A la presentació a Madrid del seu llibre, Gabriel Rufián va declarar que no era ni nacionalista ni independentista. El seu independentisme, continuava, era un estat transitori, de manera que no existia ben bé, car ell era republicà i sobiranista. Les paraules em van sorprendre perquè no tenen ni cap ni peus. Suposem que, quan em demaneu si soc feminista, us responc que, en realitat, no soc feminista, sinó que estic feminista. El dia en què s’assoleixi la igualtat entre dones i homes, ja no caldrà que ho sigui. En el fons, soc feminista perquè soc posthumanista, vull que totes les persones tinguin els mateixos drets, llibertats i oportunitats i que es respecti la natura i els éssers no humans. Vosaltres, segurament, respondreu: “Vaja, que ets feminista”.

Tant Rufián com un independentista que ho és per raons de llengua o cultura parteixen de la mateixa base: existeix un poble que té un dret que tenen altres pobles. Aquest poble és el mateix per a tots els independentistes. Sigui per protegir el català, sigui per instaurar el socialisme, sigui per crear un paradís fiscal, hi ha un consens que Catalunya és l’escenari on materialitzar un projecte polític col·lectiu que té unes particularitats ―demogràfiques, culturals, socials, econòmiques― diferents de la resta d’indrets del món. A més a més, tots els independentistes coincideixen que la trajectòria política de l’estat espanyol ha perjudicat el poble català i li ha negat el dret d’autodeterminació. Pot ser que Rufián cregui que, com que el seu independentisme és transitori, no és real, però les conseqüències d’aquest estat transitori sí que ho són. Que ho pregunti als amics i companys que són a la presó o a l’exili.

Malgrat tot, la xarxa es va omplir de piulades defensant la tesi del líder d’ERC. La que més em va cridar l’atenció va ser la de Pau Llonch. L’activista les va justificar explicant que hi ha dues maneres d’entendre la nació. L’una, basada en la voluntat compartida d’exercir col·lectivament el poder polític, que s’ajustaria al concepte de nacionalisme cívic. L’altra, la priorització de determinats trets, com l’ètnia, usos jurídics o mitologia històrica, es correspondria amb el nacionalisme ètnic. Per Llonch, tant ell com Rufián defensaven la primera visió, considerada menys perillosa que la segona, en percebre’s més oberta i menys procliu a derivar en supremacisme.

La realitat, però, és diferent. En primer lloc, perquè acadèmics com Jorge Cagiao o Ramón Máiz conclouen que el nacionalisme dels estats conté tant elements cívics com ètnics. En segon lloc, perquè la divisió entre nacionalisme cívic i ètnic és xenòfoba. Com analitza Máiz, es va emprar per traçar una diferència entre els nacionalismes d’Occident ―els cívics, basats en la política― i els d’Orient ―els ètnics i excloents. De fet, la idea d’Europa com l’únic espai que garanteix el lliure exercici de drets polítics ha justificat des del relat oficial que afirma que el colonialisme espanyol va ser una trobada entre pobles, i no una imposició fonamentada en la blanquitud i el cristianisme; fins a la política de la UE en matèria de refugiats i migrants, amb l’excusa que una entrada massiva amenaçaria valors compartits.

L’estat espanyol ha imposat el seu projecte polític i social amb dinàmiques de poder que han situat l’ètnia castellana per sobre de la resta

A nivell intern, la divisió entre un sentiment col·lectiu més cívic, més patriòtic i un d’ètnic, nacionalista, ha servit perquè els estats europeus no es responsabilitzin de les opressions per raó d’identitat, ètnia, gènere, classe o orientació sexual que propicien que, en moments determinats, l’extrema dreta ressorgeixi amb força. També l’han emprada per estigmatitzar els nacionalismes sense estat dins les seves fronteres. Allò que un espanyol és cosmopolita, perquè no existeix el nacionalisme espanyol, mentre que algú que se sent català, gallec o basc és un primitiu. Irònicament, l’estat espanyol ha imposat el seu projecte polític i social amb dinàmiques de poder que han situat l’ètnia castellana per sobre de la resta. Per mantenir Catalunya dins l’Estat, ha calgut minoritzar el català, anul·lar les seves institucions i esborrar la seva història.

Això ha repercutit en com el nacionalisme català ha vist elements ètnics, com ara la llengua o les tradicions. Com vaig escriure a l’article “Independentisme espanyolista”, si bé sempre hi ha hagut catalans que els han emprat per construir una identitat excloent, la majoria els ha vist com un element subversiu de resistència. Tal com succeeix amb l’escocès, el nacionalisme català hegemònic, conscient que Espanya l’ataca titllant-lo de tribal o ètnic supremacista, ha articulat una idea de nació fonamentada en valors cívics. Això ha estat un encert, però també un risc.

Catalunya ha traçat la seva diferència, en part, basant-se en la idea que és més propera als valors europeus que Espanya. El nacionalisme català ha fet seva la concepció present a molts relats historiogràfics produïts al vell continent, analitzats per l’acadèmica Manuela Boatca, que Espanya és un país decadent pres de la seva nostàlgia imperial. El fet que Catalunya fos de les poques regions de l’Estat que va desenvolupar una revolució industrial equiparable a les de la resta del continent va alimentar la idea de la superioritat catalana. A l’actualitat, aquesta visió de la catalanitat crea situacions tan contradictòries com que classe política i ciutadania es vanagloriïn de tenir lleis d’igualtat entre dones i homes i de protecció dels drets LGTBI pioneres a Europa, però que, a la pràctica, la normativa es panseixi al calaix. També explica la fe que la Unió Europea intervindrà a favor de Catalunya en el conflicte que manté amb Espanya, o la creença que l’independentisme guanyarà perquè respecta pulcrament la democràcia, rebutja la violència i té la raó moral dels bons.

La divisió entre allò cívic i ètnic, i el privilegi del primer és, en tot cas, perjudicial per a l’independentisme català. Primer, perquè assumeix un discurs creat pels estats nació amb la finalitat de neutralitzar, o fins i tot eliminar, les aspiracions de pobles com el català, així com els seus trets culturals o lingüístics. Segon, perquè no evita el risc del sorgiment d’un nacionalisme excloent, ans al contrari: hi ha moltes més possibilitats que el catalanisme es consideri superior a l’espanyolisme per qüestions vinculades als valors cívics i democràtics que no pas per raons lingüístiques o tradicionals.

Marta Roqueta
Opinió Independentisme espanyolista Marta Roqueta
Modest Guinjoan
Opinió Catalans rics i miserables Modest Guinjoan