tot el dia escoltant el Basté i el Clapés. O llegint un llibre. De paper. I amb la tranquil·litat de no haver de mirar el mòbil cada 5 minuts. No sé si ja es pot dir a hores d’ara que la vida era millor sense aquesta merda que tens a les mans i amb la que segurament estàs llegint aquest article. En contra del progrés? No. En contra del mal ús que en fem. Del progrés i del mòbil.

No sé si ja es pot dir a hores d’ara que la vida era millor sense aquesta merda que tenim sempre a les mans

De petits, sortíem al carrer a buscar als amics. Quedàvem en un lloc a una hora o anàvem a buscar-los a casa. Són els mateixos amb qui compartim un grup de WhatsApp en el qual parlem cada dia, però amb qui gairebé no quedem mai. Dilluns, al carrer, la gent es parlava. I, afortunadament, no funcionaven altres aplicacions perquè la gent pengés fotos de com estaven passant l’apagada.

D’adolescents, vam descobrir ciutats sense Google Maps. De joves, marxàvem de cap de setmana sense navegador. Per lligar, t’hi havies d’esforçar una miqueta. I per pagar, l’efectiu et feia conscient del preu de les coses. A taula, parlàvem amb qui s’asseia a sopar. Les notícies podien esperar i no existia l’alrojovivisme. La música te la compraves, et miraves el disc, l'assabories. Les pel·lícules les recordaves.

Ara, per culpa de la pandèmia, hem descobert que podem passar dies i dies a casa pensant que estem connectats. Però el problema no és la pandèmia. El problema és que la falsa sensació de connexió et permet viure aïllat en aquells suburbis de cases unifamiliars, carrers regulars i rotondes. La república independent de casa seva. Cosa que no és innòcua, tampoc políticament.

Si, ja sé que per llegir un llibre o parlar amb la gent no cal una apagada. D’acord. Però, mira, jo en faria una a la setmana.