“Els joves han situat la República catalana i la coordinació popular per gestionar democràticament els béns comuns com les possibles respostes locals a les crisis que assolen el món global avui: la precarietat, el canvi climàtic, la crisi de l’estat del benestar i l’extrema dreta racista i masclista”. Davant veus independentistes que demanaven amagar l’estelada per ampliar la base, ells l’han resignificada.

A aquestes observacions, que vaig apuntar al Fot-li Pou, s’hi suma el fet que, amb les revoltes, no només s’ha ampliat la base, sinó que s’ha reforçat: en les condemnes per les actuacions de Mossos i forces d’ocupació i el suport de l’autodefensa tradicionals en l’esquerra independentista s’hi ha sumat gent de dretes o, com se sol dir, d’ordre. La base independentista comença a entendre millor les trampes que contenien el “som gent de pau” i “la revolució dels somriures”: no resumien una filosofia política, sinó més aviat la impotència de no saber què fer més enllà d’organitzar esdeveniments massius.

La violència masega la carn i amenaça l’existència, i això fa que les declaracions d’Artur Mas o el paternalisme d’Oriol Junqueras envers els manifestants es vegin veritablement com són, gesticulacions que tan sols tenen sentit en l’escenari de la política institucional. Per acabar-ho d’adobar, les mobilitzacions d’aquests dies han tornat a posar la lluita per a l’emancipació de Catalunya als mitjans internacionals i s’han recollit mostres de complicitat tant a Espanya com a Hong Kong. Tot això, mentre es posa en evidència del tot que la diferència entre el PSOE i Vox en la gestió del conflicte català gira al voltant de com és millor pegar-nos.

En resum, durant aquests dies hem fet república. La gran ironia, que no sorpresa, rau en el fet que tots els que ens havien dit que això era un pas fonamental per avançar cap a la independència no ho aprofiten. Ans al contrari, ho dinamiten criminalitzant els manifestants joves ―per molts actes de suport on assisteixin― i assumint el relat de la violència que promou el govern espanyol.

La setmana passada vaig escriure que, per encarar la solució, calia, per una banda, eliminar el parasitisme dels partits a entitats, mitjans i universitats. I, per l’altra, renovar totes les cúpules dels partits i esporgar la plantilla de càrrecs intermedis nomenats a dit. Coincideixo amb el politòleg Sergi Cristóbal que tot apunta que arribarem al 2023 amb un escenari de partits trinxat. Queden quatre anys per aquest moment. Mentrestant, la repressió seguirà, el Parlament i la Generalitat continuaran sent gestories i els Mossos persistiran en estomacar manifestants que fan allò que haurien de fer els polítics que els representen.

L’única esperança que tinc en força polítics i càrrecs intermedis és que entenguin que, tenint en compte els errors comesos, el seu paper és el de fer que les generacions que vinguin ho tinguem una mica millor per assolir la independència

Tal com ens han ensenyat les revoltes àrabs, la revolució iraniana o els moviments digitals ―Anonymous i l'alt-right tenen gènesis compartides― una revolta és un moment de caos en el qual l’emancipació i l’autoritarisme tenen les mateixes oportunitats per imposar-se. No se m’acut res més que un oxímoron: un caos encarrilat. A l’independentisme transversal ―populista i intergeneracional― li cal un pla. Flexible, obert a modificacions, que aprofiti tots els recursos que té el moviment i subjecte a revisió. Llanço propostes de pressió, per començar a escalfar el múscul per poder emprar productivament la meravellosa ira d’aquests dies:

Els tres partits s’haurien de presentar al Congrés amb un programa que estipulés que són emissaris del Parlament de Catalunya i que qualsevol decisió en relació a qüestions importants l’hauria de prendre aquesta cambra. També s’hi inclourien els tres punts proposats per Ponsatí: fora les forces d’ocupació, llibertat per a presos i retorn dels exiliats, i reconeixement de l’autodeterminació de Catalunya.

