Les perruqueries fan la civilització. Tan bon punt es va llevar el confinament total, centenars de catalans es van abraonar a les portes d’aquests establiments com si fossin zombis afamats, demostrant que l’espècie humana no és res més que un bichon maltès amb deliris de grandesa.
El pentinat fa tant la civilització, que ha estat un dels àmbits on més hi han ficat cullerada els règims de poder que configuren les relacions humanes: el colonialisme europeu va intentar esborrar la rica cultura capil·lar conreada per les societats africanes; la universalització com a ideal de bellesa de la mena de cabell més freqüent entre els blancs ha condemnat milions de persones negres i gitanes, sobretot dones, a la tirania dels nocius productes per allisar el cabell.
Un aparador amb els preus dels “tallats de dones i tallats d’homes” és tot un tractat sobre l’estètica del gènere i els calés que costa adherir-s’hi, la porta a un regne les fronteres del qual són amenaçades per la llustrosa cabellera dels homes heavies i pel tall pelat i descarat de Clara Peya. Hi ha barberies i perruqueries, però a partir de cert poder adquisitiu i prestigi, totes les perruqueries i barberies estan regides per homes. A nivell de barri, la perruqueria és aquell espai segur al qual moltes dones han recorregut per fer-la petar, teixir complicitats i expressar-se sense constriccions. Cada perruqueria conté l’essència d’aquell saló libanès retratat per Nadine Labaki a Caramel, on les lesbianes, les casades i les promíscues s’aïllaven de la resta del món.
La perruqueria és això: un univers on aprenem les lliçons més bàsiques sobre la condició humana
A les perruqueries hi trobem dues menes de perruqueres. L’una sempre et troba virtuts. Quin cabell més suau, quin nas més bufó, quines pestanyes més llargues. És una dona que fa goig de parlar-hi, i que ara mateix hauria d’estar presidint la Generalitat o entrenant el Barça. Et converteixes en clientela fixa perquè et puja l’autoestima. La perruquera amable és un filtre d’Instagram fet persona. L’altra mena de perruquera és la que et troba tot de defectes. Són defectes ocults, desconeixes que els tens. Com que només ella et furgarà el cuir cabellut, llevat que aquesta sigui la teva parafília, no hi ha manera científica de demostrar que s’equivoca.
La perruquera malastruga actua de forma sibil·lina. Comença amb una pregunta innocent. Cada quant et rentes el cap? Cos i subconscient es posen alerta. No hi ha resposta bona. Si contestes cada dia, pensarà que ets una obsessiva de la higiene que acaba arrancant-se tota mena de capa de protecció epitelial; si contestes cada dos o tres dies, sospitarà que ets una porca. Com que has de contestar perquè no és gaire bona idea fer enfadar algú que té la teva testa entre les mans, o bé et pot tallar la jugular o bé deixar-te sense massatge d’abans d’esclarir el sabó, acabes xipollejant un “pufff, sí, bé, cada dia, cada dos... depèn” que fa que conclogui que ets imbècil. A continuació, farà el diagnòstic. Descamació, cabell greixós, cremat, fràgil. És diferent cada vegada. En totes tindrà un producte per solucionar la tara, un d’aquells xampús que no es troben als supermercats, i que compren al mateix polígon industrial d’on moltes mares, tietes i àvies troben els mems cuquis amb missatges cuquis i dibuixos cuquis que envien al grup de WhatsApp de la família (el Family seguit d’emoji) cada matí, cada aniversari, cada sant, cada festivitat i cada 8 de març. La perruquera malastruga és el màxim exponent del capitalisme, viu a còpia d’explotar les inseguretats de la clientela.
En un mateix establiment sol haver-hi les dues menes de perruqueres, per garantir l’equilibri de l’univers. La perruqueria és això: un univers on aprenem les lliçons més bàsiques sobre la condició humana. Hi descobrim que la publicitat és una farsa; aprenem a gestionar la frustració en veure que no en sortirem d’allà com un cigne sinó com el Calimero; desenvolupem l’empatia necessària per consolar el familiar, amistat o parella Calimero; exercitem els dots per a la negociació amb la perruquera que creu que les puntes comencen a l’arrel; adquirim un coneixement de la natura que ens permet escatir quin dia hi ha més probabilitats que la pluja ens foti el pentinat enlaire; pugem el llindar del dolor intentant no patir una fractura vertebral mentre ens renten els cabells. Si ens agraden només els homes, hi qüestionem la nostra sexualitat quan coneixem la perruquera que repassa les celles amb pinces respectant les convencions internacionals sobre la tortura.
La perruqueria és, doncs, un dels indrets on els éssers humans entrem en contacte amb les nostres pulsions més atàviques, on posem en pràctica els principis filosòfics més elementals. En lloc de reclamar que obrissin les escoles, hauríem d’haver portat la quitxalla a les perruqueries.