Cada cop més proliferen articles, escrits per senyors blancs (de diverses edats, i a vegades sexe, ser senyor és un estil de vida), que lamenten que l’acadèmia, així com la cultura, el periodisme i tantes altres àgores de debat públic, hagin deixat de ser espais on es pot debatre amb total llibertat.

Abans, continua la història, les normes que articulaven els intercanvis d’idees es basaven en la més estricta racionalitat i objectivitat. Ara, en canvi, tots aquests espais estan essent envaïts per hosts d’ofesos que pretenen segrestar la conversa posant-hi al centre la seva identitat i els problemes que se’n deriven, cosa que impedeix l’articulació de marcs mentals, ben racionals i objectius ells, que siguin beneficiosos per a tothom. Afegiu-hi que la culpable de tot això és la postmodernitat i la seva tropa d’autors dedicats al noble art de l’onanisme intel·lectual que s’escorre en rius d’articles i llibres amb paraules impossibles tirallongades en frases eternes —en lloc de preocupar-se, ai, las, pels problemes reals de LA GENT— i ja teniu la pel·lícula completa.

Aquest relat sempre l’he trobat un pèl divertit. L’acadèmia, els mitjans o l’art han estat espais que sovint han tancat les seves portes a les dones blanques i a les persones racialitzades, i han produït coneixement i representacions destinats a justificar i perpetuar les jerarquies que enfonsaven en la misèria els exclosos de la producció de coneixement. Si la llibertat existia, en tot cas, era entre iguals.

És en el debat entre iguals que situo el gènere literari de senyors blancs indignats amb els temps que corren. Al seu article “L’era de les guerres d’identitats” (The age of identity wars), Michael Lind reflexiona: “Des dels dies de la revolució francesa i el Manifest Comunista fins a la caiguda del Mur de Berlín, els grans debats polítics i intel·lectuals [a Europa] tractaven sobre com organitzar l’Estat, no sobre qui pertanyia a la nació (...) La pregunta bàsica no era “Qui som”, sinó “Com ens hem de governar””. Considero, doncs, que una de les arrels del persistent malestar dels senyors és aquesta pregunta, el qui som, formulada insistentment per feministes, antiracistes, col·lectius LGTBI o que reivindiquen la diversitat funcional.

En soldar el coneixement a l’individu, les certeses que donàvem per universals trontollen i, com que elles trontollen, també trontollem nosaltres

Preguntar-se qui som és interrogar(-se) sobre qui produeix el coneixement, quin coneixement compta i quin no, qui és el subjecte d’aquest coneixement, com influeix qui som en la nostra manera de produir el coneixement (d’entendre el món, al cap i a la fi) i quin impacte té aquest saber en la vida tant dels inclosos en ell com dels exclosos. Aquesta perspectiva és enriquidora, però no exempta de riscos. En soldar el coneixement a l’individu, les certeses que donàvem per universals trontollen i, com que elles trontollen, també trontollem nosaltres. Sospito que aquesta inseguretat, tant envers el món com envers el ser, és una de les raons per les quals la reacció dels senyors blancs al debat sobre com els biaixos del coneixement perpetuen/generen desigualtat és considerar-los un atac intolerable a les idees preestablertes i, per extensió, a ells mateixos.

Val a dir, però, que la majoria de debats plantejats pels moviments esmentats no van en la línia d’apartar els homes blancs de l’espai públic, o de dir que els seus problemes no importen. Ens diuen que no són els únics que importen i, sobretot, que els problemes o opressions que pateixen no són un pretext vàlid per descarregar la seva frustració contra altres persones oprimides. Es pot entendre la situació de precarietat laboral que viu la classe obrera blanca estatunidenca (els rednecks), però això no els fa exempts de la crítica que el seu malestar s’hagi canalitzat votant com a president un misogin racista. I més si es té en compte que, per exemple, aquesta mateixa precarietat laboral, sumada a les vulnerabilitats per raons de raça i gènere, ha dificultat o impedit que moltes treballadores de les fàbriques de Ford a Chicago hagin pogut denunciar els abusos sexuals que han patit durant anys a les plantes de fabricació d’automòbils de la companyia. Així, algunes de les lluites d’un redneck i d’una treballadora llatina o afroamericana de la Ford poden ser força complementàries. Però és precisament la construcció de la identitat blanca i masculina en oposició a les no blanques i femenines la que les ha presentades com a oposades o excloents, com si estiguéssim davant d’un joc de suma zero.

