Steve McCurry, un dels mites actuals del fotoperiodisme, ha estat, com molts dels seus col·legues, agafat in fraganti: s’ha descobert, i ell no ho ha negat, que algunes de les seves fotografies, han estat retocades i manipulades amb el cèlebre Photoshop. Com a justificació, ha dit que ell no és un fotoperiodista, sinó un explicador d’històries. Tanmateix, les seves fotografies documentals, pel context en el qual habitualment es publiquen i pels temes que hi tracta, no circulen com a fotografies artístiques, sinó com a imatges informatives sobre realitats concretes. Per això, l’escàndol, i no és el primer cop que passa, ha estat majúscul, i els guardians de l’ortodòxia fotogràfica se li han tirat a la jugular. En va parlar Teju Cole en un article a The New York Times, titulat Una fotografia massa perfecta, i l’altre dia Iu Forn recordava la polèmica aquí

No és pas un fenomen nou: des dels orígens de la fotografia hi ha casos a cabassos de fotògrafs que han tornat a enquadrar la fotografia que havien fet, que han positivat el negatiu intensificant o suavitzant alguns efectes, i que, per suposat, han eliminat objectes o personatges, parts del cos, o n’han manipulat d’altres, per no parlar de les posades en escena planificades i orquestrades, per guanyar en versemblança o en expressivitat, o dels retocs més diversos. Això, com és fàcil d’imaginar, s’ha multiplicat amb les possibilitats de la fotografia digital, tot i que algunes institucions, com el World Press Photo, han imposat criteris molt estrictes a l’hora d’avaluar les imatges per evitar manipulacions posteriors a la presa fotogràfica. Tanmateix, durant moltes dècades, aquestes manipulacions s’han fet sistemàticament. I, per això, alguns ortodoxos, com Henri Cartier-Bresson, exigien que les seves fotografies fossin publicades amb el filet negre del negatiu de marc per mostrar, de manera inequívoca, que el que l’espectador de la fotografia veia era el mateix, sense modificacions posteriors, que el fotògraf havia capturat amb la seva càmera. 

Joan Fontcuberta, el més internacional dels nostres fotògrafs, guardonat el 2013 amb el prestigiós Premi Internacional de Fotografia Hasselblad, ha parlat sovint de la credulitat que ha acompanyat la fotografia des dels seus inicis, tot i que, com va assenyalar al seu llibre La cámara de Pandora (Gustavo Gili, 2010), “no ha estat fins a l’adveniment de les tecnologies digitals quan no només els especialistes, sinó també els profans, el gran públic en definitiva, han descobert la inevitable manipulació que opera en el procés de tota imatge fotogràfica”. Els que coneixen els treballs de Fontcuberta saben que s’ha ocupat d’aquesta mentida fundacional de la fotografia. Com quan va recordar, en el mateix llibre, els primers daguerreotips coneguts, les vistes que Daguerre va prendre del Boulevard du Temple de París el 1838. 

Com és sabut, han arribat fins a nosaltres, dos gairebé idèntics, amb la mateixa escena i el mateix contingut: des d’una finestra del seu estudi, la imatge mostra una artèria central de la metròpoli completament deserta, com si fos una ciutat fantasma, a ple dia. Cosa comprensible, evidentment, ja que un daguerreotip com aquest requeria una exposició com a mínim de quinze minuts i, a causa de la sensibilitat de les emulsions, les coses que es movien, com és obvi, no deixaven la seva empremta en la imatge. En una de les dues imatges, però, hi apareix un enllustra-sabates amb el seu client. És obvi, per la mateixa raó que cap dels vianants no apareix en la imatge, que aquests dos personatges van posar per a la imatge, com a actors en una dramatúrgia. Només així, comenta Fontcuberta, la mentida fotogràfica s’acosta a la veritat de la vida urbana d’un migdia a una de les principals artèries de París: “és només enganyant”, escriu, “com podem assolir una certa veritat, és només amb una simulació conscient com ens acostem a una representació epistemològicament satisfactòria”. La fotografia, així, certifica Fontcuberta, va néixer amb una doble dimensió: “notarial i especulativa, de registre i de ficció”.

Ja en un llibre anterior, El beso de Judas. Fotografía y verdad (Gustavo Gili, 2009), havia defensat que “tota fotografia és una ficció que es presenta com a vertadera” i que, “contra el que ens han inculcat, contra el que acostumem a pensar, la fotografia sempre menteix, menteix per instint, menteix perquè la seva naturalesa no li permet fer una altra cosa”. Tot i així, hi va afegir, l’important no és que la fotografia menteixi, cosa que no pot deixar de fer, sinó com el fotògraf usa aquesta mentida constitutiva de la fotografia i a quines intencions serveix. O, dit d’una altra manera, l’important és el control amb el qual el fotògraf imposa una dimensió ètica a la seva mentida. Així formular una mena d’imperatiu fotogràfic que sembla, a hores d’ara, inapel·lable: “el bon fotògraf és el que menteix bé la veritat”. I què vol dir “mentir bé”, en fotografia? Mentir bé, podríem dir, és mentir de veritat, assumir que tota fotografia és una ficció però que no hauria de ser falsa. Perquè hi ha mentides que no diuen el que és fals, sinó que diuen la veritat. 

Quan penso en tot això, sempre recordo allò que va dir Boris Vian i que Jorge Semprún recordava sovint, referint-se als seus llibres de literatura testimonial: “En aquest llibre tot és veritat perquè tot m’ho he inventat”.