Aquests dies de confinament me’ls passo pensant en la ironia que suposa que l’economia de molts millennials, que tot just començava a estabilitzar-se després d’haver-nos iniciat en el món laboral durant la crisi, s’ha esfondrat, o s’ha esquerdat, per culpa de la pandèmia.

Els autònoms, falsos o no, i els joves que van cercar en l’emprenedoria una forma de treball (i d’autoexplotació) alternativa a l’escassa contractació a l’empresa privada i l’administració pública. Els que s’han de guanyar les garrofes amb feines mal pagades al sector serveis (grans superfícies, riders, hostaleria). Els peons de l’obra. Els que han marxat a altres terres i viuen el confinament a milers de quilòmetres de la família. Els que tenen un contracte de garantia juvenil amb 28 anys. Els que han exercit tota l’etapa laboral en una sanitat pública afectada per les retallades. Els que ocupen les precaritzades places de recerca i que ara han de treballar a contra rellotge per trobar remeis a la pandèmia, o que han aturat investigacions en altres àmbits. Els que es dediquen a la cultura i tot just ara començaven a fer camí.

Tant de bo sigui el revulsiu per a una excepcionalitat emancipadora, que ens permeti quelcom més que encadenar cicles basats en viure i no morir

Hem viscut tota l’edat adulta en l’excepcionalitat. La crisi econòmica, l’1 d’octubre, el coronavirus. Em pregunto fins a quin punt això no és ja la nostra normalitat. Fins a quin punt nosaltres no som res més que els més excepcionals de la normalitat global. Són milions les persones al món que fa dècades que viuen, i viuran, en condicions més precàries que les nostres. Com diu Remedios Zafra, som els privilegiats dels precaris. Inaugurem una remesa de noves vulnerabilitats fruit del capitalisme cognitiu. Com a soldats rasos del neoliberalisme, el confinament de les professions creatives es presenta com una oportunitat per crear més. No, Ofèlia Carbonell, no et sentis culpable si durant les properes setmanes no compons la gran simfonia perquè has preferit passar la quarantena en pijama mirant Netflix. Cremem les llistes de sèries, pel·lícules i llibres per llegir, si aquestes responen al mandat de culturitzar-nos sí o sí, d’enriquir-nos perquè el confinament, en la lògica utilitarista i individualista que ens mana, ha de servir per alguna cosa. No en tenim prou que els progenitors entretinguin la canalla o, simplement, evitin que enganxin el virus. Acostumades a viure en la societat de l’espectacle i de l’autoficció banal, el nostre confinament ha de ser quelcom èpic, malgrat que ara per ara s’assembli més a un cap de setmana llarg de regla dolorosíssima.

L’únic segur que en traurem és millorar la nostra resiliència com a éssers habitants de l’emergència. Soc del parer del que escriu Clàudia Rius a Núvol: si suportem el coronavirus és perquè no volem morir. Quelcom semblant ens va passar durant la crisi: en aquell cas, el nostre imperatiu era viure, que no vol dir el mateix que no morir. Al coronavirus en particular, i a la natura en general, li importa un rave si vivim o morim. Això que les malalties, els càncers, les epidèmies, les síndromes de Down o les discapacitats físiques i mentals (generalment dels altres) t’ensenyen a apreciar la vida és porqueria moralista fomentada per una societat que no et posarà cap facilitat per apreciar la vida, més enllà de consells absurds com “si vols, pots”.

És probable que, després de la pandèmia, vingui una altra recessió. Això agreujarà les condicions de vida d’una societat la base de la qual encara no s’ha rescabalat de l’anterior. Una nova excepció normal. Ens enganxarà en cossos endurits. Per l’austeritat. Per la corrupció. Per la precarietat. Per la incompetència dels líders polítics. Per l’egoisme de les elits. Per la repressió en nom d’un espanyolisme que, aquests dies, ha tornat a mostrar la seva cara més criminal no prenent les mesures que pertocaven per contenir el focus a Madrid. Per la desil·lusió. Tant de bo sigui el revulsiu per a una excepcionalitat emancipadora, que ens permeti quelcom més que encadenar cicles basats en viure i no morir.