La tendència de certa part de l’independentisme català de distanciar-se del nacionalisme em resulta preocupant. No tant per la idea, sinó pels equívocs dels quals parteix. 

Part de la imatge negativa del nacionalisme que branden els defensors de l’independentisme com a estat, i no tant com a projecte nacionalista, està vinculada a una idea essencialista d’identitat. La identitat aniria lligada a la llengua catalana, als cognoms catalans, a la tradició històrica i a la preservació de certs costums i tradicions considerats propis “del poble català”. En definitiva, a una sèrie de característiques que es consideren la llavor del supremacisme, en tant que estan vinculades, per dir-ho a l’engròs, a certes tendències essencialitzadores i etnicistes del que seria la societat catalana. 

Tanmateix, és un greu error creure que renunciant a posar la llengua, la sang o la tradició al centre de les reivindicacions independentistes el moviment està lliure del supremacisme. Ans al contrari. La idea d’Europa i Occident, que va justificar l’establiment de règims colonials i l’actual divisió del món entre civilització i barbàrie, no només s’ha basat en la blanquitud i el cristianisme, com bé saben les comunitats gitana, musulmana i jueva del continent, sinó, sobretot, en el soldatge d’aquests dos conceptes al monopoli sobre l’humanisme i la defensa dels drets humans. Valors que, ves per on, són dels que fan bandera aquest sector de l’independentisme que es pretén no nacionalista. 

Aquesta connexió amb Europa i, sobretot, amb el que representa Europa, ha estat rellevant tant per a la construcció de la identitat catalana com per al moviment independentista actual. A la recerca d’una diferenciació envers Castella, facilitada per l’establiment d’una societat burgesa en sintonia amb les societats d’altres parts del vell continent, el catalanisme antic i actual ha fet seva la idea propugnada per certs sectors europeus que l’estat espanyol és el resultat d’un imperi decadent; ara reclòs políticament i social als límits de la seva península, les Canàries, les Balears, Ceuta i Melilla, on la frontera amb els Pirineus esdevé, més que física, civilitzacional. 

La divisió entre nacionalisme i patriotisme ha servit als estats europeus per reprimir els pobles dissidents dins i fora del seu territori

El resultat és de sobres conegut. Els catalans som dialogants, pacífics i no només volem vèncer sinó convèncer; els espanyols són uns bàrbars matussers. És per això que, sense cap mena de dubte, som nosaltres els que hem de liderar la reconquesta d’Espanya per part de les forces progressistes, ara tan amenaçada per la ultradreta. Nosaltres tenim lleis molt avançades que protegeixen les dones i les persones LGTBI. Els catalans volem acollir refugiats, perquè el que defineix Catalunya són els valors, la defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals, i acollim a tothom que es vulgui sentir català i bla, bla, bla (embòlia). Irònicament, que l’independentisme renunciï a la llengua i a altres elements “identitaris” no l’eximeix de defensar una posició identitària.

Si Catalunya ha optat per fer seu un discurs social com a element aglutinador de, sí, ho heu endevinat, cert sentiment nacional, és també per l’esforç que l’estat espanyol ha posat en estigmatitzar les llengües i cultures de les nacions subalternes de la península. Les ha considerades endarrerides, aïllacionistes, excloents, reaccionàries. Nacionalistes, vaja. Com tothom sap, la llengua castellana i l’espanyolitat són modernes, cosmopolites i integradores. La societat espanyola, en el seu conjunt, no és nacionalista. En tot cas, com diu Podem, és patriòtica.

La divisió entre nacionalisme i patriotisme ―o el sentiment hegemònic dins d’una nació o estat, no sé quin mot fan servir els independentistes no nacionalistes― ha servit als estats europeus tant per reprimir els pobles dissidents dins i fora del seu territori com per fer-se l’orni davant la responsabilitat que tenen en la perpetuació del racisme, l’etnicisme i altres ismes discriminadors. La política espanyola actual n’és un exemple. Sempre és més fàcil situar el trifatxet com el receptacle de tots els fantasmes d’Espanya que no pas preguntar-se què han fet els socialistes i Podem per acabar amb aquelles inèrcies econòmiques, institucionals, ètniques, racials i polítiques generades durant el franquisme. O fins i tot molt abans, que els catalans i els castellans ja fa temps que ens barallem i colonitzem coses.

Així que no. Que una part de l’independentisme no vulgui ser nacionalista no és, per si mateix, ni progressista, ni novedós, ni obert, ni alliberador. Al contrari. És comprar els autoenganys de la resta d’estats europeus, amb la diferència que ells tenen un aparell institucional, discursiu, polític i militar que els permet imposar les seves polítiques de dominació amb la consciència tranquil·la. Els catalans, en canvi, en patim les conseqüències. Seria convenient, doncs, no adoptar els paranys conceptuals teixits per aquells que tenen la capacitat de dictar sentència sobre els nostres presos polítics i, per extensió, sobre tots nosaltres.

Marta Roqueta
Opinió Desafectes i ressentits Marta Roqueta
Enric Vila
Opinió El tema és Catalunya Enric Vila