Els entrevistadors que admiro són aquells que, més que pel seu nom, són coneguts per les respostes dels seus entrevistats. És el cas de la Lídia Heredia, un dels millors entrevistadors de Catalunya (així, en masculí veritablement genèric), i en Carlos Alsina, el presentador d’Onda Cero que li va estirar a Mariano Rajoy la famosa frase “i l’europea?”. A l’hora d’escriure, sempre he tingut present la gràcia amb què en Plàcid Garcia-Planas, antic cronista d’Internacional de La Vanguardia, teixia les històries que explicava. En Plàcid em recordava el futbolista Andrea Pirlo. L’italià feia l’amor a la pilota; Garcia-Planas, als mots.

Els meus inicis periodístics van ser als setze anys a la ràdio local, i d’allà vaig saltar als grups multimèdia comarcals. És allí on els periodistes esdevenen persones-orquestra, una mena d’Homes de Vitruvi (o dones, el periodisme és un món de dones) que a cada un dels braços hi sostenen, respectivament, un micròfon, una ploma, una càmera i un teclat. Una de les meves tasques consistia a transcriure les entrevistes que la Noemí Iglesias feia a alcaldes del Bages. D’ella admirava el gran coneixement enciclopèdic que tenia de la situació de tots pobles de la comarca.

L’experiència al periodisme local va ser una vacuna contra els aires de grandesa que es respiraven als passadissos de la Facultat de Comunicació de l’Autònoma, on l’aura de ser els futurs exercitants del quart poder, els fiscalitzadors dels altres tres, ens va cegar a l’hora de guipar la crisi econòmica i de model periodístic que es va abraonar per sobre nostre un cop vam acabar la carrera. De la llicenciatura vaig aprendre a desconfiar dels periodistes que repetien una vegada i una altra la frase del col·lega polonès Ryszard Kapuscinski, “els cínics no serveixen per a aquest ofici”, o “el periodisme és l’ofici més bell del món”. En primer lloc, perquè són mentida: de cínics, el nostre ofici n’és ple, i d’oficis bonics n’hi ha a cabassos. En segon lloc, perquè un periodista que romantitza la feina no és gaire bon periodista. Ser crítics amb el poder implica, primer de tot, ser crítics amb la nostra feina i la nostra professió.

Els meus somnis m’encaminaven a ser periodista de guerra —vaig assumir que em moriria als cinquanta anys saltant pels aires en trepitjar una mina— o fent de presentadora de televisió. Al cap dels anys, però, vaig anar a petar al periodisme d’opinió, el gènere periodístic per al qual menys et preparen, no només a nivell tècnic, sinó a nivell personal. Tota la vida assumint que jo no seria la notícia, i admirant els periodistes que aconsegueixen fer lluir els fets, les respostes, per sobre dels seus egos, per acabar havent de fer de les meves opinions EL tema de l’article.

És reivindicant la condició literària i artesana del periodisme, i de l’opinió, que podem avançar cap a la dignificació de l’ofici

“Els opinadors som les prostitutes de luxe del periodisme”, em va dir un mestre un cop que sortíem d’una tertúlia. Pel que fa a la meva situació, el luxe no ve del sou, malgrat que sigui la impressió que en tenen molts lectors, oients i espectadors. L’ofici d’opinador o analista és precari, tant a nivell econòmic com pel que fa a la regularitat. Sol ser un complement a una feina principal. En el meu cas, el luxe del qual parla el mestre, i suposo que el de tants altres, és que arriba un moment en què tens la llibertat de llevar-te, pensar un tema i decidir per a quin mitjà l’escrius.

L’opinió és una lluita constant. Per trobar el to, l’estil, les paraules i, sobretot, per trobar-te a tu mateixa. A mesura que domines la tècnica, és molt fàcil acabar produint articles industrialment, un fet que em repugna, perquè genera textos sense ànima. Els bons articles, com el brou bo, han de fer xup-xup i deixar el cervell de qui els escriu com una taronja espremuda. Com més vas veient la reacció que té el que escrius, és molt fàcil creure que ets l’oracle de Delfos. Com ho combats? Doncs, per contradictori que pugui semblar, creient que el que fas és literatura. Va ser la pregunta que em va fer una estudiant de Periodisme: “Creus que els teus articles es poden considerar literatura?”. És una de les qüestions més intel·ligents que m’han plantejat mai. No vaig saber què respondre, per aquella falsa modèstia que ens inculquen a les dones, i als catalans com a poble colonitzat mentalment, perquè així s’evita que avancem, car el camí a la superació es basa en reconèixer tant errors com virtuts.

Ara, a l’estudiant li contestaria que sí, que el que faig, el que fem molts articulistes, com Joan Burdeus, Marta Rojals, Bernat Dedéu, Llúcia Ramis, Ofèlia Carbonell, Clàudia Rius o l’esmoladíssima subdirectora de La Vanguardia Isabel Garcia Pagan (clama al cel que no hagi dirigit mai cap mitjà) és literatura. Perquè considerar que allò que fas és un art, quelcom valuós que requereix talent, mestratge i ofici és el millor antídot contra la supèrbia. Hem degradat tant el periodisme català, pagant sous misèrrims a redactors mentre les estrelletes s’emporten morterades, deixant que els periodistes afins als partits o directament els assessors de partit potinegin gèneres com l’opinió (colla de trinxeraires!), que ens hem oblidat que el periodisme és en tots els casos artesania, i en alguns, pel gènere i l’estil, literatura. És reivindicant la condició literària i artesana del periodisme, i en l’afer que ens ocupa, de l’opinió, que podem avançar cap a la dignificació de l’ofici.

En el meu cas, un dels espais on he pogut aprendre la tècnica de trenar mots que basteixen raonaments és a les columnes setmanals d'ElNacional.cat. Durant tres anys, l’he encertat i l’he espifiat, he tingut la llibertat de provar tots els estils que he volgut i de parlar de tots els temes que se m’han ocorregut. Ara, però, toca tancar un capítol. Enceto una nova etapa professional que em fa molt difícil seguir escrivint aquesta columna. Ha estat una decisió dificilíssima de prendre, perquè, per sobre de tot, m’ho he passat molt bé.

Volia agrair a l’equip d’aquest mitjà, començant pel director, José Antich, i continuant per tot el personal de redacció, en especial els professionals de l’edició, una feina en extinció per culpa de la immediatesa de la digitalització, haver confiat en mi durant tot aquest temps. També vull donar les gràcies als lectors, perquè sense ells no hi ha premsa. Moltíssimes gràcies a tots. Per llegir-me, per donar-me consells, per editar-me, per esmenar-me, per criticar-me. Espero que ens puguem retrobar d’aquí a un temps.

No us dic adeu, sinó a reveure.