“La vida tan sols es pot entendre mirant cap enrere; però només es pot viure mirant endavant”. La frase atribuïda a Kierkegaard, que la mama no para de repetir-me d’ençà que la va escoltar a Mentes criminales, em recorda com l’ocupació espanyola de Catalunya s’ha basat a potinejar la construcció col·lectiva del que entenem que és el passat i què volem construir per al futur.
Un sistema de dominació es perpetua quan els oprimits no saben pensar un esdevenir que transcendeixi els límits de l’imaginari imposat pel sistema opressor. Per això el PDeCAT contempla ressuscitar Artur Mas; JxCat no té cap estratègia que no sigui tirar de Puigdemont i de victòries legals a les seus dels principals garants de l’statu quo mundial, l'ONU i la UE; ERC creu que la via cap a la independència és ser la nova Convergència, i la CUP no sé què fa. És partint d’enfangar el passat que Francesc-Marc Álvaro pot anar reinventant-se com l’analista favorit de la cort (assenyada i moderada), Eduard Voltas pot fer veure que crea la roda cada tres mesos malgrat que el que digui faci temps que és sabut, i que Jordi Muñoz es sorprengui dels resultats d’unes polítiques concretes que ell va veure acceptables mesos abans.
Tal com vaig escriure fa un any a l’article "Intel·lectuals espanyols"; i com bé han glossat Enric Vila i Marina Porras aquesta darrera setmana, la intel·lectualitat catalanista espanyolista no s’escapa d’aquesta degeneració. Més aviat és l’altre pilar que suporta l’autonomisme, reduïts al paper de crítics de les elits catalanes que van pactar amb la metròpoli. Només cal veure l’edició catalana del mitjà espanyol d’esquerres Ctxt, on Paola Lo Cascio dissecciona amb mestria el pujolisme, i Gonzalo Torné i l’apreciat Jordi Amat es dediquen a parlar sobre Transició i 15-M, per veure que no hi ha cap altra proposta que no sigui crear una narració sobre el present i el passat de Catalunya que serveixi al projecte de futur de l’estat espanyol.
Cosa semblant els ha succeït als comuns a Barcelona, on no han sabut crear un nou model de la ciutat que sigui habitable per al veïnat i que retorni la dignitat política i econòmica a la capital, malgrat brandar principis com el feminisme i la justícia social. Tal com escriu Clara Ramas, sense un projecte nacional ancorat a un indret que expliqui d’on venim i cap a on anem, els grans valors de l’esquerra no deixen de ser luxes al servei d’aquells que no necessiten el territori per sobreviure.
Curiosament, l’edició espanyola de Ctxt denota que el progressisme espanyol no té propostes elaborades per a Catalunya. Tant a l’excels llibre editat pel mitjà, Por un feminismo del 99%, com als genials articles de Clara Ramas sobre un nou patriotisme democràtic (espanyol), Catalunya o bé no hi apareix o bé ho fa d’una forma tangencial. Ramas compra, a més, una de les idees sobre les quals se sustenta el que anomeno el mite de la Transició, pel qual el franquisme és un accident a la història d’Espanya i no una materialització de l’espanyolisme per donar resposta a una conjuntura concreta. Un ideari que Joan Tardà comparteix quan piula que la resposta a les sentències ha d’emmirallar-se en les aliances del 1936 i no pas en les revoltes que hi ha hagut a Catalunya al llarg de la seva història.
Un sistema de dominació es perpetua quan els oprimits no saben pensar un esdevenir que transcendeixi els límits de l’imaginari imposat pel sistema opressor
Sé que si la mama em repeteix tant la frase de Kierkegaard és perquè sap que he de fer el favor d’aplicar-me-la. Ha estat dolorós recuperar-me del xoc que suposa veure com persones que fomenten el talent i l’esperit crític, com Enric Vila, que sempre m’ha obert la porta a discutir-li el seu argumentari masclista amb una llibertat que s’escapa de les visions morals feministes que propugna el processisme polític i mediàtic, han fet d’altaveu de sectors independentistes d’extrema dreta. Vaig pecar de la ingenuïtat de creure que pots salvar els teus dels seus propis fantasmes, quan l’Enric sempre m’havia deixat clar que, en tot cas, a qui havia de salvar era jo dels meus.
A les xarxes socials, en algunes ocasions, m’he convertit en una mena de dona èbria que brama amb paraules salivoses contra els polítics. Com a professional amb altaveu a l’esfera pública, considero que és el meu deure envers l’audiència ―voti el que voti― dir xenòfob a Xavier García Albiol o recordar a qualsevol assessor o dirigent d’ERC i JxCat que emprar el patiment dels presos polítics per eximir-los de qualsevol responsabilitat envers la ciutadania, els hagi votat o no, és fastigós. Tanmateix, estar a la que salta davant de qualsevol ximpleria dita per tots i cada un dels dirigents del procés és esgotador. Indignar-se sempre davant de les complicitats que certs intel·lectuals i militants independentistes i, cada cop més, feministes estableixen amb el poder és improductiu.
Estic avorrida, fastiguejada, cansada. De molts dirigents, de molts analistes, de molts intel·lectuals, de moltes feministes. Estic farta que en aquest país la crítica es consideri un atac personal i que no puguis opinar sense que ningú t’encaselli a un sector o a un altre. Hi ha gent que pensa per si sola i no té el cul llogat, assumiu-ho. Aquest avorriment, aquest fàstic, aquest cansament, m’arrossega a convertir-me en una bèstia que no soc. En alguns moments, m’he dedicat a ridiculitzar la putrefacció oblidant que, quan et dediques a remenar la porqueria, al final acabes pudint a merda.
Jo tampoc he viscut perquè no he mirat al futur. En aquest sentit, no soc millor que la colla que critico. Si escric això és per egoisme, per veure si així faig una mena de catarsi, i també perquè intueixo que hi ha moltes persones que se senten com jo. Potser podem fer la catarsi juntes, jo què sé. Però en tot cas, abandono l’amargor. No deixaré de banda la mala llet ni la ironia, soc així. Vull ser crítica, vull ser lliure i vull contribuir a construir alguna cosa que ens ajudi a tots a ser-ho. Vull escriure d’una maleïda vegada sense estar condicionada per un ambient tòxic i degradat. Al final acabes escrivint pensant en els altres, quan en realitat has d'escriure sent tu. Al final t’adones que, com tota la claca processista, la teva principal carcellera ets tu mateixa.
Si d’aquí a un any veieu que no he fet cap progrés, teniu tot el dret del món a recriminar-m’ho.