D’ençà que l’esquerra mundial va decidir convertir-se en un cau de moralisme, oblidant d’una manera irresponsable la seva (meravellosa) tradició laica, la progressia d’arreu s’ha instal·lat còmodament en la teoria del boc expiatori. Superada pel marc del nou autoritarisme tecnòcrata, l’esquerra viu panxacontenta en l’univers de la superioritat ètica i, per justificar la seva eterna migdiada, en té prou abocant tones d’ira contra enemics de caràcter simbòlic. Pel que fa a la nostra tribu, aquest fenomen s’ha vist perfectament en la figura del rendista. Fa uns quants anys, els activistes pel dret a l’habitatge disparaven —justament— contra els grans tenidors de pisos turístics, responsables de convertir les nostres belles ciutats en una casa de putes infecta, però l’odi (i la frustració) s’escampen de pressa, i ara la bilis té com a destinatària qualsevol persona que cometi el pecat d’heretar un piset.
A mi aquesta tendència em fa certa gràcia, sobretot quan paleso que l’odi contra els suposats rendistes prové especialment del món cultural. Dic que la cosa té conya, perquè sense la figura dels rendistes no existiria una tradició com la nostra, on la pobresa habitual dels creadors va mitigar-se durant segles mercès al fet que aquests reberen un tros de terra on caure morts. Al seu torn, i si ens allunyem de la caricatura, la figura del rendista resulta fonamental pel lligam del comú amb els seus orígens nacionals, puix que la propietat privada està indissolublement enganxada a la memòria col·lectiva. Amb tot això no dic que la nostra literatura, pintura o música només s’hagi basat en la condició d’ésser-fill, ni que hàgim de cremar els versos de Salvat-Papasseit o el teatre de Joan Brossa; només certifico quelcom tan de sentit comú com que la transmissió de la terra assegura mantenir la identitat.
Ara, la bilis de l'esquerra té com a destinatària qualsevol persona que cometi el pecat d’heretar un piset
Ahir mateix, les xarxes feien víric un fragment d’entrevista del nostre genial Albert Pla en el qual (parlant amb uns nois espanyols d’esquerres de la SER, i els interlocutors aquí són bàsics) dividia els seus amics entre els treballadors i tots aquells coetanis de la seva edat que esperaven la mort dels pares per cobrar l’herència. El mateix artista aclaria que no es referia a grans propietaris, sinó a nanos que rebien un piset a Palamós o a Sabadell; “res, una tonteria; 100.000 euros que, a més a més, me’ls he de partir amb el cabrit del meu germà”. L’afirmació és curiosa, perquè jo suggeriria al nostre geni que comencés a dividir els seus amics altrament; entre els treballadors i els aspirants a viure del cuento... però que no saben contar. Car si hom pensa que rebre un pis d’aquesta quantitat pot salvar-te del curro, sigui a Palamós o a Sabadell, és que pren substàncies prou dubtoses.
Tot i això, cal reconèixer a l’esquerra la seva innegable capacitat de generar vergonya en actes d’absoluta justícia política i social. Primer, perquè si algú hereta una quantitat raonable de propietats (a banda que hi té tot el dret del món, per la voluntat testamentària dels seus propietaris), no només està abraçant un tros de terra, sinó que assumeix tenir cura de la seva memòria familiar. A partir d’aquí, hi ha rendistes especuladors i irresponsables, només faltaria; però també hi ha propietaris que se sacrifiquen per dignificar el seu patrimoni. Tots coneixem famílies de l’antiga classe mitjana que han pogut anar tirant mercès a les rendes d’un o dos pisets, i caldria diferenciar aquesta penya de les portaveus histèriques que conviden a la ràdio per exercitar el ressentiment de classe (i que deuen tenir un patrimoni bastant semblant a gent com Carme Alcarazo, tot sigui dit).
Si mateu el rendista, serà més fàcil que les restes de la classe mitjana del país acabin empobrides i —al seu torn— els debats espanyols tindran via lliure per colonitzar encara més el nostre imaginari. Dit això, llarga vida als progenitors i que passin molts anys perquè es faci certa la previsió de la divinitat; heretaràs la terra. Si els comunistes no ho impedeixen, of course.