Barcelona en Comú governa la capital catalana malgrat no ser la força més votada, gràcies als vots en blanc de tres regidors de Ciutadans, entre ells Manuel Valls, i d’haver descartat un pacte amb una força d’esquerres independentista. En la investidura del president espanyol Pedro Sánchez, Podemos i comuns han exigit els vots de la resta de forces d’esquerra per frenar el trifatxet, entre els quals hi ha Ciutadans, i han equiparat el no de la CUP i JxCat amb el no de Vox.

Barcelona en Comú i Podemos sostenen de forma coherent les dues decisions sense que se'ls caigui la cara de vergonya perquè tenen un projecte nacional que pren com a marc de referència un Estat ja constituït. Sí, es tracta d’un projecte, la república federal espanyola, tan factible com que l’Elvis, el meu felí capat, deixi embarassat l’osset de peluix que es calça tres cops cada matí. Tanmateix, el projecte de comuns i podemites pot ser defensat perquè les estructures que el sustenten, i el nacionalisme banal que justifica la cosmovisió des d’on pretenen bastir l’estructura territorial i institucional, ja està construït. Cert, a Podemos i als comuns no els agrada que el Suprem es passi per la pebrotera les decisions dels tribunals europeus o que Mossos i forces d’ocupació atonyinin independentistes. Però també és veritat que per desenvolupar les seves polítiques es basaran en les institucions alçades pel Règim del 78.

Ot Bou apunta a Vilaweb que el drama de l’esquerra espanyola és que no pot governar sense oprimir, perquè la unió que manté Espanya gran i lliure és antinatural, amb un centre que absorbeix tota l’energia d’una perifèria que mira al mar, als Pirineus i a la resta del continent. Com he escrit, la principal diferència entre els partits espanyols és com mantenir-la unida: el trifatxet, com a soldats, amb mà dura; el PSOE, com a buròcrates, amb la llei, i Podemos, com a activistes, amb drets socials. No és casualitat que el període progressista espanyol que se suposa que inaugurem hagi vingut precedit per la tradicional repressió al poble català. Com diu Ramón Grosfoguel, quan situes la qüestió nacional al centre del tauler de joc espanyol, el PSOE és tan extrema dreta com Vox. El PSOE, i no els d’Abascal, va crear els GAL, un grup paramilitar que assassinava persones d’una ètnia diferent.

El problema de l’independentisme, immers en una fase reactiva en què ja no proposa res i, per tant, no exhibeix el seu poder, és que no té un marc nacional de referència compartit

L’única opció que té l’independentisme per contrarestar-ho és crear un projecte nacional. Com detallo a la revista Catarsi, l’independentisme ha d’aprofitar el potencial de la nació per cohesionar una societat plural sota la reflexió de saber d’on es ve i cap a on es va. George Orwell deia que qui controla el passat controla el futur, i que qui controla el present controla el passat. PSOE i Podemos se sustenten en el mite de la Transició per crear un relat històric marcat per l’eix esquerra-dreta que amagui allò que ha caracteritzat l’estat espanyol d’ençà de la seva concepció: el domini de Castella sobre la resta de nacions. L’independentisme no té relat propi. Per això, com demostra el darrer article de Joan Tardà a El Periódico, compra acríticament la cosmovisió de l’espanyolisme cultural d’esquerres, centrant el debat sobre la supervivència de Catalunya en la tradicional lluita contra els nacionalismes perifèrics tribals que, en el cas català, encarna el pujolisme. El relat serveix, amb èxit, per difuminar allò que afirma Kristen Ghodsee: les llibertats polítiques bàsiques no es poden intercanviar per un lloc de treball.

Un nacionalisme català obert i propositiu facilitaria un enclavament des d’on articular un relat propi. Compartint el que escriu Albano-Dante Fachin a Fot-li Pou, amb un relat nacional és més fàcil desemmascarar la farsa que ha sostingut la investidura de Sánchez: si mantenir l’extrema dreta fora de les institucions hagués estat tan important, el govern del PSOE i Podemos hauria reconegut el dret d’autodeterminació de Catalunya. Amb les pressions a la CUP, JxCat i ERC, han evidenciat que prefereixen una Espanya ultra a una de trencada.

El projecte nacional català hauria anat molt bé en pactes municipals. Es podrien haver fet aliances amb el PSC i els comuns sota la condició que acceptessin el dret a l’autodeterminació i rebutgessin l’ocupació de Catalunya. Hauria estat més fàcil apartar de la política local tots aquells càrrecs independentistes que han participat en xarxes clientelars o de nepotisme. S’haurien desactivat les pulsions revengistes entre actors independentistes i, a més, s’hauria facilitat la creació de la República catalana.

A diferència de comuns, podemites, socialistes, populars, ciutadans i els feixistes miserables de Vox; juntistes, erquies i cupaires no tenen un estat al seu servei. La República catalana esdevé quan se la defensa, o quan la ciutadania veu les accions que es desenvolupen en el seu nom. La manca de projecte i, sobretot, d’una orientació a l’hora de mobilitzar els recursos materials disponibles, és un error que l’independentisme va arrossegant d’ençà que va agafar embranzida el 2012 i que s’ha aguditzat arran de la incompetent gestió dels resultats del referèndum.

El partit més votat a Catalunya a les eleccions espanyoles va ser ERC. Va perdre uns 150.000 vots pel camí, però va guanyar. El partit independentista més votat a les catalanes va ser Junts per Catalunya. Ambdós tenen legitimitat per desenvolupar les estratègies que creguin convenients. El problema de l’independentisme, immers en una fase reactiva en què ja no proposa res i, per tant, no exhibeix el seu poder, és que no té un marc nacional de referència compartit. Això fa que els passos que segueixin cadascun dels seus actors ―n’han de fer de diferents; representen sectors socials diferents― impactin però no sumin. Ara reboten en el temps i l’espai com una pilota de pinball. Si generen un resultat positiu, no es pot aprofitar del tot.

Així doncs, cal crear espais per compartir i exercir la nació catalana. Si no, és molt difícil que l’independentisme se’n surti, veient les puerils batalletes entre els partits que, suposadament, són al Parlament per vetllar pels interessos d’un projecte que transcendeix els seus fràgils egos. Cal construir una nació lliure. De moment, en tenim una de presa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Tian Riba
Opinió 2K20 Tian Riba