"Mentre jo sigui president del Govern, ni se celebrarà aquest referèndum que alguns pretenen ni es fragmentarà Espanya, que quedi clar: Espanya és un bé indivís". Era el 25 de gener del 2014 i Mariano Rajoy, que a més de president del Govern espanyol és registrador de la propietat, clausurava a Barcelona una convenció del PP destinada a (auto)convèncer-se que no hi havia cap possibilitat que s'arribés a materialitzar el referèndum, després consulta i, finalment, procés participatiu sobre el futur polític de Catalunya -el rang es va anar reconfigurant a mesura que se succeïen els recursos i les suspensions automàtiques per part del Tribunal Constitucional- convocat pel llavors president de la Generalitat, Artur Mas, per al 9 de novembre del 2014. Però no hi va haver manera. Malgrat l'ofensiva per terra, mar i aire de les institucions centrals de l'Estat i de totes les seves terminals i negociats polítics, econòmics i mediàtics, finalment hi va haver urnes al carrer i llargues cues de votants. Molt llargues. Al migdia, el pànic es va començar a escampar en alguns despatxos. Al final resultaria que els catalans podien saltar la tanca de la finca sense trencar un mal plat.

Van participar en la votació, desqualificada pel Govern del PP en els dies previs com una "costellada independentista" ni més ni menys que 2.305.290 persones. El 9-N va suposar en termes democràtics el ridícul internacional més gran de l'Estat espanyol en els últims segles i malgrat això, Rajoy, l'home que havia d'impedir que se celebrés, no va dimitir. Veient-se-les venir, i davant de l'estupor dels dirigents i quadres catalans del seu partit, que ja proclamaven per les cantonades que "l'Estat espanyol havia desaparegut de Catalunya" aquell diumenge 9 de novembre de 2014, el dia que es complien 25 anys de la caiguda del Mur de Berlín, el president va activar finalment la Fiscalia en un moviment que va arribar fins al judici i inhabilitació de Mas i tres membres del seu govern per haver permès la celebració de la consulta amb acusament de recepció als seus successors polítics, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. El món al revés. Però no era Rajoy qui havia compromès la seva paraula que el "referèndum" de Mas no se celebraria? Potser no l'havia rebutjat el Congrés en ple amb els vots dels partits "constitucionalistes"? A qui calia jutjar llavors? I si hagués participat el doble de gent i Mas s'hagués vist forçat a proclamar la independència aquella mateixa nit davant dels corresponsals de premsa de mig món?

El 9-N va suposar en termes democràtics el ridícul internacional més gran de l'Estat espanyol en els últims segles i malgrat això, Rajoy, l'home que havia d'impedir que se celebrés, no va dimitir

El cas és que algun cost va haver de tenir aquella "costellada independentista" per a la imatge de l'Estat espanyol en l'arena internacional. La prova, sens dubte, és la famosa confessió del llavors cap de la diplomàcia i ara tertulià en cap contra el procés, l'ínclit José Manuel García-Margallo, sobre els "favors" deguts a altres països als que es va convidar a fer gestos a favor de la unitat d'Espanya. Alguna cosa es va haver de remoure mentre les imatges de l'espectacle democràtic -2.305.290 persones exercint pacíficament el seu dret al vot- feien la volta al món. I es continua removent ara davant del referèndum vinculant la data i pregunta del qual ha anunciat el president Puigdemont per al pròxim 1 d'octubre ("Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?") per més que, ara com llavors, el Govern hagi optat per posar-se de perfil davant del que considera una simple "escenificació". Un "numeret", en paraules de Xavier García Albiol.

Però no. El diari El País, encara que sembli mentida capçalera de referència de la premsa progressista espanyola, va arribar a obrir la seva portada del 25 de maig passat amb gran desplegament tipogràfic al crit, perdó, amb el títol i el subtítol: "El Govern, disposat a tot per impedir el referèndum. L'Executiu assegura que farà ús de qualsevol instrument al seu abast per evitar el cost d'imatge mundial de la presència d'urnes a Catalunya". El to alarmista i la insinuació de l'ús de la força, el recurs a la por pura i dura té tota la lògica davant del precedent del 9-N, davant de la promesa flagrantment incomplerta per Rajoy: "Mentre jo sigui president...". Té tota la lògica i més ara quan es tracta d'un referèndum amb totes les lletres que el govern de la Generalitat no només s'ha compromès a celebrar sinó a més a implementar. I té tota la lògica –"Mentre jo sigui president..."- quan el mateix govern de Rajoy va de cap a multiplicar per deu el rídicul internacional que va encaixar el 9-N. Potser Rajoy pensa que l'Europa que lluita per salvar el seu model democràtic del populisme i el trumpisme li permetrà reobrir la Model per engarjolar Puigdemont i mig Govern?

Potser Rajoy pensa que l'Europa que lluita per salvar el seu model democràtic del populisme i el trumpisme li permetrà reobrir la Model per engarjolar Puigdemont i mig Govern?

El Govern ha posat en coneixement de les cancelleries l'anunci de la data i la pregunta del referèndum. El tauler internacional està sotmès a una alta inestabilitat. Però després de l'annus horribilis del 2016 (Brexit, Trump, Erdogan), l'any que ja s'ha batejat com el del Gran Retrocés, la victòria de Macron a França i la clatellada a la premier britànica Theresa May en les legislatives d'aquest dijous han donat un respir a les forces de la democràcia a Europa que Merkel intenta reagrupar davant de la pinça Washington-Moscou. En aquesta batalla global ara és Alemanya la que està del costat bo i això no és cap garantia per a l'independentisme català però sens dubte és una mala notícia per a Rajoy i qualsevol temptació de resoldre la qüestió per la via autoritària per més que es disfressi de Constitució i Estat de dret.

Abans del 9-N, els portaveus de Rajoy també van optar per ridiculitzar i negar qualsevol entitat i efecte polític a la consulta del 9-N. La consulta que mai de la vida, segons Rajoy, se celebraria. Aquest divendres, després que Puigdemont revelés la data i la qüestió del referèndum, s'ha repetit el mateix guió. I molt aviat, algunes portades començaran a tcoar a sometent per tallar en sec com més aviat millor i si pot ser per sempre el renovat desafiament català. I una mica més tard, sense que encara se sàpiga massa com, per a desesperació de Coscubiela i companyia, qui ho havia de dir, els catalans i les catalanes acabaran votant encara que hagin de fer-ho al menjador de casa seva. Com cantava Sisa, que no sé si va arribar a estar en algun moment a la Model però m'és igual, "Oh! Benvinguts, passeu, passeu (...) que casa meva és casa vostra, si és que hi ha casa d'algú".