La idea del “si tu guanyes, jo perdo; si tu no ets com jo dic, jo ja no sóc”, sumada a la visibilització en el conjunt de la societat dels greuges per part de sectors oprimits i la reflexió pública (tímida o extravertida) generada en conseqüència, ha servit en safata la coartada perfecta als senyors per presentar el seu racisme, sexisme, classisme i tants altres ismes i fòbies com a reaccions contestatàries. Es veu que el debat públic i la producció artística han estat segrestades per allò políticament correcte, per un conjunt de convencions que busquen que ningú s’ofengui i que tothom se senti representat i que, en última instància, amenacen de constrènyer la llibertat d’expressió (dels senyors, sobretot). Perquè, hem de recordar, presentar les dones com a histèriques, els negres com a micos i els homosexuals com a viciosos no ha suposat, històricament, cap atemptat contra la seva llibertat d’expressió o la seva integritat física o psicològica. Perquè, com tothom sap, només les històries que ens expliquen els homes són bona cultura, que per alguna cosa expliquen coses universals. Segur que tots nosaltres estem turmentats pel desig irrefrenable, obsessiu i malaltís de cardar amb dones misterioses o jovenetes, encara que siguin menors d’edat, tal com glossa part de l’obra de Woody Allen.

Una reflexió sobre com el nostre punt de vista condiciona la forma de veure el món no és un impediment per generar un coneixement tan complet i integrador com sigui possible, sinó un gran punt de partida

Si els malvats postmoderns han contribuït a la fi del debat racional i al regnat de l’identitari i sentimental políticament correcte, les xarxes socials han estat, en els últims temps, un dels instruments per assolir-lo. “Cremen les xarxes”, diuen, quan els tuitaires negres es queixen d’una campanya publicitària d’H&M que encasta una dessuadora amb el nom de mico a un nen negre, insinuant que veuen racisme on no n’hi ha. La demonització (que no crítica) de l’ús de les xarxes socials i les emocions que mobilitzen, al meu entendre, no és casual. Veient dades sobre qui dirigeix i escriu pel·lícules, qui guanya premis Nobel, qui opina als mitjans o qui mana a les universitats, queda clar que, encara ara, la producció cultural i acadèmica és una tasca força blanca i força masculina. Tal com explica el periodista i activista antiracista Moha Gerehou, les xarxes socials són un espai en què els subalterns poden explicar la seva visió del món i parlar de tu a tu amb els privilegiats. Sempre, és clar, que aquests subalterns puguin accedir a la tecnologia. I sempre, és clar, tenint en compte que en l’acte de parlar de tu a tu al món digital s’exposen a la mateixa violència que experimenten en el món analògic. Perquè les xarxes poden cremar, sí, però normalment les incendien persones que esgrimeixen imaginaris hereus d’idees que han dut a cremar creus en nom de la supremacia blanca o a incinerar jueus als camps de concentració.

Al seu article sobre la guerra d’identitats, Michael Lind concloïa que com reconciliar el pluralisme amb una identitat comuna necessària per garantir la democràcia podria esdevenir la gran qüestió política del segle XXI per als estats europeus. En el cas del saber, penso que una reflexió sobre com el nostre punt de vista condiciona la forma de veure el món no és un impediment per generar un coneixement tan complet i integrador com sigui possible, sinó un gran punt de partida. És un factor que ens apodera a l’hora que ens fa ser humils: malgrat emprar les mateixes eines, el nostre saber, la nostra experiència, són tan necessaris per entendre el món i completar la visió de l’altre com ho és la de l’altre completar la nostra.

Marta Roqueta
Opinió Abaixar el cap Marta Roqueta
Marta Roqueta
Opinió Catalunya, dona maltractada Marta Roqueta