Els partits independentistes han salvat els mobles aquest 21-D, però molt em temo que ja no hi haurà una altra oportunitat per fer-ho. Com en els videojocs, t’han donat una vida extra més, i amb això te les has d’empescar fins al final. I com que som en una guerra de legitimitats, els comicis de desembre han estat, més que l’embat definitiu, una radiografia.
Els independentistes no ens desinflem, i això fa pensar que va sent hora que els nostres representants demanin perdó per no haver-nos tractat com a adults. I que comencin a fer-ho d’una maleïda vegada. Que ens parlin de tu a tu, dels pros i els contres. Del que poden fer i del que faran. Les eleccions, a més, han verificat la dita que vèncer és convèncer, i hem vist que encara hi queda molt camí per assolir-ho. També hem observat com una part de Catalunya no només no estava disposada a acceptar un full de ruta independentista avalat per una majoria obtinguda a les legals i legítimes eleccions autonòmiques del 2015, sinó que ja li sembla bé que atonyinin i persegueixin judicialment i política qui ho defensi. Hem constatat que hi ha una esquerra espanyola —política, periodística i intel·lectual— que mirarà cap a una altra banda quan això passi, sota el pretext que tots els nacionalismes són igual de dolents, que fan que els pobres obrers es despistin i acabin votant coses que no toquen perquè van en contra de la seva consciència de classe.
Els independentistes no ens desinflem, i això fa pensar que va sent hora que els nostres representants demanin perdó per no haver-nos tractat com a adults. I que comencin a fer-ho d’una maleïda vegada
Els independentistes segueixen sense trobar una estratègia que convenci a l’àrea metropolitana. El país en general no acaba d’abordar amb rigor la qüestió de la identitat i la cultura i la seva perniciosa relació amb la classe i la geografia, i això acaba esclatant a les mans de tothom, pensem el que pensem, elecció rere elecció. A sobre, resulta que l’esquerra que havia de tenyir el cinturó roig de morat no ha après res de les eleccions del 2015. Què podia sortir malament, eh, amics? Doncs que hem vist que la Unió Europea es podrà desentendre de Catalunya tant com vulgui, però que, ai las, el país és ben europeu. La dreta populista de tints ultres guanya bé —malgrat l’excepcionalitat del moment—, com passa en molts altres països d’aquesta part del món que ens entestem a dir que és la civilitzada. La gran virtut d’aquestes eleccions és que, per fi, estem en pilotes i ja no ens podem seguir tapant més les vergonyes. I, oh, sorpresa, tothom resulta menys fantàstic del que creia.
Pot semblar que els independentistes hem fet passos enrere. Catalunya ha perdut l’autonomia. Tenim gent engarjolada —i més que n’hi pot haver— per defensar mobilitzacions pacífiques i aplicar un mandat electoral. L’escola està assetjada. Els mitjans de comunicació públics estan, fins a nou avís, escanyats per la (auto)censura. És el preu per desafiar de veritat un estat, per una banda, i no tenir clar com fer-ho, per l’altra. Ara bé, tal com es va dir a una pel·lícula de Batman, d’aquelles de Christopher Nolan que tenen poca llum i són un pèl pretensioses, “la nit és més fosca just abans de l’alba”. No sé si és veritat. M’agrada pensar que sí, ara que la revolució dels somriures s’ha convertit en la de les mànigues arremangades.
Ens veiem al carrer. Allà on la geografia i la història esdevenen. L’espai que, com hem vist, modela el Parlament i la Generalitat
Toca posar-nos a treballar. Per resistir la repressió. Per convèncer que la República catalana és una opció legítima. Per defensar que és l’opció desitjable. Per explicar que hi cap tothom. Per recordar que, passi el que passi, a Catalunya hi ha de cabre tothom. Sense violència. Perquè no l’hem exercida mai i no ho farem. Cal que siguem a tot arreu del país. A totes les mogudes. Fent xarxa. Amb naturalitat. Sense confondre pacifisme amb covardia, paternalisme o improvisació. Toca serenor.
Ens veiem al carrer. Allà on la geografia i la història esdevenen. L’espai que, com hem vist, modela el Parlament i la Generalitat. Malgrat que s’entestin a esculpir-lo amb la Moncloa, el Senat, el Congrés, els consells d’administració i les redaccions de mitjans afins. No té retop. I bon Nadal i bones festes.