Les vegades que he tingut la dissort d’enganxar per la televisió una reemissió d’un capítol de La que se avecina, m’he quedat fascinada pel personatge d’Estela Reynolds, exaspirant a musa del destape (Fernando Esteso li va xuclar un mugró). De jove Estela Reynolds va voler ser valorada per allò que els anuncis, les pel·lícules, les novel·les i els comentaris que-com-que-es-fan-en-privat-s’han-de-perdonar ens diuen que hem de fer: ser objectes sexuals al servei dels desitjos dels homes (hetero i bi).

La raó del tragicòmic infortuni d’Estela Reynolds és que, passats els anys, segueix comportant-se com la societat li ha dit que s’havia de comportar, sense adonar-se del petit detall que, ves per on, ja és massa vella per fer-ho. Contemplar la seva insistència a vestir escotada i ensenyar cuixa fins a la ratlla de l’engonal —nua de calces, per descomptat— i veure la seva determinació a solucionar qualsevol problema amb una mamada sempre m’ha desvelat una gran admiració.

Abans que algú m’acusi de fomentar la cosificació com a destí universal per a les dones —cis i trans—, confessaré que la meva adoració envers Estela Reynolds rau en el fet que és un personatge quixotesc, que es nega a deixar de ser com és malgrat les escomeses del destí. Si fos home, l’admiraríem. Estela Reynolds —mare soltera, per cert— és un viu recordatori de com la tríada entre fertilitat, bellesa i decadència ha estat emprada per encotillar i modelar la llibertat i la voluntat de les dones —cis i trans—. I per això és fascinant veure com un subjecte es converteix en subversiu per al sistema per la mateixa raó que, en el seu dia, va ser emprada per fer-lo complaent.

Estela Reynolds s’assembla força a qui vull ser a partir dels seixanta. M’agradaria convertir-me en alguna cosa així com una senyora que fuma i beu alcohol i que, amb una ganyota d’ironia autocompassiva, deixa anar frases com “homes, quin fàstic més deliciós” minuts abans de pimplar-se’n un. També em dedicaré a professar la noble religió del suda-xonisme, que intentaré mesclar amb les meves reflexions sobre la doctrina de la manresanor, i a dir el que em passi pel cap. Hi ha éssers estimats que diuen que és el que faig ara, i altres es queixen que ho faig massa poc. Jo sé que en un futur ho podré fer millor, més lliure, perquè sempre podré dir que estic senil. M’imagino morint sola i nua, banyada per un raig de sol matiner en un llit de llençols i coixins blancs, devorada per un terrier de Yorkshire de serrell recollit amb un llacet rosa. Encara que en els propers anys em converteixi en una dona d’èxit o de profit —una referent o role model, si vols fer-te l’entesa—, o formi una família biparental, heterosexual i amb descendència moníssima, no penso alterar ni una coma el meu pla per a la vellesa. La meva frustració és que no bec ni una gota d’alcohol i no fumo ni un míser cigar, però estic convençuda que amb esforç i perseverança ho aconseguiré.

Potser no es tracta de ser com Estela Reynolds quan sigui gran, sinó de ser-ho des de ja

Veient el reconeixement que han tingut les meves congèneres en el passat i el que tenen en el present, a vegades em conformo a pensar que la màxima aspiració que he de tenir no és tant fer alguna cosa de profit, com que algú en un futur, qui sap si amb una beca d’alguna fundació o un Premi Ciutat de vés a saber on, recuperi aquella cosa de profit. La recuperació anirà acompanyada del tradicional pròleg o parlament, escrit sovint per un il·lustre senyor de l’època, que destacarà que vaig ser una dona avançada al meu temps que va haver de lluitar per trobar un lloc en un món d’homes. Se’n farà un llibre ben maco, un documental d’aquells que s’exhibeixen a sales de cinema en decadència o una exposició itinerant per museus locals —o l’equivalent de la tecnologia de l’època—, i apa tu. I si ningú em reconeix la feina, no passa res. Una de les grans lliçons que he après a la vida és que les àvies catalanes (totes, en la seva immensa diversitat) tenen una mala llet de collons (ovaris), i que aquesta mala llet de collons (ovaris) és una de les raons per les quals no ens hem extingit com a poble. Si de gran soc una vella ni-ni, tossuda i malcarada, sempre podré dir que he contribuït a la pervivència de la comunitat.

Suposo que m’imagino un futur així perquè soc un conflicte entre ser lliure i ajudar els altres encabit en un cos que pateix els problemes de ser dona, catalana i millennial, però que no es veu trasbalsat pel fet de ser blanc, considerat funcional i nascut en una família de classe mitjana. Aquest matxembrat no sé si fa dues, tres o quatre voltes rebel, però en tot cas fa que la destrucció voluntària del jo sigui una cosa tan conseqüent com guay.

Tot i això, si només accepto aquesta destrucció durant el temps de descompte que la societat ens ha dit que és la vellesa, no estic reafirmant la idea que la bellesa és, definitivament, un temps de descompte? Potser no es tracta de ser com Estela Reynolds quan sigui gran, sinó de ser-ho des de ja. De començar, des d’avui, a fer que aquella vella candidata a ser el bufet lliure d’un yorkshire se senti orgullosa del seu jo predecessor. Veient les tonteries que les joves hem interioritzat com a importants, després que els anuncis, pel·lícules, novel·les o comentaris que-com-que-es-fan-en-privat-s’han-de-perdonar ens les entaforessin per cada un dels porus de la pell, sembla l’opció més sàvia. I també la més divertida.