L’independentisme, màquina expenedora de significants buits que no està afectada per l’obsolescència programada, ens ha regalat una paraula que fins ara ha passat desapercebuda en el vocabulari processista. Tot i això, arran del fracàs (momentani?) de Puigdemont, Comín i Junqueras a Brussel·les, i del nou tomb de la CUP, sembla que finalment guanyarà protagonisme. Es tracta del realisme.

En aquest cas, l’error comès per l’independentisme ha estat confondre el realisme de l’execució d’una via amb la via mateixa. A grans trets, se’ns ha venut que ampliar la base és una forma realista d’assolir la independència, mentre que els embats que mantinguin el pols amb l’Estat no ho són. Aquesta divisió, i la classificació entre realista o no, és ben artificial. Per una banda, el que ha demostrat que amplia la base i pot fer que l’independentisme (no ERC) guanyi unes eleccions en nombre de vots són els actes sobirans constructius i els d’autoafirmació per enfrontar-se a l’Estat. És a dir, fets com l’1 d’octubre o els resultats de les eleccions europees. Per altra banda, ni la via sobirana de l’1 d’octubre, ni la del govern efectiu, ni les jugades mestres de Puigdemont i el seu cercle més proper han acabat sent efectives perquè no hi ha cap pla per desenvolupar-les ni unir les unes amb les altres.

Posar presos i exiliats a les llistes no és una mesura realista si no estàs disposat a portar fins a les últimes conseqüències el que significa. Proclamar la independència no és una mesura realista si no saps què faràs l’endemà. Dir que ara toca agafar forces per ampliar la base no és una mesura realista si no fas absolutament res per ampliar-la i et dediques a gestionar competències com si res no hagués passat. Organitzar mobilitzacions ciutadanes a Madrid, Brussel·les o Barcelona no és una via realista si les converteixes en viatges turístics perquè els polítics s’hi facin selfies. Demanar un pacte de claredat a Madrid per fer un referèndum no és una via realista si no tens una posició de força que obligui el govern espanyol a negociar. Buscar lluites compartides no és una mesura realista si rebaixes el discurs fins a ser la marca groga dels comuns, la demòcrata dels socialistes i dones prou material a El Jueves perquè faci un test de la mena de: “Frase de Juan Carlos Girauta o de Gabriel Rufián? L’un és un polític català espanyolista que fa calerons fent el fatxenda a les xarxes socials. L’altre, milita a Ciutadans”.

Fins que les direccions dels partits no parin de barallar-se les unes amb les altres i de repartir-se càrrecs per sobreviure, no estaran en condicions de fer cap política realista

Fins que l’independentisme no assumeixi que l’Estat el veu com un cadellet de Golden Retriever bordant per semblar ferotge però que resulta encara més bufó, no estarà en condicions de fer cap política realista. Fins que les direccions dels partits no parin de barallar-se les unes amb les altres i de repartir-se càrrecs per sobreviure, no estaran en condicions de fer cap política realista. Fins que l’ANC i Òmniun no deixin de transmetre la idea que lluitar per la independència és fer viatges de l’Imserso, flashmobs a Montserrat i muntar una festa major a Lledoners, la ciutadania no estarà en condicions de fer cap acció realista. Fins que no s’entengui que ser bona persona no et fa més mereixedor de la independència que ser un penques, ningú podrà fer cap política realista.

El que converteix el repte de l’independentisme català en una epopeia no és tant que separar-se d’un país democràtic de la Unió Europea sigui una gesta mai assolida; sinó que s’ha iniciat la conquesta dels cels sense tenir clars principis bàsics sobre construcció nacional, relacions internacionals i lluita per l’autodeterminació. A més, la base de l’independentisme és sobretot classe mitjana, poc avesada a les lluites antisistema, que triga a superar les derrotes i que necessita molts pals –literals i figurats– per deixar de creure en les institucions. La part positiva és que és resilient, creativa i sap dinamitzar el territori. Els polítics no han sabut treure’n profit més enllà de per seguir soldats a la cadira. Costa de creure que la mala gestió posterior al referèndum sigui fruit del desconeixement, però l’alternativa és pensar en la mala fe dels nostres representants. No sé quina de les dues opcions és pitjor, perquè en ambdós casos la derrota és dolorosa. Tanmateix, veient les conseqüències materials, psicològiques i democràtiques que han tingut les seves accions per a la ciutadania catalana en general, i els represaliats en particular, el tarannà exhibit fins ara és del tot indecent i no s’ha de tornar a repetir.

Les sentències poden ser un bon moment per establir un canvi de rumb en la política independentista. Cal deixar els partidismes a banda i avaluar, sense prejudicis, quines accions han funcionat i quines no, i per què. L’independentisme no està en condicions de descartar qualsevol via. Ha d’unir-les de manera que unes compensin les carències de les altres i totes potenciïn les fortaleses de totes. Si no, fora bo que els partits polítics tornin sense embuts a la gestió autonòmica pura i dura –pactes amb formacions espanyolistes incloses–, no emboliqui més la troca i deixi passar el temps fins que pugi una generació que estigui disposada a assumir els costos d’un procés d’independència i, sobretot, que tingui la mentalitat i la determinació per fer-ho.

Jordi Galves
República belga (204) Full de ruta per rendir-se Jordi Galves