Escric aquesta columna quan ja ha succeït el primer feminicidi del 2019 i quan des del 2003 s’han registrat oficialment prop d’un miler d’assassinades per violència masclista. L’Audiència de Navarra manté la llibertat provisional dels violadors de La Manada, i ja fa unes setmanes que Irídia ha publicat la seva anàlisi sobre els greuges que pateixen als jutjats les dones que denuncien violències sexuals. Vox segueix exigint l’aturada de la lluita contra la violència masclista per donar suport a PP i Cs a Andalusia, i als mitjans i a les xarxes socials es parla sobre com frenar els d’Abascal.

En aquell món meravellós que és Twitter, acadèmics i periodistes espanyols reclamen una revisió de la llei de violència masclista per deixar sense arguments la formació ultradretana. Les seves preocupacions es resumeixen en l’afirmació del periodista Cristian Campos: “Em pregunto per què a l’esquerra li costa tant de reconèixer que alguns articles de la llei de violència de gènere trenquen els principis d’igualtat de sexes i de presumpció d’innocència, i a la dreta reconèixer que el 90% de la llei és perfecta tal com està escrita”. Torno a repassar les notícies sobre violència masclista publicades durant aquest dijous 3 de gener, i penso que el risc de Vox no és només la seva misogínia desacomplexada, que a països governats per polítics amb ideologies afins, com el Brasil, els Estats Units o Itàlia, ja atempta contra els drets de les dones i persones LGTBI. També ho és que, en una societat que encara no ha assumit la perspectiva de gènere, el seu discurs o bé es percebi com el d’un monstre en mig d’un oasi, o bé polaritzi el debat públic sobre la igualtat fins al punt que es cregui, com Campos, que entre les tesis feministes i les de Vox hi ha un punt mitjà.

Les lleis d’igualtat ni discriminen els homes ni són perfectes. Les juristes i acadèmiques feministes fa més d’una dècada que destaquen els problemes que té la seva implantació, així com les seves mancances, en no recollir totes les violències masclistes que pateixen les dones, com ara les violacions. Modificar les polítiques d’igualtat amb coneixement feminista és clau per canviar-les sense caure en biaixos masclistes que les debilitarien, com és el cas de Campos i tants altres. El problema és que molts intel·lectuals en particular, i la societat en general, no han tingut en compte aquestes aportacions. No només perquè el coneixement generat per dones estigui menys reconegut, sinó perquè es considera que el saber fet amb perspectiva de gènere no és objectiu, sinó més aviat una opinió que emana de l’emoció i la percepció personal que es pot rebatre sense dades i que, per tant, és menys vàlid.

Aquesta falsa creença, força estesa no només en la societat sinó també en la divulgació científica i àmbits acadèmics de tota mena, guarda irònicament paral·lelismes amb la noció d’ideologia de gènere defensada per Vox, Pablo Casado, grups catòlics d’arreu del món o el president brasiler, Jair Bolsonaro. El concepte parteix de la idea que les desigualtats de gènere són fruit d’un estat natural i desitjable, i per tant normatiu, de les relacions humanes, i que el feminisme és un atac per desestabilitzar-lo per interessos espuris.

El partit d’Abascal parteix d’una suposada situació d’igualtat entre tots els individus i descontextualitza les violències que pateixen, com si no hi hagués cap sistema de relacions de poder que les causés

No és l’únic punt del programa de Vox que entronca amb idees esteses en sectors gens sospitosos de votar ultradreta. El partit d’Abascal parteix d’una suposada situació d’igualtat entre tots els individus i descontextualitza les violències que pateixen, com si no hi hagués cap sistema de relacions de poder que les causés. Així, els privilegis masculins passen a veure’s com a drets, i el seu qüestionament com una discriminació, o fins i tot una criminalització, dels homes. L’ideari de Vox no dista gaire de la idea generalitzada que les feministes d’ara “han anat massa lluny” en les seves reivindicacions, a diferència de les feministes del tercer món o de les d’abans. Les feministes que cauen millor sempre són les que estan mortes o a l’Aràbia Saudita.

Així doncs, cal posar la lupa tant al programa electoral de Vox com a l’acció de la resta de partits. Ciutadans defensa la legalització dels ventres de lloguer amb una llei absolutament inefectiva per evitar-ne la comercialització, i fins fa quatre dies negava l’existència de violència masclista, proposant mesures molt semblants a les de Vox. Malgrat que Juanma Moreno va demanar un pacte andalús contra la violència masclista, un ministre del seu partit, Alberto Ruiz-Gallardón, va ser l’impulsor a nivell espanyol de la restrictiva reforma de l’avortament que finalment no va veure la llum. Veient que Vox se sent tan còmode retirant ajudes socials, caldria analitzar l’impacte en els recursos financers i materials per a la prevenció i abordament de la violència masclista que van tenir les polítiques d’austeritat fetes a Catalunya i Espanya durant la crisi, i estudiar com van empitjorar les condicions de vida de les dones, que són les que realitzen en major mesura les tasques de cura en absència d’un estat del benestar que les assumeixi. Ja que hi som, hauríem de preguntar-nos si la intervenció financera de la Generalitat arran de la celebració del referèndum de l’octubre va posar en risc les polítiques d’igualtat.

La història mostra que l’autoritarisme, el feixisme i l’extrema dreta es poden vèncer, i que davant de cada avenç feminista apareix una contrareforma masclista. El que també ens mostra, però, és que els factors que poden fer germinar aquests fenòmens en un moment donat segueixen impregnant les relacions socials, la cultura i les institucions que vertebren els estats liberals, capitalistes i democràtics.

Esther Palomera
Opinió Un motiu més Esther Palomera
Tian Riba
Opinió El trifachito Tian Riba