Les polítiques mediambientals i de consum responsable es basen en dos principis.

Principi número u: ser pobre contamina. Els capritxos dels pobres, com ara tenir vacances o temps lliure que no dediquin a la mera supervivència, són insostenibles. Els cotxes que condueixen els pobres contaminen, el menjar que compren els pobres contamina, la roba que vesteixen contamina. El turisme ha arribat a quotes depredadores per culpa dels pobres i les classes mitjanes. No tenen diners per comprar cotxes elèctrics, per alimentar-se a base de productes dels supermercats orgànics-ecològics-kmzero, no tenen temps per viatjar de Barcelona a Buenos Aires amb un veler. Es veu que tornar a l’època del Renaixement, i que Coldplay no faci gires, és la gran idea per fer que el transport continental sigui més sostenible.

Les idees per al transport intern tampoc són pas millors. Per fer un trajecte en cotxe de quaranta minuts entre racons d’aquella part de Catalunya que els barcelonins anomenen comarques o el territori, en transport públic t’hi pots passar mitja vida. Això si no has de passar per Barcelona, perquè el centralisme de Madrid és una merda, però el de la capital catalana es veu que no. Si agafes el tren, amb tota probabilitat arribarà tard, tindrà una estació a can pistraus i anirà farcit de persones envasades al buit. Convertir les ciutats i viles en indrets sense cotxes és genial, però el transport públic no està adaptat a les persones amb problemes de salut i de mobilitat greus. Ara per ara, depenen del cotxe particular dels familiars i, si el poden pagar, dels taxis.

Mentrestant, els creuers segueixen ancorats als ports. Són la versió tecnocapitalista de les plagues bíbliques: ciutats flotants nòmades que aterren a un indret, hi descarreguen una munió de gent que consumeix tot el que troba al seu pas, i com a regal et deixen quilos i quilos de pol·lució que contribueixen a empudegar una ciutat com Barcelona, que ja fa temps que està encimbellada per un barret de caspa radioactiva. Aquesta flota de paràsits titànics descarreguen 32,8 tones de sofre a l’atmosfera barcelonina en un any, cinc cops més que la flota de vehicles. Generen el 28,5% de les partícules d’òxid de nitrogen que respiren els barcelonins. Els hauríem de prohibir tots. Però, ah, aporten diners a l’erari. Replantegem-nos, si us plau, el concepte de generar riquesa. Moure calés i crear llocs de treball a base de tornar la població asmàtica, cancerígena i plena de morts prematures em sembla un pla econòmic excel·lent si ets Stalin, Elon Musk o el creador de les frases de Mr. Wonderful. Si t’estimes la vida humana, doncs bé, parlem-ne.

Els capritxos dels pobres, com ara tenir vacances o temps lliure que no dediquin a la mera supervivència, són insostenibles. Els cotxes que condueixen els pobres contaminen, el menjar que compren els pobres contamina, la roba que vesteixen contamina

Principi número dos: singularitzar les responsabilitats en la baula més feble de la cadena econòmica per no interpel·lar la responsabilitat estructural de les grans empreses i els governs.

A la cimera del clima celebrada el desembre passat a Madrid ni tan sols es van reciclar les deixalles generades, així que ja us podeu imaginar el grau de compromís que hi ha per assolir els objectius que s’hi van acordar. Això sí, pobre de tu que llencis un tomàquet on no toca, que no tornarà a la terra i trencaràs per sempre més el cicle de la vida que explicaven a El rei lleó. I no vagis en avió. Ara no mola, anar en avió. Segons l’Informe Big Polluters 2019, les deu empreses més contaminants de l’estat van emetre fa dos anys el 62% de les emissions fixes i el 25% de les totals d’Espanya. Si ho ampliem a les cinquanta empreses més grans, estarem parlant d’un 85% i el 34%, respectivament. Endesa va encapçalar la llista, seguida de Repsol/Petronor. Les aceries i cimenteres també hi tenen un pes important; les elèctriques han començat a descarbonitzar-se. Les companyies aèries, malgrat que han augmentat el seu pes a la llista, van emetre el 4% del total. Però recorda: no agafis l’avió. Cada cop que agafes l’avió, mor una cria d’alpaca.

Algun sòmines dirà que ara els consumidors som prosumidors i que la nostra força es basa en el poder de comprar i que podem pressionar les empreses perquè siguin ecològiques. Jo li contestaré que és imbècil, que hi ha béns i serveis dels quals és impossible prescindir-ne, i més si hi ha oligopolis i monopolis pel mig, i que les pressions concretes no tenen efectes a nivell estructural. Com escriu Llucia Ramis, el medi ambient es començarà a defensar com cal quan es prenguin mesures equiparables a les que s’apliquen a qualsevol atemptat contra la humanitat: “Si no compleixes amb el protocol de Kioto, a la presó. Si la contaminació es dispara en el teu mandat, que surti en titulars semblants als que es fan amb les xifres de l’atur”.

Mentrestant, la població rasa serem aquell senyor que va traient, a cop de pala, l’aigua d’un carrer engolit per la riuada. Amb la certesa que els més vulnerables patiran amb més cruesa els efectes d’un fracàs col·lectiu.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat