Sobre el ja famós discurs al Parlament de la diputada Jenn Díaz, no penso entrar en si va fer bé o no d’explicar el seu cas, car respecto la manera amb què cada dona conviu amb la violència que ha patit i com se’n guareix. No hi penso entrar, tampoc, perquè el testimoni és una forma de trencar el silenci sota el qual es perpetua la impunitat de les agressions masclistes, com bé va demostrar el cas de la malaurada Ana Orantes. També perquè debatre si una dona pot o no pot bolcar la seva experiència a la tribuna d’un Parlament em sembla una broma de mal gust: les lleis i les polítiques del dia a dia s’han construït a partir de l’experiència dels homes i les seves necessitats. Sobre què va dir, es podrien matisar algunes argumentacions, però seria mirar el dit que assenyala la lluna. El més rellevant, i el que no es pot deixar passar, és l’espectacle generat al voltant del seu testimoni. Al cap i a la fi, la recepció pública d’uns fets, i el relat que es construeix al seu voltant, pot torçar una reivindicació per sotmetre-la a la voluntat d’allò que vol combatre.

A l’Ull i la navalla, Íngrid Guardiola afirma que la nostra relació amb els altres i el món passa, cada vegada més, per les múltiples pantalles que ens envolten cada dia, fins al punt que aquestes condicionen tant la percepció del món analògic com del nostre cos. Moviments digitals com el #MeToo o el #Cuéntalo han actuat com a visibilitzadors d’una realitat ben tangible i encarnada com és la violència sexual i els maltractaments envers les dones. Però també han facilitat que el testimoni del patiment i el dolor de les supervivents es ritualitzi fins al punt que la confessió (digitalitzada i mediatitzada) esdevingui el centre del debat públic de les violències masclistes. Cada vegada més, és més fàcil que el debat sobre la confessió ―sobre què va dir Díaz i com, per què, on i quan ho va dir―, eclipsi el debat sobre com encarar les violències que han provocat la confessió.

Posar tots els ous a la cistella de la visibilitat i la confessió de les supervivents, a més, genera la incògnita de com incloure al relat de la violència masclista aquelles dones que l’han patida i no la volen explicar en públic, perquè consideren que és el millor per seguir endavant amb la seva vida o perquè tenen por que, a partir de llavors, la seva experiència estigui marcada per la seva condició de supervivent. Hi ha moltes dones que no recorden com va succeir l’agressió, la van esborrar per supervivència, però en canvi recorden vivament les conseqüències posteriors. En el seu cas, l’acció que va desencadenar el dolor literalment no es pot explicar.

Esta catarsi col·lectiva exonera tothom d’examinar-se de la seva responsabilitat en la perpetuació de les dinàmiques de poder que propicien el naixement de la violència masclista

La capacitat de (no) confessar és important, tenint en compte que bona part de la societat catalana, tal com s’ha vist amb el procés independentista, té la tendència a atorgar una autoritat moral a les víctimes que gira més entorn al seu martiri que no pas a la capacitat de generar una resposta contundent contra aquella opressió. La resposta contundent, a més, implica una anàlisi crítica de les accions de resposta que s’emprenen, cosa que xoca amb l’adhesió a una moral. De fet, la litúrgia al voltant de la confessió facilita que la societat reconverteixi la supervivent en víctima, i ens redueixi a totes les dones, supervivents o no, a la categoria de víctimes. Si bé parlar del greuge permet alliberar-nos de la culpa i compartir el dolor, la manipulació mediàtica ens hi pot deixar atrapades, congelades en el moment de l’agressió. Ara per ara, al debat públic encara li interessa la catarsi col·lectiva que implica el reconeixement d’un mal fins ara amagat, perquè exonera tothom d’examinar-se de la seva responsabilitat en la perpetuació de les dinàmiques de poder que propicien el naixement de la violència masclista.

Tanmateix, el problema de la litúrgia de la confessió no és tan sols que el cos de les dones maltractades, violades o assassinades segueixi sent posat al centre de l’àgora pública per amagar el sistema de relacions masclistes. Sinó que, a més, si la violència masclista es redueix a la confessió del greuge patit, la resposta a aquesta violència corre el risc d’esdevenir la confessió del greuge infligit. Tal com explica Jill Filipovic, bona part del públic considera que la pèrdua d’estatus i visibilitat és prou càstig per a molts agressors sexuals de renom dins el món de l’art i la cultura.

Així doncs, paral·lelament a la confessió de Díaz, vam veure com el suport també es ritualitzava, mitjançant les piulades i els articles a la premsa lloant la seva valentia ―o criticant els diputats de Ciutadans que no van aplaudir el seu discurs―. Si bé és important mostrar caliu i suport cap a una supervivent, perquè el seu aïllament és part de la impunitat de l’agressor, amb això no n’hi ha prou. La raó és que, durant un dia, compartir el discurs de Díaz i donar-li suport va esdevenir la foto que el paio que et va assetjar es fa a la mani feminista del 8 de març, o la Comissió d’Igualtat d’una institució que, més per la voluntat dels seus membres que no pas per l’aposta de la direcció, bonament es reuneix la setmana dels tres dijous. El discurs es va fer servir, vaja, per fer veure que tot canvia perquè no canviï res. Les polítiques de la no-performativitat, com les anomena Sara Ahmed.

Podríem haver aprofitat el discurs per demanar, per exemple, si els partits actuen amb contundència davant de casos d’assetjament sexual que es cometen a les seves agrupacions locals i regionals o, qui sap, dins de les estructures que tallen el bacallà a nivell nacional. També en com avança el desplegament de la llei d’igualtat aprovada fa més d’un lustre pel Parlament, o parlar més i millor del balanç dels deu anys d'implementació de la llei catalana contra les violències masclistes. A aquestes alçades de la pel·lícula, qualsevol crida d’un partit polític a acabar contra la violència masclista, o lloant la resiliència i valentia d’una companya d’hemicicle, que no vagi acompanyada d’un afegitó amb les mesures que proposa per acabar amb aquesta xacra, i els resultats de les que està adoptant a la seva organització, al Parlament o a la Generalitat, és pura estètica.