“Menos mal”, va dir el VAR

Aquest dijous el Barça ha guanyat la lliga espanyola. Felicitem els barcelonistes. Té algun interès, algú es preguntarà, parlar, ara, dos dies després, enmig de les celebracions, dels arbitratges? Crec que sí. De fet, és més oportú que mai: primer, perquè, havent guanyat, queda descartada la sospita que s’estan cercant excuses per justificar una derrota inexistent. I segon, el més important, perquè si l’any vinent el Barça disputa de nou la mateixa competició i el seu desenllaç torna a ser incert, podria —he dubtat si realment calia utilitzar el condicional, però bé, deixem-ho així—, podria, com deia, tornar a passar el mateix. Ho tornaran a fer? Bé, hi ha, he de confessar, un tercer motiu: crec que alguns arbitratges perpetrats contra el Barça ens poden ajudar —parlo molt seriosament— a analitzar un tema que m’interessa molt des de fa temps, el de la imparcialitat —o, per ser més precisos, el de la manca d’imparcialitat— en contextos socials rellevants. Un és el del futbol, és clar. Un altre, més polític, seria aquest: com ha estat tractat pels ‘àrbitres judicials’ aquests últims anys l’intent d’emancipació catalana, l’anomenat ‘procés’. En resum, vull emmirallar, avui, aquests dos àmbits, no tan allunyats entre si com podria semblar a primera vista.

“Menos mal”, va dir el VAR. Comencem amb un reconeixement: no és tan fàcil ser parcial quan tothom t’està mirant. Vull mostrar, aquí, una certa dosi d’empatia per tots aquests jutges i àrbitres que, en un espai de temps ampli, han hagut de prendre, en contra dels principis més bàsics de la seva professió, decisions clarament esbiaixades i, alhora, mantenir un rictus i una compostura de rigor i imparcialitat. No ha de ser gens fàcil. Exigeix una atenció i, sobretot, una tensió permanent. Els ho hem de reconèixer. Ells són, però, com nosaltres, humans i cometen errors. Hi ha moments puntuals de debilitat en què abaixes la guàrdia i se t’esmuny un petit detall, un gest inadequat, desconcertant i aclaridor alhora. Rellisques i, de cop, durant unes escasses dècimes de segon, tot queda desemmascarat. Es fa la llum. Pel VAR va ser la ja mítica veu que pronuncia el “Menos mal”, quan, mostrant un alleujament que no hauria d’experimentar cap àrbitre, localitza un argument —il·legal, per cert, com veurem— per anul·lar el gol de Fermín que sentenciava la lliga davant del Madrid. En el cas del ‘procés’, aquesta mateixa funció de desemmascarament la van protagonitzar l’expressió de patiment que ens va confessar l’instructor quan descrivia el ‘procés’ com la “estrategia que sufrimos” o el comentari reflex “correcto, mucho mejor” del magistrat que presidia el judici per rebel·lió, quan una defensa es va veure obligada a assumir una de les múltiples restriccions al seu dret de defensa que els va imposar el tribunal.

La delirant i desconcertant inaplicació de l’amnistia per part del mateix Suprem —contra legem, com diem els juristes quan una decisió judicial es passa per l'entrecuix una llei— em recorda, sens dubte, de nou, el gol anul·lat a Fermín. Que Fermín toca, involuntàriament, la pilota és molt clar, però també ho és que el reglament preveu que si, tot seguit, el jugador supera la jugada, dribla un contrincant i, tot superant l’embat, després marca un gol, aquest gol no pot veure’s afectat per la mà anterior. Ho diu clarament el reglament, però —com la llei d’amnistia— va ser estratègicament obviada la seva existència.

Alguns arbitratges perpetrats contra el Barça ens poden ajudar a analitzar un tema que m’interessa molt des de fa temps, el de la manca d’imparcialitat en contextos socials rellevants

El penal —primer xiulat i més tard oblidat— a Mbappé em fa pensar en la retirada de les euroordres de detenció europees de l’instructor. Poques vegades he vist una piscina tan clara com la de Mbappé. Tot i això, l’àrbitre, en un nou acte reflex que no va poder evitar —no hem de descartar la tesi que, simplement, no ho puguin evitar—, va xiular penal a favor del Madrid. Analitzades les imatges, mantenir la pena màxima va esdevenir inviable i la constatació del teatre del davanter —amb la corresponent targeta—, flagrant. Calia buscar una sortida. Va ser trobada —aquí no se sent, però, un “menos mal”— amb un fora de joc ‘salvador’ més que justet. Així s’evitaven totes les vergonyes. Quelcom semblant li va passar a l’instructor quan, veient que Europa només li admetia l’euroordre respecte de delictes ‘menors’ i no pels que ell volia, les va retirar, en un gest estratègic inconcebible en qualsevol tribunal imparcial, que no hauria de deixar de perseguir cap delicte que considera que s’ha comès, sigui més o menys greu.

L’últim paral·lelisme és, segurament, el més aclaridor. Cal abordar-lo amb eines estadístiques: sovint el més rellevant no és analitzar amb detall i luxe argumentatiu si una jugada és penal o no, o si uns fets han de ser qualificats, o no, com a delictius —com a rebel·lió, sedició, malversació, etc.—, o com a inclosos en l’amnistia. Al cap i a la fi, sempre hi haurà opinions divergents. Per contra, per abordar la manca d’imparcialitat que pugui amagar-se en les decisions judicials o arbitrals, ens pot ser molt més útil limitar-nos a constatar, estadísticament i asèptica, cap a quin cantó acostumen a caure. Si hi constatem un patró, llavors potser quelcom estrany, no explicitat, està passant. Dit d’una altra manera, quina probabilitat hi hauria, per exemple, que el penal no xiulat per les mans clamoroses de Tchouameni —podem discutir-ne, és cert, si són involuntàries, etc.— tampoc hagués estat xiulat a l’ària contrària? Personalment, les veig molt properes a 0. Aplicant aquest mateix esperit estadístic al ‘procés’, preguntem-nos ara: quina probabilitat hi ha que a un jutge espanyol li sorgeixin dubtes sobre la validesa de l’amnistia —dubtes que poden provocar la demora en la seva aplicació, ja que habiliten acudir abans a tribunals europeus— si qui ha de ser-ne el beneficiat és un independentista? I si és un policia? Canvien gaire els percentatges? Hi ha arguments de fons que ho justifiquin? Fa falta, en definitiva, que en dibuixi un mapa més detallat?

Fins aquí l’experiment comparatiu. La seva rellevància és, crec, doble: fer memòria del que ja ha passat i prevenir-nos del que pot tornar a passar. Saber, per exemple, que l’any vinent tornes a començar la lliga amb 8 o 10 punts menys, o saber que si de nou t’embarques en un procés d’emancipació, no se t’aplicarà amb igualtat ni asèpsia la llei. Diria que són, ambdues —cadascuna dins el seu àmbit propi, és clar— realitats importants a tenir presents.