“Les eines de l’amo no desmuntaran la casa de l’amo”. La cèlebre frase d’Audre Lorde em recorda sempre que les normes i dinàmiques que regeixen una institució estan pensades per a la preservació de la institució mateixa, així com per a la pervivència del grup que la controla.

Aplicat al procés independentista, és partint de la frase de Lorde d’on veig que les plantofades als piolins per part de les defenses del judici al procés no són més que pornografia per a independentistes. Tal com recorda Íngrid Guardiola, l’espectacle de les pantalles tendeix a substituir l’acció política a l’espai físic. La hipnosi generada pel culebrot del judici televisat ens fa oblidar la realitat: la finalitat del judici, i de la seva retransmissió televisada, no és dictar sentència, sinó mantenir la unitat d’Espanya. El poder judicial no és res més que una nina russa dins la gran matrioixca estatal. Escapçat l’independentisme, la qüestió és si la sentència s’emprarà per escarmentar la meva generació i les següents o ens anestesiarà posant-la al servei de l’actualització del règim del 78.

De les paraules de Lorde estant, també es veu més clar el perquè del fracàs del govern efectiu. El règim del 78 a Catalunya s’ha mantingut gràcies que les institucions catalanes han esdevingut un apèndix de les espanyoles. La prova d’això és que, quan la colònia es va descontrolar, el govern central, amb el suport del PSOE i Cs, en va tenir prou aplicant l’article 155 per convertir la Generalitat en una gestoria, el Parlament en un Twitter a un edifici solemne i els Mossos en el braç armat de la repressió. La mentalitat autonomista catalana va fer la resta. 

La cèlebre frase d’Audre Lorde em recorda sempre que les normes i dinàmiques que regeixen una institució estan pensades per a la preservació de la institució mateixa

Sense un projecte comú per assolir un objectiu clar, ERC i l’espai neoconvergent han fet el que han fet tota la vida: disputar-se l’hegemonia i col·locar els seus afins a tot càrrec de responsabilitat possible. Tot promocionant, de passada, pretesos valors independents que o bé s’han creat una guingueta per degustar el poder o bé fa temps que viuen de grimpar per institucions públiques. Als mitjans, nedant en el maremàgnum de columnistes, tertulians i directors, hi trobem els seus columnistes, directors i tertulians de capçalera, que es dediquen a predicar les noves doctrines del moviment. A les xarxes socials, els apparàtxiks ens regalen tardes memorables de batalles i piulades fora de to, per demostrar als adorats líders que, en una guerra de trinxeres, ells són els més trinxerarires.

Així doncs, fora bo que ningú s’emocionés amb el paper dels partits independentistes a les generals. El seu marge de maniobra és limitat. Sigui per bloquejar, sigui per pactar o forçar, davant tindran uns partits espanyols que saben que el joc està pensat perquè ells sempre guanyin. S’hi ha d’afegir que l’independentisme té tendència a confondre una acció amb una estratègia. Bloquejar, pactar o forçar el poder central té més o menys sentit si saps què fer-ne. Passa que, ara mateix, l’independentisme té el sentit de la direcció d’un pollastre sense cap corrent esperitat pel corral.

No és pas estrany que un dels pocs moments en què l’independentisme ha plantat cara a l’Estat hagi estat l’1 d’octubre, quan es va negar a lluitar amb les eines que li brindava el poder central i va emprar-ne unes a mida, de fabricació pròpia, que li van permetre aparcar les pulsions caïnites. També en l’estratègia exterior ha fet mal, ni que siguin esgarrinxades, perquè és a fora del sistema on pots veure’n la totalitat. Així doncs, la qüestió és com aconseguir que, amb els recursos actuals, l’independentisme trobi espai per crear les seves eines i rebutjar les espanyoles. Sabent, com sabem, que les institucions pensades per protegir el conjunt de la ciutadania catalana i impulsar-la ―i les dinàmiques que s’hi estableixen― són la seva presó.