Una de les coses que he après del poc temps que porto a primera línia dels mitjans és com l’atenció del públic i, en especial, la dels usuaris de les xarxes socials, és capaç d’amplificar tant les virtuts com els defectes. Fins al punt que ni tu mateixa t’identifiques amb la teva imatge. Ja no t’hi veus, veus el personatge.

Frenar un personatge en un ambient que acostuma a viure’n ha estat una preocupació recurrent. He seguit una norma, basada en preguntar-me, periòdicament, si la meva veu expressa el que vull dir i soc aquí per defensar la causa feminista o si, al contrari, la meva veu va en pilot automàtic i és la causa qui em serveix a mi. En el moment en què els sís es desplacen del primer joc de preguntes al segon, hi ha el risc de ser engolida, convertida en un personatge. En el meu cas, si bé he aconseguit que la causa no em serveixi a mi, sí que he sentit que hi ha hagut moments, sobretot a les xarxes socials, en què la veu se m’ha descontrolat, en ser incapaç de gestionar la pressió i l’escrutini ferotge sobre la meva imatge, els meus mots i els meus actes.

En aquests casos, he tornat a fer el que feia quan anava a l’escola i ja em sabia totes les taules de multiplicar i veia, avorrida i fastiguejada, com la resta de la classe encara anava per la del sis: burxar. Com que a més patia bullying, ridiculitzar els alumnes per soques era una forma de venjar-me de tots els que em feien mal a l’hora del pati. Era una roda, perquè llavors s’enfadaven més. Mai he sabut ser la víctima que calla i abaixa el cap. Em sentia més identificada amb les dolentes de Disney que no pas amb les princeses. Així doncs, davant la pressió, les desqualificacions i la simplicitat argumental d’alguns interlocutors del món mediàtic i digital, he comès el grandíssim error d’emprar els títols i coneixements per aixafar l’interlocutor. És una actitud que odio profundament, perquè en la resta de facetes de la vida el desenvolupament de l’escriptura i la disciplina acadèmica m’han fet veure que la modèstia és fonamental i m’han despertat les ganes d’aprendre i de construir amb la resta de persones. Una cosa, la darrera, que de petita no volia fer ni de conya.

Tot i això, la majoria de cops que he reivindicat la trajectòria professional i formativa ha estat quan els interlocutors han passat d’argumentar amb mi a demanar-me, directament, qui era jo per parlar d’una qüestió. En una minoria microscòpica de casos, ho fan persones d’àmbits molt concrets de l’activisme feminista, LGTBI i antiracista. Han estirat tant la idea que tot coneixement és creat partint de les circumstàncies socials i materials de qui el genera, que han arribat a la conclusió que ningú altre pot refutar la paraula d’un mateix. Es tracta de persones que, en la majoria de casos, construeixen la identitat mitjançant les ferides; en lloc de veure les ferides com una limitació a la identitat. Entrar al joc del tu qui ets amb elles, brandant tant experiència personal com coneixements adquirits a la universitat, és vist inevitablement com a classista, malgrat que desconeguin les teves circumstàncies personals. Si a sobre et treuen de polleguera, l’ànim que desprèn la reacció és encara pitjor. Error meu.

No deixaré de ser la nena repel·lent, perquè la pedanteria de les dones és la suma de les qualitats lloades en els homes

En el 95% de casos restants, he brandat credencials perquè qui m’interpel·lava eren persones, majoritàriament homes, que em qüestionaven els mèrits per haver arribat on he arribat i, sobretot, per parlar i escriure com ho faig. La majoria de cops, qui em transforma en la nena repel·lent no són les frustracions pròpies, sempre corregibles, sinó el menyspreu que genera l’expertesa de les dones. Un menyspreu que, tot sia dit, no dubten a emprar feministes que temen que els puguis fer ombra o amenaçar la capelleta, malgrat no tenir-ne cap interès per allò que la vida de les dones està per sobre dels egos personals. Els aniria bé aplicar-se el test del personatge.

Així, quan introdueixo a una conversa de Twitter el mot subalternitat amb la mateixa naturalitat que Pau Llonch empra plusvàlua, part de la tuitosfera catalana sospira un uf, quina repel·lent. Quan, en un dels meus articles, enllaço cites d’intel·lectuals amb referents de la cultura de masses de la manera que ho cus Joan Burdeus, la resposta d’alguns lectors és un uf, quina repel·lent. També resulta que soc més repel·lent que David Fernàndez, malgrat que els seus referents són tan o més desconeguts pel gran públic que els meus, i la meva escriptura no és, ni de bon tros, tan densa com la seva.

No penso deixar d’emprar llenguatge especialitzat, perquè, com defensa Rosi Braidotti, les que tenim formació feminista també som especialistes. No penso desistir de citar autores i autors que m’han ajudat a tenir una veu pròpia perquè, si volem que els llibres de text, els museus o els teatres s’omplin de dones, persones no binàries, racialitzades o LGTBI, hem d’incorporar-les a les converses quotidianes. Aquests recursos s’han d’utilitzar amb cura, perquè el risc és teixir textos avorrits, poc concisos i generar esgotament al lector. Per això soc responsable d’esmenar els meus errors i disculpar-me’n. L’escriptura i l’anàlisi, igual que les relacions humanes, es construeixen i es milloren a força de proves, equivocacions i encerts.

Ara bé, no demanaré perdó pels prejudicis d’alguns. No seré més la Marta repel·lent, perquè em fa mal, perquè és fruit d’una mala gestió de la ràbia, perquè és una mostra d’impotència, perquè allunya, perquè traeix com soc en la resta d’espais i la feina que hi faig. No entraré més al fang de les xarxes socials quan el ring sigui el combat de privilegis i opressions, que tan sols admet la concatenació d’ad hominems i fal·làcies d’autoritat. Tanmateix, no deixaré de ser la nena repel·lent, perquè la pedanteria de les dones és la suma de les qualitats lloades en els homes. Quan ets una persona marcada per un gènere, una opció sexual, una classe o una ètnia subalterna, no només batalles per l’espai, sinó que maldes perquè qui ets deixi de ser un espai de batalla.

Si algú, d’ara en endavant, no li agrada el que dic, o com soc, que no em llegeixi. Estarà més tranquil, i jo també.