L’independentisme no ha guanyat perquè a partir de l’1 d’octubre no va saber, o no va voler, bastir un projecte comunitari (nacional) i defensar-lo, malgrat que disposava de les bases per construir-ne un. Tenir un projecte polític és cabdal per a l’estratègia del moviment (vegeu el tercer i últim lliurament de la sèrie) i per donar resposta a les necessitats de la comunitat (vegeu la segona part d’aquest article).

El debat que tenim sobre si l’independentisme és nacionalista és un obstacle per construir aquest projecte: si encara no saps què ets, difícilment podràs saber què vols, què necessites i cap a on vas. Si encara ara jo, així com altres autors homes (per desgràcia hi ha poques articulistes que en parlem), hem de tornar a escriure articles sobre la qüestió, que solen ser resums del que hem detallat manta vegades, és perquè l’independentisme ha fet seus els principis de l’espanyolisme cultural. L’espanyolisme cultural és una ideologia pensada per evitar la creació d’un projecte sobirà català imposant la seva visió sobre conceptes clau en la construcció nacional. Mentre l’independentisme els empri, serà impossible que s’emancipi. És com si intentéssim guarir el restrenyiment receptant Fortasec, el medicament que frena la diarrea. Així doncs, el primer que cal fer per bastir un projecte comunitari és entendre les trampes discursives que el nacionalisme dominant intentarà que adoptem.

1. Patriotisme contra nacionalisme. A grans trets, el patriotisme faria referència al sentiment de pertinença a una comunitat bastit a partir de l’amor a allò comú. El nacionalisme, en canvi, remet al sentiment de pertinença erigit a partir de l’odi a una alteritat. Aquesta divisió, absolutament falsa, l’han promogut els estats amb la finalitat de normalitzar (convertir en norma) el seu nacionalisme i de naturalitzar-lo (fer que estigui tan integrat en la vida quotidiana que es percebi com a inexistent, de manera que l’adhesió al nacionalisme estatal sigui totalment inconscient i marqui la forma de relacionar-nos amb el món). Passa que l’estat liberal occidental s’ha bastit sobre jerarquies de gènere, ètnia i classe que han donat peu a biaixos excloents i opressors en la construcció de les institucions. Dir que el nacionalisme és cosa només del supremacisme o l’extrema dreta és desresponsabilitzar els estats, la societat i els partits de l’statu quo de les divisions racials, de classe i de gènere que han fomentat al llarg de la història, fins al punt que es troben a la gènesi del seu ideal de ciutadà. Parlant clar: el patriota Macron no és l’oposat a la nacionalista Le Pen; Le Pen i Macron estan en punts diferents del mateix espectre.

Per altra banda, el nacionalisme ha servit als estats per estigmatitzar la identitat dels pobles subalterns dins les seves fronteres, caracteritzant-les com a ideologies d’odi que volen desestabilitzar la comunitat. Així, la sobirania de les nacions subalternes es presenta com a privilegi o mostra de tribalisme i egoisme, i l’assimilacionisme de les nacions poderoses és considerat com a necessari per garantir la convivència i el progrés.

El debat que tenim sobre si l’independentisme és nacionalista és un obstacle per construir aquest projecte: si encara no saps què ets, difícilment podràs saber què vols, què necessites i cap a on vas

