Un dels fets que més em fascina del procés independentista és poder furgar en les mil maneres en què el feminisme es relaciona ―s’entortolliga, fins i tot― amb el poder. Tenim el cas de les preses polítiques i exiliades, cansades de reclamar el reconeixement que reben els seus homòlegs homes. Invisibilitzades ―cada cop menys, però a pas de tortuga― pel moviment independentista per ser dones; oblidades pel feminisme espanyol, adorador de lluitadores republicanes, antiimperialistes i anticolonialistes, per voler una república que no és l’espanyola.

Hi ha, també, l’exemple de Tània Verge, politòloga i professora de la UPF, que co-impulsa un pla d’igualtat de gènere al Parlament de Catalunya mentre sobre el seu cap plana l’amenaça d’una pena de dos anys i nou mesos de presó per ser membre de la Sindicatura Electoral de l’1-O. Se’n parla poc, potser per la novetat de la cosa, de què implica que el govern amb majoria femenina de Pedro Sánchez pretengui impulsar mesures que millorin el benestar de les dones mentre endega l’actualització d’un règim del 78 que reprimeix amb duresa l’independentisme que va gosar ferir-lo de gravetat.

La repressió ha facilitat la divisió entre l’independentisme. Això ha portat que força desavinences es materialitzin en discussions a les xarxes socials ―a vegades propiciades per articles als mitjans― entre senyors (masclistes) que es titllen els uns als altres de masclistes donant per descomptat que ells mateixos són molt feministes. Com us podeu imaginar, l’objectiu de les apassionades converses entre senyors independentistes no és tant el rescabalament de l’honor de les senyores (independentistes o no) ultratjades ―dames que sovint no demanen tal gest d’heroïcitat cavalleresca, car tenen boca, ploma i Twitter per replicar―, sinó l’atac a les idees de l’home amb qui discrepen.

Les polítiques i pràctiques feministes a Catalunya són absolutament necessàries, i fins ara ni els partits independentistes ni les entitats de la societat civil no han fet tot el que era al seu abast per impulsar-les

Una versió no tan matussera, en la qual sovint participem les dones, és la de titllar de feminista aquelles polítiques i dinàmiques dins l’independentisme que o bé estan verbalitzades per dones o bé són les del nostre parer. Així, per exemple, sovint es presenta les persones que defensem una aposta decidida per la unilateralitat com a testosteròniques, hiperventilades, excloents i reduccionistes. Algunes són així. Però les generalitzacions matusseres (la lògica absurda de els teus/els meus) sovint obliden que moltes hem arribat a aquests postulats justament a través de reflexions ―ben pausades― de teòriques i activistes feministes, i que és des d’aquest marc de pensament que creiem que “frenar per evitar morts i empresonats” és responsabilitzar-se de la violència exercida per l’estat espanyol, o que la necessitat de compartir lluites amb altres sectors no passa per rebaixar els teus postulats perquè ningú s’ofengui, sinó per trobar punts en comú des del reconeixement de la diferència, posant al centre com aquestes diferències ―de classe, gènere, raça o identitat nacional― són percebudes per l’Estat com a elements subversius a reprimir.

I aquesta lectura la faig essent conscient, com bé he denunciat manta vegades, que molts homes ―i dones― que defensen la mateixa estratègia que jo són ben masclistes; que no tothom que pensa diferent a mi és masclista ―ans al contrari, poden haver arribat a una conclusió oposada a la meva pels mateixos camins de pensament―; que no soc un ésser de llum lliure de pecat que és baixat al món dels mortals a difondre la bona nova feminista, i que en molts casos m’entenc millor amb feministes que no comparteixen la meva estratègia o que ni tan sols són independentistes.

La politòloga Kate Shea Baird escrivia a El Diario.es que el concepte de la feminització de la política no podia convertir-se en un significat buit o sinònim de tot allò que ens agrada. En el cas de l’independentisme el risc és més gran si es té en compte, com afirma Jordi Graupera, que el moviment té la tendència de folkloritzar bones idees i cremar el seu potencial transformador. Les polítiques i pràctiques feministes a Catalunya són absolutament necessàries, i fins ara ni els partits independentistes ni les entitats de la societat civil no han fet tot el que era al seu abast per impulsar-les. És per aquest motiu que hem de ser curosos, començant per nosaltres mateixos, per escatir si tota reivindicació feminista, o qualsevol exaltació d’una figura femenina, es fa des de l’objectiu d’avançar en la igualtat de les dones o des de la temptació de satisfer les nostres passions més partisanes.

Jordi Galves
República Belga (164) Volem bisbes mascles Jordi Galves
Cristina Sánchez Miret
Opinió Ressaca masclista Cristina Sánchez Miret