Tothom m’ha dit sempre que m’assemblo al papa. El mateix posat seriós, la mateixa visió racional de les coses, la mateixa passió intel·lectual. El mateix sentit de l’humor bipolar, refinat i/o absurd, quan ens deixem anar. Les mateixes e quan escrivim amb lletra de pal. Ambdós moriríem de pena si dediquéssim la vida a treballar en res que no ens fascinés. Deu ser per tot això que l’odiava tant d’adolescent, quan cap centímetre del meu cos ni cap mil·lilitre de la meva personalitat m’agradava. Al llarg dels anys, he arribat a la conclusió que la inquietud que em generava estar amb la mare i el pare naixia de la creença que no em mereixia ser estimada.
En una casa plena de dones, fem la broma que sort per al papa que jo era el xicot de la família. No tan sols per les pintes masculines que gastava de xica i d’adolescent. O per les activitats que feia, envoltada de nens. Eren les nits veient el Barça, les converses sobre jugadors i fitxatges, la meva propensió a seure a les converses que mantenien els homes allà on anava. En papa i jo, un cop rentats els plats, ens assèiem al sofà després de dinar els dissabtes i miràvem, mig endormiscats, els partits de la Premier. Quan vaig marxar de casa, i hi tornava de tant en tant, em demanava si em quedava a veure el partit. Ell expressa les emocions fent coses. Jo també, i això ens ha estalviat de dir-nos l’un a l’altre paraules com t’estimo, que ens fan sentir incòmodes. Durant un temps ell passejava gossos de la gossera municipal. Va passar l’època de les campanyes de micromecenatge: bestiari de Sant Esteve de les Roures, documental sobre la transhumància, cerveses artesanes, agenda sobre dolentes de pel·lícules i sèries que em va regalar. El feminisme de la dona i les filles l’ha marcat. Compta quants homes i dones hi ha a les taules d’experts i dona suport a l’esport femení. És d’aquelles persones que no es posa malalta per no molestar.
El papa va començar a exercir la medicina en plena il·lusió col·lectiva per construir una bona xarxa sanitària pública, un cop acabat el franquisme. Es retirarà tot gestionant la ressaca d’una crisi econòmica que ha escurat el somni de tota una generació, que envelleix preparant els relleus per a les seves jubilacions massives. Creu en la sanitat universal. No ha volgut treballar a la privada. Operava malalts de sida quan molts no s’atrevien a fer-ho. Un dia, va operar tot havent donat sang al pacient que estava intervenint. Algunes de les persones que ha tractat ens han omplert la cuina de mones de Pasqua, pernils, mariscades o verdures de l’hort com a agraïment per una operació. Els respon que no cal, però l’any següent hi tornen. Hem sabut que guanyava premis per la premsa, o perquè un bon dia ens deia que marxava a tal lloc a fer una conferència.
Desxifrar la relació amb el pare és una de les empreses que més inquietud em genera
És un home amb una existència marcada per transicions històriques. L’espanyola després de la dictadura va inaugurar el seu pas a l’edat adulta. La de l’Alemanya Occidental posterior a la Segona Guerra Mundial va marcar la seva infantesa. De l’etapa d’emigrant, amb l’avi i la iaia, en conserva un alemany que era l’enveja dels companys teutons de classe. Ara, ens serveix per entendre les cartes dels restaurants quan anem a algun indret de parla germànica. D’aquella època, a part de com són de bons els pastissos alemanys, el que més ens explicava era que els companys d’escola, de tant en tant, canviaven el joc d’indis contra americans pel de nazis i jueus. Ell, l’espanyol, era el jueu. Com a conseqüència, de petit tenia una gran habilitat per escapolir-se. Això m’ho ha precisat amb la impressió de l’esborrany d’aquest article a la mà, on als marges hi ha escrit algunes anotacions en bolígraf “perquè el text sigui més precís”.
El papa és, juntament amb l’avi patern, el responsable de les altes expectatives que tinc envers els homes. Si encara crec en una idea alliberadora d’amor romàntic, agredolça i lliure de clixés, és per ell. Sempre al costat de la meva mare, sempre devot de les filles. Quan som totes a casa, ens mira, orgullós, i somriu. A les meves germanes els compra sushi, a mi cereals de xocolata sense gluten. A la mama algun pastís. He hagut de suportar la incomoditat que genera que algunes dones, quan els dic qui és el pare, sospirin tot dient el seu nom. També m’ha passat amb homes quan han vist la mama. Tenir progenitors atractius és viure en un estat de fressa salpebrat amb un xic d’orgull. La sexualitat (i sensualitat) dels pares es tolera en la mesura que saps que tens germanes i que és un indicador que no es divorciaran.
De petita temia el pare. L’autoritat. De gran, temo la mare. L’oracle que m’escruta les entranyes. Com si ens unís un cordó umbilical invisible. El papa em veu tal com puc arribar a ser. La mama, tal com soc. L’admiració i el respecte envers el pare m’ha vingut donada ja de menuda, com si fos una pulsió. La que sento envers la mare l’he anat descobrint a mesura que passen els anys. Desxifrar la relació amb el pare és una de les empreses que més inquietud em genera. Està plena de grumolls, però no tan grossos com els que tinc amb la mama, amb una personalitat més antagònica. La deixo fluir, absolutament imperfecta i contradictòria, i crec que soc feliç.