La ràbia és patrimoni dels poderosos. Ho insinuava la Rebecca Traister, després d’analitzar com la ira de les dones dels Estats Units s’ha menyspreat i ridiculitzat per esterilitzar el seu potencial transformador. Una altra feminista, la Rosi Braidotti, concebia el dolor fruit de la injustícia com una arma de doble tall. Per una banda, podia convertir-se en un forat negre que atrapava el subjecte en un dol perenne; per l’altra, podia esdevenir una força centrífuga que catapultava l’individu cap al seu alliberament.

L’independentisme té molts motius per estar enrabiat, indignat, furiós. Les pallisses de l’1 d’octubre; la repressió indiscriminada contra polítics, activistes i població civil; la mala gestió dels resultats del referèndum per part dels seus líders i el no-retiment de comptes; el xantatge permanent que impedeix aquest exercici de transparència perquè l’alternativa a no votar-los és més repressió. Malgrat tot, no ha estat de la mena d’encabritar-se abans de l’1 d’octubre, perquè el seu mantra va ser la revolució dels somriures. El lema va tenir l’encert d’encoratjar el caràcter pacífic del moviment i la seva creativitat i empenta. Tanmateix, va cometre l’error de no preparar la base –bona part classe mitjana poc avesada a les lluites antisistema– per les penúries que implica una confrontació amb l’estat. Amb lemes com “ni un paper a terra”, va aplanar el camí cap a la criminalització de la protesta ciutadana emprada tant per l’unionisme més dur com per l’espanyolisme tou dels comuns. Els dels escarnis de la PAH, els hereus dels indignats del 15-M.

Un cop estabornit, l’independentisme ha quedat pres, gràcies a la retòrica del martiri alimentada per partits i entitats, en el forat negre del dol que apuntava Braidotti. Al mateix temps, ha volgut fer gala d’un pacifisme i defensa d’un amor fraternal envers els pobles d’Espanya que, fins ara, ha estat infructuós. No només perquè s’hi ha aferrat més per estètica i moral que no pas per convicció, sense assumir què implica una lluita revolucionària i no violenta. Sinó perquè, com adverteix la Sara Ahmed, l’amor i la felicitat són emprats per les classes dominants per imposar un model social que les beneficia, a la vegada que castra els intents de capgirar el sistema de les persones dissidents en titllar-les de perills per al benestar i la satisfacció col·lectiva. L’amor, com deia la Kate Millet, ha estat l’opi de les dones: “Mentre nosaltres estimàvem, ells governaven”.                                                     

La ràbia, però, és com l’estat gasós. Malgrat que l’aixafis i l’aixafis sempre cercarà una escletxa per sortir. Quan ho faci, rebentarà tot el que trobi al seu pas. L’oportunitat que suposaven projectes tan diferents com Primàries o Front Republicà era permetre convertir en una energia productiva i transformadora la ràbia que sentien molts independentistes desafectes. Veient el que va succeir dissabte passat a la plaça Sant Jaume, sembla que es necessitarà quelcom més. No estic d’acord amb els insults sexistes contra representants dels Comuns. Sí en què la ciutadania faci visible el seu descontentament. Tanmateix, abans de començar amb els de Colau, ho faria amb els partits independentistes. Com que s'han de seguir votant perquè l'alternativa són els opressors, cal que entenguin que els vots no són un xec en blanc.

Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, la CUP, Òmnium i l’ANC han tingut por de la ràbia i la ira independentistes. Podrien haver-les emprant per crear un marc de referència a favor de la democràcia i un saber estar al món que aglutinés diverses sensibilitats i ajudés a reforçar la identitat comuna, en la línia del localisme bastit a Hong Kong analitzat per en Vicent Partal a Vilaweb. És el que ens recorda altra vegada Braidotti: enfront del poder disciplinari, encarnat en aquest cas pel nacionalisme espanyol, impulsem el poder regenerador, materialitzat en el nacionalisme català. A Catalunya n’hem tingut pistes. Perquè hi hagués un 3 d’octubre es va necessitar l’1 d’octubre. L’independentisme ha fregat el 50% dels vots a les darreres europees, quan la figura de Puigdemont simbolitzava el rebuig a l’Estat espanyol.

Com adverteix la Sara Ahmed, l’amor i la felicitat són emprats per les classes dominants per imposar un model social que les beneficia, a la vegada que castra els intents de capgirar el sistema de les persones dissidents, en titllar-les de perills per al benestar i la satisfacció col·lectiva

Ningú no ho està fent. Els partits i entitats tan sols alimenten un victimisme que els ha servit per seguir mamant de la teta pública, i han fomentat, per esgarrapar vots, l’ascens de figures oportunistes i banals, sense profunditat política, que busquen fer quatre calerons traficant amb anhels ciutadans. És un error immens. En mig de l’apatia general i d’acusacions falses sobre la pretesa violència del moviment independentista generades ja per cercles periodístics i polítics sobiranistes, a les xarxes socials s’hi van escolant discursos aguerrits com els del Front Nacional de Catalunya.

Igual que el Moviment Identitari Català, aquesta organització xenòfoba és minoritària. Però la improvisació i la falta de preparació per afrontar un conflicte colonial dels integrants de les formacions independentistes, sumades als imaginaris racistes i sexistes presents a la societat catalana, els poden convertir en un pol d’atracció per a una part de l’electorat descontent. Al cap i a la fi, si l’independentisme majoritari, polític i mediàtic, dona visibilitat a gent estrafolària o banal i a demagogs arribistes, és qüestió de temps que la resta de gent estrafolària, banal i demagoga arribista s’hi senti com a casa i sigui considerada una opció política creïble.

Si Catalunya és independent, segurament haurà de bregar amb una extrema dreta que s’assemblaria més a la ultradreta de l’Europa central o septentrional que no pas a l’espanyola. De moment, però, l’independentisme la manté a ratlla. La capacitat per seguir fent-ho dependrà de l’actuació, d’ara en endavant, dels seus partits majoritaris.

Marta Roqueta
Opinió El judici i la catarsi Marta Roqueta
Marta Roqueta
Opinió Sí, ets nacionalista Marta Roqueta