La moda d’una part de l’independentisme de dir-se no nacionalista, abraçada pel president Torrent i exhibida de tant en tant pel president Puigdemont, respon a dos motius. Un és el càlcul electoral: veure si, assumint el marc mental que l’espanyolisme ha emprat per negar la sobirania al poble català, alguns vots unionistes es transformen en independentistes. L’altre és d’arrel internacional: guanyar aliats a Europa a qui el mot nacionalista els recorda el seu passat etnicista, o el dels veïns.
Les dues raons sintetitzen el fracàs del projecte independentista. Un govern i un soci que tan sols busca complaure’t és un govern i un soci dèbil, gens de fiar i sense un projecte que valgui la pena. Allò que amplia la base, tant a dins com a fora, és el poder i la força de tirar endavant les pròpies conviccions sense que t’importi què diran. A Catalunya és inconcebible, perquè hem mamat una cultura autonomista d’arrel pujolista basada a caure bé a la metròpoli perquè et deixi administrar la guingueta, i perquè l’independentisme, com a bona ideologia de nació derrotada, ha trobat en la sublimació de l’estètica i la moral el substitut a la consecució de victòries materials que emancipin la comunitat. És el “Sigui quina sigui la sentència, ja hem guanyat el judici”, que deia un Josep Rull a qui li han caigut deu anys i mig de presó per haver-se rendit a l’amo en el darrer moment. Deu anys i mig de presó per no entendre que ens odien per existir, no pel que fem.
El que espanta la comunitat internacional i et fa quedar com un ronyes pel món no és que t’anomenis nacionalista, sinó que cada vegada que has anunciat que faries un plebiscit per la independència, t’has fet enrere malgrat haver-lo guanyat i has deixat els teus escassos aliats amb el cul enlaire
A escala internacional, l’independentisme català lloa Mandela al mateix temps que oblida que va ser un guerriller que durant dos anys va col·locar mines antipersona que van assassinar una vintena de sud-africans. S’infla a parlar de Gandhi i passa per alt que la política amb el seu amic Hitler no va ser justament la d’una oposició furibunda. L’independentisme s’inspira en els moviments afroamericans, sense pensar que en el període d’entreguerres alguns intel·lectuals van donar suport al Japó, i que, un cop l’Alemanya nazi va ser derrotada, molts afroamericans no trobaven gaire a faltar els Estats Units per allò que a Alemanya els tractaven com a persones. Els independentistes som els extraterrestres de la pel·lícula Herois fora d’òrbita, que creuen que els actors d’una sèrie de televisió són en realitat justiciers intergalàctics.
Com a resultat, els nostres representants polítics i claques afins debaten sobre si dir-se nacionalista farà que els socis europeus arrufin el nas, mentre la Unió Europea permet una massacre a la Mediterrània i segueix acceptant l’Hongria d’Orbán. Al mateix temps que Brussel·les afegeix, sense que li caigui la cara de vergonya, que defensa valors europeus com el respecte pels drets humans i la promoció de la democràcia. Allà on els líders independentistes fan gala, de portes enfora, d’una visió geopolítica d’esplai, en què els aliats es creen per obra i gràcia de l’empatia, l’amor, la fraternitat i posar la vida al centre, Espanya va comprar la lleialtat bàltica durant l’octubre del 2017 amb tropes a les fronteres russes. Si et guanyes el suport dels Estats Units, Rússia o la Xina i dones als teus veïns alguna contrapartida, tant és que el teu estat es proclami pastafarià i posi de bandera un unicorn vomitant arcs de Sant Martí. Si emboliques la troca i mostres que pots causar un rebombori internacional, la gent de fora es preguntarà què coi passa i els estats com dallonses solucionen el problema.
El que espanta la comunitat internacional i et fa quedar com un ronyes pel món no és que t’anomenis nacionalista, sinó que cada vegada que has anunciat que faries un plebiscit per la independència, el 9-N o l’1-O, t’has fet enrere malgrat haver-lo guanyat i has deixat els teus escassos aliats amb el cul enlaire. I, és clar, a la resta de països això els emprenya una mica. A diferència de tu, tenen coses importants a fer, com ara gestionar un estat i lidiar amb altres estats, com per exemple Espanya. Els espanyols, es declarin nacionalistes o carmelites descalces, sí que tenen poder per negociar.
Ah, per cert: ser independentista és ser nacionalista. És més, si vols que Catalunya sobrevisqui als reptes que venen, més et val ser nacionalista. D’això en parlaré al proper article.