Mare de Déu! S’ha mort la reina d’Anglaterra, han pujat els tipus d’interès tres quarts de punt, els jutges d’extrema dreta rebenten una vegada més la Constitució espanyola i no sé per quins set sous em sento obligat a comentar les enèsimes baralletes catalanes al voltant de la Diada de l’Onze de Setembre, amb la mandra que em fa contribuir al fet que els catalans semblin una tribu d’un altre planeta. Però bé, com que em fa tanta mandra, em sap greu però repetiré algunes reflexions ja escrites en aquest i altres mitjans i en altres èpoques, perquè, malauradament, han guanyat vigència. Continua sent evident que el principal mal de Catalunya és el minifundisme. Hi va haver minifundisme agrari, hi va haver minifundisme industrial i ara més que mai tenim el minifundisme polític.

Sempre recordo que Catalunya podria haver estat líder mundial de la indústria motociclista —d’allà ve l’afició i els èxits a MotoGP— quan marques catalanes com Montesa, Bultaco, Derbi, Ossa, Sanglas, etc. van aconseguir importants quotes de mercat. Tanmateix, en comptes de sumar esforços per competir en el mercat mundial, els industrials catalans van dilapidar les energies en rivalitzar entre ells, fins que van arribar els japonesos i els van arrabassar el negoci. Quelcom de semblant va passar amb els fabricants del tèxtil, també incapaços de compartir una estratègia guanyadora, i potser d’aquella època ve la dita que a Sabadell cadascú va per ell. El fenomen el descriu també amb precisió George Orwell en l’Homenatge a Catalunya, quan en plena Guerra Civil les esquerres catalanes no es posaven d’acord si havien de guanyar la guerra primer i deixar la revolució per a després, o fer de la revolució el gran incentiu per guanyar la guerra. Tothom sap qui va guanyar i qui va entrar triomfant per la Diagonal. De fet, alguns encara hi són. Ara ens trobem que cada dia hi ha més partits i més organitzacions civils que es disputen una mena de legitimitat intransferible per guiar el camí que s’ha de seguir per arribar a la independència, quan és obvi que si no fan el camí tots junts, no arribaran mai enlloc.

La Diada sempre havia estat un retrobament gairebé festiu de persones i col·lectius diversos que es reconeixien tot expressant-se cadascú d’acord amb les seves creences. Era com una treva de 24 hores en què s’aparcaven les diferències en benefici de la causa compartida. Ara sembla que les creences o més aviat els interessos particulars en comptes d’enriquir el moviment l’afebleixen. Incomprensiblement, perquè llavors la causa deixa de ser la prioritat compartida

L’evolució del procés sobiranista ha posat en evidència que l’independentisme català és un moviment que, malgrat tot el que està passant, no té marxa enrere. No hi ha cap altre fenomen polític a Europa amb tanta capacitat de mobilització pacífica, ni que sigui un cop l’any. Sobretot perquè l’estat espanyol ha perdut la vergonya democràtica pel que fa no només a la persecució de l’independentisme, sinó a la lleialtat amb Catalunya i els catalans, sobretot els que fan ús dels trens de Rodalies. Des d’aquest punt de vista, és del tot normal que l’Onze de Setembre surti molta gent al carrer a expressar les seves reivindicacions, perquè de motius no en falten. La Diada sempre havia estat un retrobament gairebé festiu de persones i col·lectius diversos que es reconeixien tot expressant-se cadascú d’acord amb les seves creences. Era com una treva de 24 hores en què s’aparcaven les diferències en benefici de la causa compartida. Ara sembla que les creences o més aviat els interessos particulars en comptes d’enriquir el moviment l’afebleixen. Incomprensiblement, perquè llavors la causa deixa de ser la prioritat compartida.

Per posar un exemple, una desconeguda per mi Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat ha convocat una missa per la Diada Nacional de Catalunya, aquest diumenge a les 10 h del matí, a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. Seria absurd que els independentistes ateus s'hi manifestin en contra perquè volen una Catalunya independent i laica. Que fotin el que vulguin, diria jo. La societat civil s’organitza lliurement, i Déu nos en guard d’una societat unànime. Així que té tot el dret el Grup Sant Jordi que convoca a la seva missa i també té tot el dret l’autoanomenada Assemblea Nacional Catalana (ANC) a fer la seva convocatòria que sorprenentment enguany l’han volgut més particular.

Conec i aprecio la Dolors Feliu i crec sincerament que actua de bona fe i l’ANC té tot el dret i no li falten arguments per criticar els partits representats al Parlament. Tanmateix, quan l’ANC diu en el seu manifest que “s’ha acabat esperar res dels partits, només el poble i la societat civil organitzada podran assolir la independència”, opta per quelcom perillós com és l’antipolítica. Qui té la patent de “el Poble”? Resulta que en democràcia la societat civil s’organitza políticament en agrupacions civils i polítiques, hi ha entitats civils, sorgeixen think-tanks, lobbies de tota mena se suposa que per sumar voluntats a la causa compartida, però només els partits polítics es presenten a les eleccions i reben el suport que la voluntat del poble democràticament expressada els dona. Tanmateix, l’ANC s’expressa atorgant-se una legitimitat fruit d’una veritat presumptament revelada de l’autèntica voluntat del poble i deslegitimant d’altres, però mentre no es demostri el contrari, la legitimitat només l’atorguen els vots i, de moment, l’ANC no en té cap, és una entitat privada com qualsevol altra. Si és coherent i no li agraden els partits existents, que es constitueixi... en un altre partit! Si es presenta a les eleccions, podrà i podrem comprovar si és veritat que representa millor la voluntat dels ciutadans. Tanmateix, llavors haurà de canviar de nom per no caure en la sinècdoque de prendre la part pel tot. L'única i autèntica Assemblea Nacional Catalana és el Parlament de Catalunya, ens agradin més o menys els seus diputats, amb l’avantatge que són susceptibles de ser rellevats quan, com sol passar, prometen una cosa i fan la contrària. Els partits en el poder poden ser substituïts per uns altres, mitjançant eleccions, però la legitimitat del Parlament no pot ser suplantada.

Tornant al minifundisme, només falta ara que la gent de l’ANC es constitueixi en l’enèsim partit independentista. Els guionistes de Monty Python es veuran superats per una altra historieta que es podria titular “Pedro Sánchez i els setze nans”. És com si la política catalana s’hagués infantilitzat. Quan de petits fèiem trapelleries i ens barallàvem entre germans, cosins i amics del carrer, una iaia solia dir-nos: “Mateu-vos, però no us feu mal”. Doncs això, bona Diada a tothom.