L’esfera tuitaire catalana és un LinkedIn, un Facebook i un Tinder per a periodistes, polítics, assessors, politòlegs, actors, músics, escriptors i humoristes. Els rituals per lligar, expressar interès en la feina d’algú, associar-s’hi o fer-s’hi amic, malgrat servir objectius ben diferents, segueixen la mateixa coreografia de m’agrades, repiulades, respostes, repiulada amb comentari, missatge directe (DM) i l’opcional autofoto després de la trobada. Els amants clandestins no se la faran, o sí, però sempre es pot traçar l’idil·li seguint el caminet de cors roses clicats sota cada piulada de l’estimat, o en aquella recomanació d’article o intervenció que, ves per on, els ha encantat. Com sol passar al món analògic, quan ets dona tens més possibilitats que tot se centrifugui i que una “trobada per comentar l’actualitat política” o una “oferta de feina” siguin el pretext per una tirada de canya.

Arran de la serralada d’eleccions generals, municipals i europees, molts habitants il·lustres de Twitter, sobretot els que han fet fortuna dins un partit o sector professional a còpia de fer la pilota a qui correspongui a base de m’agrades, repiulades, respostes, repiulada amb comentaris de la mena de “KWEEN, Khefa, excel·lent article, necessitem més persones amb la clarividència i la dignitat del Josep Maria”, que seran contestats per part del subjecte d’adoració llepona amb un “gràcies, cuca, bonica, som imparables, seguim, persistirem, per la Dolors, el Carles, l’Oriol, els Jordis (Bona nit!)” han començat a titllar la xarxa de bombolla sense representativitat social.

Potser l’error que hem comès tots plegats ha estat obcecar-nos a escatir la representativitat de la xarxa al món real i passar per alt que, si alguna cosa representa Twitter, és la dissecció antropològica d’una part del capital polític i cultural del país. Una mena de fira de les vanitats, la revista de premsa rosa que ens podem permetre a Catalunya, un país que no té Estat ni reialesa i amb famosos que, d’alguna manera o altra, hi estàs relacionada. Allò del país petit i els campanars.

Per què hem de debatre d’una forma constructiva si podem arrebossar-nos en els fangs la ràbia perica, com hem fet durant l’etapa autonomista? 

Twitter té coses positives. Ha permès que joves artistes puguin exhibir la seva feina i guanyar-se la vida, fora dels canals i mitjans habituals, o entrant-hi. Morts de gana, sí, però fent el que els agrada, que és al que podem aspirar la generació que viurà pitjor que els seus progenitors. També serveix perquè les feministes, els activistes LGTBI i antiracistes ataquem coordinadament la penya masclista i racista que odia els homosexuals i els trans, i que ens unim per celebrar-ho després en algun akelarre on beurem sang d’homes blancs embolcallada amb els seus testicles. Però no em centraré en les coses bones, perquè soc una mica mala persona.

Si voleu escatir per què els partits independentistes no es posen d’acord, seieu al sofà, agafeu les crispetes i obriu l’ordinador. Delecteu-vos amb el bombardeig d’estirabots trets d’hemeroteca, fotos amb la casta de l’Ibex, flasques siderals i pactes municipals amb els carcellers del 155 que es llancen regidors, càrrecs de confiança i columnistes afins a ERC, JxC i CUP. Per què hem de debatre d’una forma constructiva si podem arrebossar-nos en els fangs la ràbia perica, com hem fet durant l’etapa autonomista? Si no enteneu per què de tant en tant apareixen com a experts a actes aleatoris o llibres de temes complexos gent que és una inútil, furgueu en la seva cronologia i segur que hi trobareu alguna tirallonga de piulades que comencen amb [OBRO FIL] i segueixen amb una corrua de paraules tècniques. Un veritable expert en la matèria us dirà que, tal com estan endreçades al text, no volen dir absolutament res.

Si us feu creus que l’extrema dreta navegui per la xarxa, es passegi pels carrers o s’assegui a un hemicicle amb la tranquil·litat d’un tauró a l’Aquàrium de Barcelona, enganxeu-vos al culebrot que és tendència aquesta setmana: intel·lectuals, periodistes, artistes i diputats d’esquerres, aquells que tenen la raó moral perquè defensen LA GENT(E), trencant-se la costellada intentant vendre l’hipotètic suport de Valls a l’alcaldia de Colau com un pacte d’esquerres. El mal rotllo que us genera la sèrie Txernòbil no és res comparat amb la basarda que us causarà el cinisme dels representants del BÉ. Si us agrada l’humor anglès, podeu passar-vos pel compte d’aquells polítics o intel·lectuals que defensen la llibertat d’expressió i la democràcia i veure com comencen a blocar a tort i a dret periodistes que fan la seva feina o ciutadans que l’interpel·len com a representant polític o figura que promou l’esperit crític que són. Black Mirror us va posar la pell de gallina? Tindreu un infart veient com alguns polítics s’acostumen a explicar les seves accions a força de piulades, o que preparen les intervencions als plens en base a talls que penjaran a les xarxes. Per no parlar d’aquells que retransmeten el ple en directe. Pagat per tu, per jo i per tothom que no sigui l’Amancio Ortega.

Així doncs, Twitter és una de les eines més divertides que ha parit la humanitat. A mi em va molt bé per la feina, igual que a un fotògraf li va bé l’Instagram, però us mentiria si us digués que tan sols em dona la vida per raons professionals. En el fons, la xarxa de l’ocellet és una mena de Netflix on pots veure en directe les tragicomèdies més crues i realistes de la condició humana contemporània.