En el llibre pòstum de poemes de Victor Hugo, Toute la lyre, hi ha un poema anomenat “Calomnié”, que acaba amb la següent frase: “Qui m'insulte toujours, ne m'offense jamais”. Vaig llegir en algun lloc que el poema fou escrit en el període de crisi posterior a les expectatives que havia creat la revolució del juliol de 1830 —els tres dies coneguts com les Trois Glorieuses—, quan els francesos varen aconseguir l’abdicació de Carles X. El retorn d’un altre monarca, Lluís Felip d’Orleans, allunyaria l’adveniment de la República fins al 1848, i seria en aquest intermedi pessimista quan Hugo l’hauria escrit. El poema és, tanmateix, una declaració d’intencions que redueix el poder del calumniador al no-res.
“Qui sempre m’insulta, no m’ofèn mai”, diu Victor Hugo, i reconec que vaig recordar la cita de l’escriptor francès en llegir una piulada de Gabriel Rufián arran de la decisió de Junts de trencar completament les relacions amb el PSOE. El missatge reduïa la transcendent decisió política de Junts a una simple rebequeria per ser escoltats. “Casito?”, es preguntava amb la gracieta que l’ha convertit en la joguina preferida de les esquerres espanyoles. Era el darrer menyspreu del diputat d’ERC, que s’afegia a una llarguíssima llista de declaracions despectives que sempre tenen el partit de Puigdemont a la diana, sovint amb un nivell de menyspreu que només pot sorgir d’algú que no considera Junts com un adversari, sinó com un enemic polític. A diferència de les constants llepades amoroses que fa a socialistes i podemites, amb un nivell d’abrandament que commou, Rufián es posa el primer de la fila a l'hora de minoritzar, desdenyar o directament insultar les decisions de Junts. El llistat és tan llarg com eloqüent: les 155 monedes de plata que va etzibar contra Puigdemont, en el pitjor moment del 2017; la validació sense escrúpols de les mentides de la caverna contra Puigdemont i el seu entorn sobre un delirant complot amb els russos; l’anada a can Évole a menysprear el catalanisme polític assegurant que es repartien “carnets de puresa”, etc. És el primer a assenyalar, el primer a menysprear i el primer a recordar a la claca d’esquerres que Junts és l’enemic.
La darrera és la del "casito?". No deixa de ser irònic que sigui un diputat d’ERC qui s’enfoti del poc cas que ha fet el PSOE a les peticions de Junts, quan el seu partit ha entregat gratis totalment el Govern català a Salvador Illa, el president més espanyolista que hem tingut a la Generalitat, i quan ells mateixos mantenen Sánchez malgrat la vacuïtat del seu acord. Potser hauria de ser una mica més prudent a l’hora de riure's dels altres, l’home que valida els suflés polítics socialistes, inflats per la retòrica, però sense cap contingut. En tot cas, aquesta delirant necessitat de salvar les esquerres espanyoles contra tot mal, per damunt de les misèries que aconsegueix Catalunya, mereixerà algun dia una bona poltrona.
Més enllà de l’obsessiu menyspreu rufianesc cap a Junts, la decisió de trencar amb el PSOE era l'única opció coherent que podria prendre la formació de Puigdemont, després de l’estafa monumental que ha significat l’acord amb Sánchez. Primer, perquè l’acord de Brussel·les es basava precisament a constatar que els acords es complien, i un rere l’altre s’han incomplert. Arriba a ser indecent, per exemple, l'ús que va fer la Moncloa d’Alemanya amb el tema del català, just el dia abans de la decisió de Junts, o la decisió de desbloquejar la llei sobre la multireincidència que havia acordat amb Junts, després de mesos de tenir-ho al calaix. Puigdemont va dir sempre que no feia una aliança ideològica, sinó un acord revisable punt per punt, i vista la fallida de resultats, res no justificava mantenir-se al pacte. És evident que la legislatura no se sosté amb l’ànim plurinacional que venen els Iván Redondo de torn, sinó per la simple ànsia de poder d’un Sánchez que no en té mai prou. Un poder dels socialistes i per als socialistes, amb algunes engrunes per a les crosses que els sostenen.
El PSOE és tan lesiu per als interessos catalans com el PP, i la prova és com han iniciat la desnacionalització de Catalunya des del Palau de la Generalitat
Calia trencar amb el PSOE, a més, per desfer la mentida. Per molt que els Rufián i els Urtasun i tota la cort progre-espanyola facin creure que és o Sánchez o l’abisme, el fet és que el PSOE és tan lesiu per als interessos catalans com el PP, i la prova és com van furtar l’alcaldia de Barcelona a Xavier Trias (aliant-se amb el PP), o com han iniciat la desnacionalització de Catalunya des del Palau de la Generalitat. Qualsevol partit que defensa els interessos de Catalunya ha d’entendre que pot fer pactes puntuals amb uns o altres, però que tots tenen la mateixa voluntat de destruir-nos com a nació. Així ho va entendre la vella Convergència, o el PNB o l'Scottish National Party, o qualsevol partit que tingui la nació com a eix central de la seva lluita: no hi ha amics, hi ha aliances estratègiques en funció de cada moment. Junts ho ha entès, i per això ha desfet la mentida de “l’amic socialista” que ens raspalla el llom i ens deixa buida la butxaca. El que no pot ser és que un partit independentista es converteixi en la coartada d’una estafa nacional.