El gran repte de Catalunya és teixir un projecte polític, social i cultural que ni sigui excloent ni assumeixi l’imaginari espanyolista. Suposo que en devíem ser conscients quan vam decidir que seria català qui viu i treballa a Catalunya.

El lema ha estat encertat, perquè qui no se sent català per qüestions de llengua o tradició s’hi sent per raons d’ascensor social o valors ciutadans. Però també és cert que sovint no s’ha volgut debatre sobre l’existència de diferències de classe i ètnia que fan que no tots els catalans siguin iguals, i que no tothom sigui considerat català de la mateixa manera, per por que això reforcés el relat espanyolista que el nacionalisme català és excloent. És curiós, perquè el “és català qui viu i treballa a Catalunya” ha permès a Ciutadans apropiar-se de la catalanitat per debilitar eines que s’han emprat per resistir el projecte espanyolista, com la llengua o els mitjans de comunicació públics catalans.

Tal com explica Ngũgĩwa Thiong’o, controlar la cultura d’un poble és controlar les eines amb les quals s’autodefineix en relació amb els altres. En el cas català, la cita de l’escriptor kikuiu ens recorda que l’espanyolisme no és només un sistema de dominació política, sinó que també n’és un de cultural. Ambdós sistemes estan interrelacionats en el moment en què la dominació cultural sosté la política, però ambdues formes de dominació poden anar perfectament per separat.

Això es veu en alguns discursos emprats per l’independentisme català en l’actualitat. Es considera que el moviment es modernitza quan vol obrir-se pas a l’àrea metropolitana. Es diu amb orgull que un és independentista “per raons no identitàries”, com si voler ser-ho per evitar la desaparició de la llengua catalana o perquè es creu que és el més conseqüent amb la història del país fos quelcom reprovable. Tant la identitat com altres valors són formes diferents i compatibles de sentir-se independentista. Ambdues, per cert, poden ser llavor de l’essencialisme que porta al supremacisme, podent bastir l’exclusió o bé en funció de qui considerem català o en funció de qui considerem civilitzat.

Si en molts moments hem hagut de triar entre una cultura feta a Catalunya en català o una cultura feta a Catalunya en castellà no ha estat per classisme o etnicisme, sinó perquè l’estat espanyol ha volgut aniquilar o minoritzar la feta en català

D’un temps ençà es parla de la necessitat de bastir un projecte republicà no només per a aquells que tenen cognoms catalans, un fet sorprenent perquè ningú ha defensat res d’aquesta mena. Quan Sergi Sol escriu en aquest mitjà que a Santa Coloma es llegeix Lorca i a Vic Martí i Pol, correm el risc d’amagar que a la Catalunya central hi ha barris que s’assemblen al barceloní Nou Barris o al barri de Cerdanyola de Mataró. Mentrestant, el Bages encapçala la llista de comarques amb més GDR i és el bressol d’organitzacions d’extrema dreta espanyolíssimes, amb fundadors de cognoms catalaníssims com el senyor Josep Ramon Bosch i Codina, i no entenem res.

A El Periódico, la diputada i escriptora Jenn Díaz lamentava que fins que Espanya no deixi de menysprear la cultura expressada en català no podrem reivindicar desacomplexadament Rosalía com a part de la cultura catalana. Ho escriu al final d’un text que lloa la cultura feta en castellà i ens insta a ser inclusius en la nostra concepció sobre què és la cultura catalana. Estic d’acord que en parlem, però per fer-ho caldria posar al centre allò que ella esmenta en les tres últimes línies d’un text d’una trentena. Si en molts moments hem hagut de triar entre una cultura feta a Catalunya en català o una cultura feta a Catalunya en castellà no ha estat per classisme o etnicisme, sinó perquè l’estat espanyol ha volgut aniquilar o minoritzar la feta en català. Superar això no passa per recordar-nos que no hem de ser injustos amb els artistes en castellà ni estúpidament conservadors, sinó per reflexionar sobre com l’espanyolisme s’apropia d’una cultura feta en territori català i articular una estratègia per contrarestar-ho.

Així doncs, és hora de començar a tenir present que l’espanyolisme no només guanyaria si tingués Catalunya sotmesa durant tres-cents anys més. També ho faria si el català desaparegués en una República catalana o en una Catalunya lliure associada a un estat confederal espanyol. L’espanyolisme guanya, també, quan una part de l’independentisme compra l’imaginari tabarnès per esgarrapar vots a l’Àrea Metropolitana.

Marta Roqueta
Opinió Bones persones Marta Roqueta
Marta Roqueta
Opinió Intel·lectuals espanyols Marta Roqueta