Els resultats a Catalunya de les eleccions generals esbossen força bé l’etapa pseudoautonòmica en què vivim.

Si bé cal esperar dues legislatures per veure la solidesa d’un canvi de tendència, a Catalunya el vot dual de moment es dilueix. Per a l’independentisme és una bona notícia. Cada vegada més, el seu electorat pensa en clau catalana per solucionar qualsevol conflicte. L’autonomia de Catalunya no és només administrativa, sinó també mental, i fa la impressió que s’esquerda un pèl. L’independentisme tindrà a Madrid més escons que mai, i això permetrà provar una de les tesis d’una Esquerra Republicana eufòrica que ja es veu pujolista: si ser forts a Madrid serveix perquè l’independentisme avanci en la seva agenda d’emancipació nacional.

Com bé defensa el professor Jorge Cagiao, si el PSOE no ha tingut cap mena de pressa a pactar amb Ciutadans —el bloc del 155 ha guanyat el 77% dels escons al Congrés— és perquè ja no percep l’independentisme com una amenaça. El sistema autonòmic està dissenyat perquè la banca, el poder central, sempre guanyi, i tot apunta al fet que Pedro Sánchez no tindrà pressa per pactar fins que les eleccions europees, autonòmiques i municipals no li diguin quina és l’opció favorable. Els partits independentistes, doncs, han de demostrar-li a Sánchez que s’equivoca.

Els resultats també indiquen que perviuen mentalitats i actituds que han afeblit l’independentisme. Molts independentistes van anar a votar per frenar l’extrema dreta de Vox. El resultat va confirmar que els d’Abascal són l’espantall que el règim del 78 necessita per mantenir una Espanya millennial unida. L’endemà, els espanyols estaven contents perquè havien frenat, en el seu particular 1 d’octubre, l’auge de l’autoritarisme. A Catalunya, l’autoritarisme seguia tan present com el dia abans de votar: la Junta Electoral Central es va petar, perquè pot, la candidatura a les europees del president Puigdemont i els consellers Ponsatí i Comín. Repeteixo: la banca sempre guanya i els catalans som els pobrissons de les nacions. Però, ei, 22 escons a Madrid.

L’altra constatació és que l’1 d’octubre fou un esdeveniment que transforma, a la llarga, mentalitats i maneres de fer, més que no pas propicia canvis immediats en la política institucional. Els partits independentistes han descobert que poden escapolir-se d’explicar la mala gestió dels resultats del referèndum i l’andròmina del govern efectiu –jugada mestra d’ERC, principal defensor de l’invent que veu com el desgast el pateix el president Torra– i seguiran tenint el suport de l’electorat, atrapat entre les ganes de seguir endavant i les de reconèixer el sacrifici dels presos i exiliats. En un moviment que es vanta de ser escrupolosament democràtic, la transparència i el retiment de comptes haurien de ser una prioritat.

Els resultats certifiquen que la propera legislatura espanyola, catalana i municipal, en serà una de transició

La victòria d’Esquerra indica que, a part de ser l’únic partit amb una estructura sòlida i una proposta més o menys clara, ha sabut copsar la via per la independència més acceptable per a una societat que creu que moure un contenidor és ser el Viet Cong. Que funcioni o no, la legislatura ho dirà. Junts per Catalunya ha mantingut els resultats en mig del caos que suposa reconfigurar l’espai convergent, tasca igual de titànica que netejar una casa: quan creus que has acabat, sempre apareix alguna caixa de roba de l’hivern del 96. També ha descobert que posar membres de la faràndula independentista a les llistes té un recorregut limitat, i més si no presentes el sant Cristo gros que és el president legítim (ehem, ehem, eleccions europees). També hem vist l’emergència d’un espai polític, el Front Republicà, que ha sabut captar, amb poc finançament i gens de projecció als mitjans, el votant independentista desafecte.

Amb tot, els resultats certifiquen que la propera legislatura espanyola, catalana i municipal, en serà una de transició. Els partits independentistes s’hi juguen avançar cap a la independència o enterrar-la per a les properes generacions. Per remar envers la primera opció, cal la creativitat i el compromís de tots els àmbits independentistes. També perquè, tard o d’hora, la regeneració política que es necessita per matar la mentalitat autonomista i endegar el relleu generacional a les files dels partits serà inevitable. Per això cal que les persones que han votat ERC o JxC fiscalitzin els seus representants, i les que estan descontentes amb els partits independentistes de l’establishment polític i mediàtic canalitzin la seva frustració a través d’iniciatives de primàries o similars. Són les úniques que, ara per ara, s’han atrevit a parlar a l’electorat com a adults i fora de marcs mentals colonitzats.

El que vam veure el 28-A és, més o menys, el que ja intuíem. Bona part dels votants independentistes creuen que un referèndum defensat amb manifestacions performance, al Congrés i al Parlament, i que tingui un suport ampli de la població catalana, cada cop més independentista a totes les esferes socials i de poder, és la millor via per assolir la independència. Es manté el dubte de si tant els partits polítics com la ciutadania estan preparats per fer el que calgui per assolir-lo.