2. Valors cívics contra valors ètnics. Es diu que hi ha dues maneres de construir una nació, a partir dels valors cívics (respecte a la democràcia, laïcitat) o a partir dels ètnics (llengua, història). El nacionalisme/patriotisme dels estats tendeix a presentar els valors cívics com els més adequats (bons, positius) per construir una nació; els ètnics són considerats excloents i susceptibles de generar supremacisme. La divisió és una trampa. En primer lloc, totes les nacions, i els estats que se’n deriven, són una combinació de valors ètnics i cívics. Com diu Ramón Máiz, de vegades poden destacar-ne uns més que altres, en funció dels interessos estratègics o de l’amenaça a la qual s’enfronti la comunitat. En segon lloc, perquè el supremacisme i l’odi a l’alteritat sempre han tingut un component cívic. És més, normalment les característiques ètniques (la biologia, per exemple) es fan servir per justificar el supremacisme cívic. El colonialisme va construir la noció de raça per justificar el domini polític, econòmic i cultural dels estats europeus. El nacionalisme català més reaccionari ha basat la seva defensa de la nació catalana en la suposada superioritat dels valors catalans per sobre dels espanyols, que considerava inferiors seguint l’imaginari europeu que pinta Espanya com un eximperi decadent. Com a mostra d’això, hi ha catalans que ara s’alegren que Holanda li canti les quaranta a Espanya durant la crisi de la Covid-19. Una altra mostra és la idea que la millor manera d’ampliar la base independentista és promoure mesures socials i destacar els valors positius catalans, com si el sentiment de pertinença a la nació espanyola fos fruit de la pobresa material o una mostra de barbàrie. Dit això, si els valors ètnics d’una nació fossin perjudicials, l’estat espanyol no s’esmerçaria tant en eliminar-los: part de l’opressió de Catalunya s’ha basat en els intents d’eliminació de la llengua catalana, el relat espanyolista de la seva història i les traves perquè Catalunya s’expliqui fora de les seves fronteres (violència epistèmica). Recordeu sempre la cita de Ngugi wa Thiong’o: “Controlar la cultura d’un poble és controlar les eines amb les quals s’autodefineix en relació amb els altres”.

Nacionalisme contra la despossessió

Precisament, autodefinir-se en relació als altres és important en el context de globalització neoliberal en què estem immersos. La globalització neoliberal constitueix el triomf d’una visió del món articulada a partir de l’exaltació de certs valors cívics que ha creat un model de ciutadania global que tan sols és gaudible per aquells subjectes que ja eren privilegiats en els respectius estats, generalment per raó de gènere, ètnia, classe i sentiment nacional.

A grans trets, la globalització neoliberal constitueix una mena de patriotisme internacional. Clara Ramas apunta que això ha generat processos de desterritorialització i desarrelament arreu del món. És a dir, els pobles estan perdent tant la seva identitat com la seva sobirania per gestionar els recursos materials. Els partits i ideologies de l’estat liberal hi han contribuït: l’esquerra cosmopolita, sobretot, en la despossessió cultural i identitària; la dreta i el centre-esquerra especialment en la despossessió material i econòmica. L’espanyolisme polític i cultural també es regeix per aquestes lògiques de desterritorialització i desarrelament. El projecte espanyolista té com a objectiu desposseir d’identitat pobles com el català, el basc, l’aranès o el gallec, a fi de crear, amb la complicitat de les elits locals, comunitats dòcils davant la gestió espanyola dels seus recursos materials.

En aquest sentit, soc del parer de Jule Goikoetxea sobre la defensa del nacionalisme com a quelcom estratègic: la nació, ara per ara, és la forma de constituir una comunitat amb més capacitat per teixir un projecte capaç de frenar i revertir aquests processos i satisfent les necessitats de la població, partint d’un diagnòstic present i compartit que tingui en compte d’on venim i cap a on anem. Al cap i a la fi, els efectes de la globalització neoliberal, així com la seva imposició, no són iguals a tot arreu, sinó que vénen marcats per l’evolució històrica, cultural i social de cada poble. El mateix passa amb l’espanyolisme i el seu impacte a les comunitats autònomes que pertanyen a una nació subalterna.

La clau de la qüestió és com articular un nacionalisme que no destaqui els elements més reaccionaris tant dels valors cívics com dels ètnics. És per això que, en el proper article de la sèrie, parlaré de l’1 d’octubre com a exemple de pràctica nacional-sobirana que va exposar els riscos i les possibilitats dels processos d’emancipació nacional que pretenen donar resposta als reptes del segle XXI.