Fa tres setmanes que vivim confinats. Que hem entès de cop la fragilitat de la vida i la debilitat del sistema. Uns dies emocionalment durs, sobretot per aquells qui es dediquen a salvar vides i per aquells que han vist, des de la distància, com el coronavirus s’emportava éssers estimats. La crisi sanitària ha deixat pas a una crisi humanitària que acabarà sent una nova crisi econòmica i social, potser, sense precedents. En aquesta cruïlla pandèmica, ho hem tingut clar des d’un primer moment: calia posar les persones al centre i protegir la vida, a costa, si era necessari (com s’ha vist que ho era), de la nostra reclusió màxima i d’un canvi dràstic de la nostra quotidianitat.

Aquesta crisi global, encara d’abast desconegut, i amb massa incerteses latents, cal afrontar-la des de la màxima responsabilitat i cautela. D’entrada, una responsabilitat que ha de permetre la cooperació i col·laboració entre administracions i institucions. Però també la mateixa responsabilitat per poder ser crítics amb aquelles decisions que considerem errònies, o fins i tot contraproduents. I és això el que ens empeny a ser exigents amb el govern de l’Estat. “El virus no entén de fronteres”, deien; però, en canvi, sí que entén de mesures encertades: basades en la prevenció i la preparació. La Covid-19 no es pot superar amb el desplegament de l'exèrcit i la militarització del poder, la comunicació i el carrer, però sí amb l’enfortiment del sistema sanitari i de protecció social. No serveixen les campanyes publicitàries i casposes sobre la unitat nacional, sinó mesures socials que facin de coixí a les persones i famílies que estan patint les conseqüències de la paralització de la rutina. És indecent colar una recentralització paternalista a través de l’aplicació de l’estat d’alarma, en lloc d’abonar la corresponsabilitat, la confiança, la cooperació i liderar des de l’esquerra, com haurien de fer, la superació d’una situació que abona desigualtats.

I és decebedor i desesperant, perquè si una cosa ha quedat demostrada és la necessitat que l’estat, és a dir, “allò públic”, en situacions d’emergència, de paràlisi i d'inseguretat, sigui el pilar que garanteixi el benestar i pugui proporcionar progrés per a tothom sense deixar ningú enrere. Malauradament, estem veient com aquest estat, l’estat espanyol, no és útil per a la ciutadania, només es protegeix a si mateix. No és útil per als catalans i catalanes. La crisi del coronavirus ha demostrat de forma cruel que tenim un estat que no ens serveix. És en moments de crisi com l’actual que es posa de relleu fins a quin punt és imprescindible tenir institucions pròpies liderant el dia a dia i fins a quin punt és útil poder disposar de les eines d’un estat per posar-les al servei de tota la ciutadania.

La sortida no és ni en el passat ni dins l’Estat, la sortida és mirar cap al futur, des de la pròpia singularitat, des de la proximitat i l’autosuficiència, en contacte i corresponsables amb Europa i el món

Malgrat les limitacions i el context, veiem com el Govern de Catalunya està gestionant diàriament la situació amb les premisses de màxima prevenció, reforç de la capacitat del sistema sanitari, obtenció del material per a tothom qui ho necessita, i mesures econòmiques i socials per acompanyar les persones i famílies. (Imagineu-vos què més podríem fer amb totes les eines d’un estat). En tot cas, això va i anirà per llarg. I per tant, cal encarar les properes fases que vindran. D’entrada, el postcoronavirus passa per tres prioritats: per aconseguir testos massius per poder controlar el contagi, detectar els positius, negatius i immunes i poder fer confinaments selectius. Per treballar la traçabilitat dels contagis a través d’instruments digitals sense entrar en xoc amb els drets i les llibertats individuals. I per una renda bàsica de confinament amb fons del Banc Central Europeu per combatre les desigualtats. Si ara és imprescindible l’oxigen a través de respiradors per a les persones amb el virus, caldrà també donar oxigen a les famílies i a les empreses per poder subsistir amb dignitat.

A posteriori, vindrà la postpandèmia, amb algunes amenaces que ja s’albiren, com les retallades en drets fonamentals, recentralitzacions del poder, replegament de les llibertats, creixement de l’individualisme i nous autoritarismes i populismes de receptes màgiques. Ja és, per tant, imprescindible posar en pràctica els aprenentatges de l'última crisi (i que encara estan pendents). Si llavors es va rescatar els bancs, ara (i ja fem tard) cal rescatar les persones. I això passa per aplicar els valors republicans i per la redistribució de la riquesa, els drets socials i la sostenibilitat ambiental. En aquest canvi de paradigma global, tenim una oportunitat: hi hem de poder participar aportant una sortida catalana a la crisi. O el que és el mateix, hem de traçar una estratègia de país, sobirana, a nivell nacional, social i econòmica. Si tantes vegades hem parlat de consensos, ara caldrà més que mai un nou contracte social per al nostre país. Que no s’equivoquin els qui abonen antics fantasmes en forma de Pactes de la Moncloa, que aquí no ens trobaran. La sortida no és ni en el passat ni dins l’Estat, la sortida és mirar cap al futur, des de la pròpia singularitat, des de la proximitat i l’autosuficiència, en contacte i corresponsables amb Europa i el món. I en el camí de la recuperació, o més ben dit, de la reconstrucció, que ningú tingui temptacions de voler aparcar el camí cap a la independència, perquè si mai s’ha fet evident la necessitat de ser un estat, és en moments com els actuals, per poder ajudar la ciutadania com es mereix, com necessitem, sense dependre de decisions de tercers, ni haver de demanar permís.

Confinats, de moment, però confiats també en nosaltres mateixos. Cuidem-nos avui i preparem-nos per demà. Som aquí, perquè estem disposats a fer-ho. Perquè sabem del cert que, com moltes vegades hem fet al llarg de la nostra història, ens tornarem a aixecar, refarem el país i construirem la República.

 

Marta Vilalta és secretària general adjunta i portaveu d'Esquerra Republicana