Tard o d’hora, hi haurà eleccions al Parlament. Com Cristóbal, no hi veig gaire esperança. Tal com està la situació, unes primàries entre la meva gata Maika i el meu gat Elvis són més il·lusionants que una pugna entre Pere Aragonès i Roger Torrent per ser candidats a la Generalitat. A diferència d’Eduard Pujol, l’Elvis és més trempat i no renyaria el FAQS per portar humoristes, i la Maika queda millor a les fotos que Laura Borràs i els seus miols són més dolços que les cites literàries. Els dos gats, a més, segurament ja són més coneguts que els candidats que presentaria la CUP. Fins ara, doncs, les cúpules i grans figures de partit han estat incapaces de gestionar els fets històrics. Per començar, han d’explicar la veritat sobre què va passar de l’estiu al desembre de fa dos anys.

Després, solucionar la contradicció que suposa ser independentista i, a la vegada, ocupar les institucions que apliquen l’ordre colonial a Catalunya. Finalment, fora bo un pacte en relació a diverses qüestions: el feminisme, l’antiracisme, els drets LGTBI, l’ecologisme, la pobresa energètica, habitacional i juvenil, la protecció dels drets socials i, sobretot, fer dels Mossos d’Esquadra una policia digna d’un estat democràtic que inclou tota la seva ciutadania. S’haurien de presentar com les bases fundacionals de la República, dutes a terme desplegant més efectivament les lleis sobre aquestes qüestions que ja hi ha; desobeint les tombades pel Constitucional i convertint-les en eixos transversals de les polítiques de govern. Als municipis, consells comarcals o diputacions, convindria trencar pactes ―o no fer-ne― amb aquelles formacions que no acceptessin els tres punts bàsics proposats per Ponsatí.

La ciutadania s’ha de manifestar a les seus de partits o a les institucions locals i nacionals si els representants no compleixen el que prometen. A més, combinaria diferents formes de protesta: marxes massives, actes de rebuig contra les forces d’ocupació i de la metròpoli ―com el boicot a l’acte a Barcelona d’Espanya Global― i accions de protesta contra la violència policial. Ajuden a mantenir la lluita durant el temps, persegueixen objectius complementaris i faciliten que s’hi sumi gent, en funció de les seves necessitats i preferències.

A nivell internacional, hi ha diversos fronts. En el diplomàtic, els punts proposats per Ponsatí són fàcilment defensables a qualsevol indret, sobretot de cara a explicar sobre què l’Estat espanyol NO vol dialogar. En l’antisistema, el suport a Hong Kong, Xile i altres revoltes populars pot ser fructífer. A l’espanyol, cal aprofitar les simpaties aconseguides tenint en compte que, com va passar amb l’Estat de les autonomies, el franquisme o Vox, per diluir les demandes catalanes Espanya converteix els problemes derivats del seu espanyolisme en mals genèrics arreu del Regne.

Finalment, cal bastir un relat nacional. En lloc de reforçar la dicotomia nacionalisme ètnic i nacionalisme cívic, que és falsa i fa el joc a l’espanyolisme, proposo adoptar les tesis de Ramon Máiz i crear un relat que parli tant de valors i civisme ―d’aquí els pactes a Parlament i Govern que proposo― com de protecció sense tabús de la llengua catalana i la defensa dels relats històrics. Es tractaria de modular, sense desqualificar ni un ni l’altre, l’àmbit cívic o l’ètnic en funció del públic i l’objectiu, presentant-se sempre com punts de l’espectre del nacionalisme català. Permetria que molta gent s’hi sentís còmoda i, a la vegada, frenaria l’avenç de la minsa extrema dreta catalana, que en els últims temps s’ha apropiat de la defensa del català i les institucions del país.

No he trobat cap altra manera de fer que la necessària voladura del sistema autonomista sigui controlada. Hi rau una altra gran ironia: potser alenteix el fonamental procés de renovació dels partits i el desmantellament del sistema autonomista. És ben innocent per part meva, però l’única esperança que tinc en força polítics i càrrecs intermedis és que entenguin que, tenint en compte els errors comesos, el seu paper és el de fer que les generacions que vinguin ho tinguem una mica millor per assolir la independència. No es tracta de calcinar-ho tot, però sí d’arrancar les males herbes de la mediocritat i deixar un terreny fèrtil perquè floreixi el talent.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Sánchez a Sant Pau
Opinió Sánchez a Sant Pau Tian Riba
Parla una mossa d’esquadra
Diari de la revolta (9) Parla una mossa d’esquadra Jordi Galves