La pandèmia de la Covid-19 ha posat de manifest la necessitat de pensar-nos com a animals humans. És una urgència que ja es feia evident per l’escalfament global i l’emergència climàtica generada. Tanmateix, els efectes més devastadors del canvi climàtic encara no són palpables en tota la seva magnitud als països occidentals. Això fa que l’adopció de mesures per combatre’l sigui més una tasca futura que no pas un deure present.

El debat entre llibertat individual i mesures de protecció comunitària viscut durant el confinament és el resultat d’excloure la nostra condició d’espècie del debat sobre l’organització política i econòmica en una situació d’excepcionalitat biològica. Tant les llibertats individuals com els drets humans es van establir per regular les relacions entre ciutadans, i per atorgar a cada un d’ells un valor inherent a la seva condició. Tant l’emergència climàtica com la pandèmia evidencien que el sistema de drets i llibertats és incomplet a l’hora de donar resposta als reptes als quals ens haurem d’enfrontar com a espècie d’una manera cada cop més freqüent. 

El sistema de drets humans i llibertats individuals representa la institucionalització internacional de la visió liberal i occidental de l’organització de la vida política als estats, marcada per l’individualisme i l’escassa relació amb l’entorn que queda fora de la polis. La pandèmia, però, no és una amenaça política, a la nostra existència com a individus/ciutadans. N'és una de biològica, a l’existència com a espècie humana. Si bé les amenaces polítiques, com les guerres, poden acabar en la mort, les seves vies de prevenció, gestió i resolució són diferents a les d’una amenaça biològica. Una pandèmia, sobretot si és fruit d’un coronavirus, transmès d’animals a persones, ens obliga a tenir en compte les relacions entre humans i la resta d’éssers vius, i a pensar-nos, dins les societats humanes, no només com a ciutadans, sinó com a animals humans. L’antropocè, l’era de la Terra en què els éssers humans alterem el clima i els ecosistemes, implica que ja no només ens enfrontem a les amenaces d’agents naturals —fenòmens climàtics, plagues, virus, bacteris—, sinó als efectes mediambientals de les pròpies accions en la nostra vida i en la resta d’éssers.

La situació actual genera noves obligacions i deures, cosa que implica una concepció dels drets i les llibertats que tingui en compte la comunitat i la vida no humana

Pensar com a espècie implica, tal com avançava Sheila Marín en aquest mitjà, donar un nou significat al concepte de vida nua, la vida per si mateixa. Durant la pandèmia, la gent gran s’ha convertit en el màxim exponent de la gestió liberal de la vida nua i del subjecte que l’ostenta, l’homo sacer: éssers la vida dels quals és perfectament prescindible, reclosos en residències que han esdevingut mons de la mort, espais on, segons Achille Mbembe, té lloc la necropolítica, la gestió de la mort. L’exemple dels avis a les residències ha de servir per descartar els discursos ecofeixistes vistos aquests dies, els quals asseguren que nosaltres som el veritable virus i que hauríem d’anar desapareixent. La necropolítica exercida al llarg de la història per estats, imperis o tribus demostra que l’extermini de persones se sol realitzar atenent a criteris (ètnics, religiosos, racials, de discapacitat, gènere, edat o classe) que perpetuen el domini del grup privilegiat. En el cas de la pandèmia, la constitució de la gent gran com a homo sacer és efecte de la visió capitalista que considera que l’ésser improductiu és un ésser prescindible, i que tota economia encarregada de gestionar la vida nua (la domèstica i de cures) és marginal. El sistema de producció capitalista, basat en la industrialització i la sobreexplotació de recursos, ha estat, a més, el principal motor accelerador de l’antropocè, la submissió de tota vida nua a l’ésser humà. 

No obstant això, la pandèmia també ens ha mostrat l’altra cara de la vida nua. Els àmbits de gestió d’aquesta condició existencial (la desinfecció, la cura, la sanitat, la creació i mobilització de béns bàsics de subsistència, la investigació) s’han mostrat fonamentals per frenar l’expansió del virus i garantir la supervivència de la població. L’amenaça biològica, en tant que amenaça a la nostra condició d’animals humans, és una amenaça a la nostra vida nua. La lluita per la nostra vida com a espècie ha implicat la millora de la vida d’altres éssers: la nostra retirada de l’espai públic i natural ha significat l’apropiació d’aquests indrets per part d’altres éssers vius.

La situació actual genera noves obligacions i deures, cosa que implica una concepció dels drets i les llibertats que tingui en compte la comunitat i la vida no humana. Necessitem nous tractats sobre drets i llibertats que també ens tinguin en compte com a animals humans d’un planeta, i no només com a ciutadans d’un estat. L’antropocè implica, més que mai, pensar-nos com a subjectes i agents tant de vida política com de vida nua, habitants d’una esfera ciutadana i d’una de natural que, lluny d’estar separades, estan absolutament entortolligades.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dedéu
Opinió Desvirtualitzar o blocar? Bernat Dedéu